Reptes del sector de l’art per fer front al món que ve

Molt preocupat pel seu futur (i pel de tots), però amb un bri d’optimisme perquè els valors de l’art seran necessaris per fer front al món que vindrà després del drama del coronavirus. El sector artístic té al davant un panorama crític i complex i nous reptes per a aquest demà incert. N’hem parlat amb alguns dels seus agents.

Mireia Rosich, directora Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú

“Aquesta situació ens confronta amb moltes coses. D’entrada amb les nostres debilitats: equips petits, licitacions ajustades, capacitat per produir programació. Les empreses i els autònoms que depenen de nosaltres estan penjant d’un fil, gravíssim i injust perquè són fonamentals en el dia a dia i en el contacte amb el visitant. La part social del museu, una lluita de tant de temps, ara trontolla. Sortirem del túnel i no sabem si podrem fomentar, com a entitat pública, la concentració de gent. En un primer moment, inevitablement, les finestres virtuals s’han convertit en el canal únic per mantenir el contacte amb l’exterior, hi ha hagut una allau de propostes (desmesurat?), no hem pogut planificar res, ni dotar-nos de tecnologia per poder-ho desenvolupar amb qualitat, ni s’han consensuat estratègies conjuntes. Ha estat un tomb de volant brusc. Obrir continguts gratuïtament i sense cap filtre amb l’afany de mantenir un suposat ritme no sabem encara quins efectes podrà tenir a mitjà i llarg termini. Hi ha molta feina interna per fer, sobre documentació, col·leccions, recerca, i seria un moment ideal per poder fer-la, però no es concep el silenci, l’aturada no és tal, la voràgine de les xarxes ens passa per damunt.”

Anna Belsa, directora galeria El Quadern Robat de Barcelona

“Fa només unes setmanes veia el futur molt complicat, i sense gaire esperança que es produís un canvi a curt termini. La tendència de viure de portes enfora i de practicar poc o gens la meditació i la introspecció era cada cop més generalitzada. Poder apreciar l’art i voler gaudir-ne dins de casa és una cosa que va lligada a la voluntat d’envoltar-se de significats. Tinc l’esperança que la brutal sacsejada d’aquesta pandèmia faci canviar els valors, i torni la pausa necessària per voler gaudir de l’art, i incorporar-lo a l’entorn de cada un. Jo sempre he estat conscient que cada obra d’art és una finestra a un altre univers, una interpretació del món i de la vida diferent a la nostra. L’art eixampla el món més enllà de les parets de casa nostra i en aquests dies estranys de confinament això té un valor incalculable. És per això que, tot i que el futur és incert, el veig amb més esperança que abans. Potser aquesta pausa forçada farà despertar la necessitat de reforçar l’esperit per viure millor.”

Joan Maria Minguet, historiador i crític d’art

“Primera hipòtesi: el futur depèn de nosaltres. Que bonic que seria que ens poséssim d’acord que la cultura ha de trencar el consens de la mediocritat, que l’entreteniment no ha de ser cap prioritat, que si aplaudeixes els sanitaris des del balcó de casa mai més votaràs els qui retallen la sanitat pública, que són els mateixos que aposten per les indústries culturals, perquè volen un art obedient, que participi d’aquest consens on tot és submissió. Ho podem aconseguir? Podem conciliar totes les arts (la cultura és de qui la treballa) en un magma que dinamiti el consens dels mediocres? Ep!, no s’hi valen privilegis de partida. Segona hipòtesi: el futur el marcaran els mediocres de torn, hereus dels anteriors. I només ens quedarà sortir als balcons, per aplaudir els abnegats. I, després, baixar al carrer i esvalotar el galliner, no permetre que els mediocres tinguin el monopoli del control. Si la cultura no dinamita el consens, continuarà sent diluïda en la mediocritat. Jo m’apunto al combat.”

Jesús Galdón, artista

“Pensar en com veig el futur, el meu i el del meu sector, em provoca vertigen. Venint d’on veníem, d’un sector immers en la precarietat, que ens havíem acostumat a veure normal i que s’havia fet estructural, no podem anar més enllà. Sols puc entreveure, des del sentit comú o potser des de la voluntat ingènua dels qui sempre mirem de tirar endavant amb el nostre compromís vital, que després d’aquesta gegantina aturada només hi ha una opció, i és la d’aixecar-nos, la d’aprofitar la poca inèrcia que encara pugui quedar, per tal de continuar el que havíem deixat parat, i impulsar-la per tal que la roda torni a girar. Aquest és el missatge urgent que tothom, en especial les institucions públiques, haurien de recollir i fer-se seu. Tant que s’havia parlat en un determinat moment de la comparació malintencionada entre l’art i la salut, veient el que estem vivint, tothom hauria de tenir ben clar que l’aposta per la sanitat pública s’ha ben demostrat que és irrenunciable. De la mateixa manera que s’ha d’apostar per la cultura com a bé comú en un context en el qual, de nou, conviu amb la salut en el nostre confinament. És a les nostres mans exigir i actuar.”