“Cap republicà va ser capaç de pair que els aliats no ens ajudessin”

És un complement de material que he rescatat i que no sortia a l’altre llibre. Era conscient que van entrar més de mig milió de republicans a França i que hi va haver una part que es van enrolar als exèrcits que combatien contra els alemanys.

N’hi havia de totes les filiacions, milers que havien format part de les columnes anarquistes, però també dones, nens i ancians que es van comprometre en una nova lluita contra el feixisme que assolava Europa. Volia trobar els que es van unir a la resistència o que van formar els seus escamots.

Per què se’n van a la resistència? Per què no s’havien cansat de lluitar? A través de les entrevistes i tota la documentació que he trobat, m’he adonat de qüestions elementals.

A l’abril, acaba la guerra a Espanya, la majoria dels refugiats són als camps de concentració francesos. Una part comencen a intentar allistar-se a l’exèrcit francès. El mes d’agost del 1939 es produeix un esdeveniment fonamental, el pacte germanosoviètic. Això provoca un gran escepticisme entre sectors republicans, fins i tot dins dels mateixos comunistes, alguns dels quals ho observen com una traïció. Els llibertaris ho veuen com una més dels soviètics. Un altre tret fonamental és que al setembre França entra en guerra contra els alemanys i les seves forces de combat són arrasades.

La mobilització dels treballadors francesos provoca que les fàbriques, les mines i els altres sectors necessitin operaris, mà d’obra. Per aquest motiu creen les companyies de treballadors estrangers a través d’un decret i amb unes condicions determinades amb el ministeri de l’exèrcit francès al capdavant.

Els que surten dels diferents camps de concentració són enviats on els militars consideren que és prioritari reforçar les infraestructures.

Es creu que més de setanta mil treballadors varen ser enviats a la línia Maginot. No ho sabem amb certesa. Els tenien militaritzats fins a ser capturats pels alemanys i enviats a l’extermini com a apàtrides. No és l’únic cas perquè a Dunkerque sembla tampoc que no existien...

És una vergonya que fins fa quatre dies no es va rescabalar, i amb prou feines. Quan els alemanys van entrar a França van aconseguir més d’un milió de presoners, que es van dur a Alemanya fins a la signatura de l’armistici. També necessitaven mà d’obra per a la indústria, la pesca, l’agricultura... Els alemanys van canviar l’organització, però la base i el control militars eren idèntics. Augmenten l’edat dels 48 anys a bastant més de la cinquantena. En ser repartits per tot França és quan comencen a organitzar la resistència.

No la sabem encara, però quan s’obrin els arxius alemanys serà interessant perquè es podrà comprovar l’abast del sacrifici dels refugiats republicans. Cap republicà va ser capaç de pair que els aliats no ens ajudessin a alliberar Espanya després del sacrifici que van fer per posar fi al feixisme a Europa. França era plena de boscos i molts grups es van refugiar perquè sabien que els alemanys no acceptarien el seu rebuig d’anar a treballar a Alemanya. Quan els van anar a capturar ja no hi eren.

La majoria eren anarquistes, però n’hi havia d’altres ideologies. Pels que vaig entrevistar, pels testimonis i el material que he llegit, constato que eren molt solidaris. Sabien que només tirarien endavant junts per superar les dificultats i la mort.

Em dones una alegria enorme quan em dius que Ponzán és conegut, però el silenci i l’oblit afecten Ponzán i la majoria de manera injustificable. He pretès obrir les consciències a més gent, als que es conformen. Ponzán va ser un personatge extraordinari, que va donar la vida. La resistència ja existia el 1939 perquè molts exiliats espanyols no es van rendir. Quan veia que als llibres francesos dataven el 1942 com l’inici de la resistència, em preguntava fins a on havia arribat la infàmia, assumint que els alemanys van entrar el 1940.