Llibres

El Conte

Olga Xirinacs

El bosc invisible

“Allà en un niu de fullaraca, una altra parella feia el fet

Fra Oli­vari va sor­tir del con­vent per la por­teta de l’hort, gai­rebé tapada per una espes­se­tat de buguenvíl·lees que feien invi­si­ble la porta rei­xada.

Por­tava la mot­xi­lla, el cis­tell per a les her­bes reme­ie­res i els bolets de pri­ma­vera, i el gaiato que sem­pre l’acom­pa­nyava. Camí de la Mus­sara amunt, va entrar al bosc per arre­ple­gar les pri­me­res mates d’herba fet­gera i omplir la mot­xi­lla amb la fari­gola exu­be­rant que s’obre a la pri­ma­vera.

Quiet allà, va sen­tir una remor a pocs metres. Les serps començaven a sor­tir al març... o pot­ser era un sen­glar que feia mig­di­ada... A poc a poc es va acos­tar a la remor. Oli­vari era silenciós, com convé a un bon obser­va­dor. Ja una mica a prop, va veure un home i una dona des­pu­llats sobre el fenàs que s’aca­ri­ci­a­ven. “Carai, no els des­tor­bem, que és pri­ma­vera”, es va dir fra Oli­vari, “i tot ani­mal creat s’aco­bla ara menys els que ho fan a la tar­dor i els que en tenen cos­tum sem­pre”.

Dis­cre­ta­ment va decan­tar pel camí de les Fal­gue­res, silenciós. Encara que­da­ven baies de gal­ze­ran que els ocells no s’havien men­jat a l’hivern. Era bo per curar les more­nes. Més amunt, entre els boi­xos, va notar una remor sem­blant a la d’abans. El crit des­a­gra­da­ble dels gaigs tapava els pas­sos d’Oli­vari, que va poder veure una altra pare­lla esti­rada fent movi­ments frenètics.

“Ospa”, es va dir men­tre con­ti­nu­ava dis­si­mu­la­da­ment cap a les pri­me­res ruïnes de la Mus­sara. No va sor­tir del bosc i va vore­jar els espa­dats men­tre se sen­tia el rau­car de les gra­no­tes de la bassa. A la Mus­sara hi havia cot­xes més o menys dis­si­mu­lats entre els arbres de la car­re­tera.

Arre­ce­rat a les parets es va acos­tar al cemen­tiri, a tocar de les res­tes de l’església. Els dos homes que s’abraçaven pro­te­gits per la paret sud no es van ado­nar del seu pas. Qui s’havia d’ima­gi­nar que allà hi hau­ria espies... Men­tres­tant, els corbs que ana­ven a joc gra­lla­ven anant cap als nius. Oli­vari va beneir la pro­vidència del Senyor, que feia que els homes s’esti­mes­sin tant...

Els pas­tors a vega­des mun­ta­ven sen­zi­lles caba­nes amb bran­ques de pi sobre­po­sa­des, per refu­giar-se del mes­tral d’aquells indrets. Amb l’ull acos­tu­mat a res­se­guir el terra, fra Oli­vari va detec­tar una quarta pare­lla ama­gada entre les res­tes d’una cabana. Els seus movi­ments feien tron­to­llar les bran­ques talla­des. “Recoi”, va mor­mo­lar Oli­vari, que no es podia aguan­tar el riure.

Men­tre collia baies de ginebró madu­res de dos anys, pro­cu­rant evi­tar les pun­xa­des, pen­sava que aque­lles pare­lles no res­pec­ta­ven el con­fi­na­ment decre­tat per mor del virus... Ell tam­poc, però no s’espe­rava que el bosc fos tan poblat aquell dia de pri­ma­vera.

Lla­vors va des­pun­tar la boira, pujant des dels espa­dats sobre Vila­plana, “la peluda”, que se’n deia. Els bole­tai­res se solien per­dre quan la boira espessa igua­lava tot el ter­reny, amb gran perill d’estim­bar-se. Però fra Oli­vari conei­xia bé tot els indrets i fur­gava amb el gaiato per evi­tar ensurts. Per això es va atu­rar en sen­tir el fullam remo­gut, les fulles seques que l’hivern havia amun­te­gat. Allà en un niu de fulla­raca, una altra pare­lla feia el fet. Oli­vari duia caçadora verda i pan­ta­lons fos­cos, i es dis­si­mu­lava bé en l’entorn. No l’havien vist i es va reti­rar com un vidriol, invi­si­ble i silenciós.

“Renoi”, es va per­me­tre remu­gar. Una vegada havia lle­git que en un país cen­tre­eu­ro­peu era ben vist, i fins i tot obli­gat, anar al bosc a apa­re­llar-se, perquè es tenia la cer­tesa que d’aquesta manera el bosc sen­cer es fer­ti­lit­zava. Fra Oli­vari es pen­sava que sí, que podria ser veri­tat, perquè en aquell moment de reti­rada es va tro­bar un gra­pat de múrgo­les pre­ci­o­ses. “Això és vida.”

Vis­tes aques­tes situ­a­ci­ons, feta la cor­res­po­nent medi­tació, a Oli­vari li van que­dar clares tres coses: que Déu era pro­vi­dent; que pot­ser s’hau­ria de bus­car pare­lla, i que aque­lla tarda el bosc s’havia tor­nat invi­si­ble.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia