El convidat indesitjable

Ricardo Menéndez Salmón (Gijón, 1971), filòsof de formació, és un autor regular, constant, cosa que li ha permès publicar molt: dotze novel·les, cinc llibres de relats, dos de poesia, una obra de teatre i una dotzena d’assajos literaris, com també dotze són els premis que ha rebut fins ara. Per tot plegat és un dels autors en castellà més ben valorat els últims anys.

Ara presenta No entres dócilmente en esa noche quieta (Seix Barral), un llibre en què es buida, sense cap filtre de ficció, per parlar de la mort del seu pare i, sobretot, de la convivència amb la malaltia que va anar dels problemes de cor a l’alcoholisme i va acabar amb un càncer. Es podria dir que a casa seva, des que l’autor tenia 11 anys i el pare va tenir el primer problema coronari, durant 30 anys van ser el pare, la soferta mare, ell i un convidat impertinent, la malaltia, que és “un tirà que no només afecta qui la pateix, també el seu entorn”, explica Menéndez.

L’obra no és ben bé un homenatge ni un passar comptes, està entre l’elegia i l’expiació. El pare va morir el juny del 2015, Ricardo Menéndez va començar a escriure aquestes reflexions el juny del 2017 i les va acabar dos anys després.

L’excusa inicial és el desig d’emular una anècdota, la d’un pintor de la Xina de fa 1.300 anys, que podia influir en la realitat. “Amb aquest llibre he provat la que, per a mi, és una nova manera de fer narrativa; jo soc novel·lista, i el novel·lista parteix d’un tema que considera significatiu, com ara la violència, la sexualitat, tant és, i aleshores crea o imagina uns fets que li permetin parlar del tema triat; en aquest llibre l’operació és inversa, jo partia dels fets, de la matèria bruta que, d’alguna manera, la vida, posava a la meva disposició, i he intentat destil·lar el que tingués de significatiu la peripècia del meu pare i, per extensió, la meva”, comenta l’autor. El destil·lat final és la malaltia i la metàfora que l’acompanya, un monstre de molts caps.

És el primer cop que escriu des d’un jo no de ficció. “És un llibre plenament autobiogràfic amb noms i cognoms, una altra cosa és que sí que hi ha una recreació literària”, aclareix, i assegura que s’ha tret “un pes del damunt”.

“A mesura que l’anava escrivint notava que anava madurant, com a autor i com a persona; estic convençut que no el podria haver escrit fa uns anys, no hauria tingut les eines adequades, ni com a escriptor ni com a persona”, confessa l’autor d’un text contingut, en què les emocions hi són, però en què ha mirat “de no caure en el sentimentalisme ni en el tremendisme”. Per això ha utilitzat “una prosa gairebé forense”.