Cultura

El Conte

Judith Cobeña i Guàrdia

Atur a la vista

Aquell matí va sortir de casa sense esma per arribar a l’oficina. Sabia que l’esperava la carta d’acomiadament, o alguna cosa semblant. Les companyes havien insistit:

–No s’hi atrevirà, dona. Ja ha passat l’estiu i el mal humor...

–Ja va treure la mala llet amb el discurset d’abans de vacances. Si ara tenim molta feina...

Però ella tenia clar que, encarant-se com ho va fer amb la senyora directora, havia signat la fi d’aquella feina. A l’atur falta gent!

Mentre caminava carrer avall, amb cotxes i motos empastifant l’aire d’olors de benzina i olis cremats, no podia deixar de pensar que el pitjor en aquells moments no era pas que arribés i l’acomiadessin, sinó que no trobaria una nova feina fàcilment. Ja tenia cinquanta anys i estaven en plena crisi. Ni els joves trobaven feina. Pel mercat deien que la gent de quaranta ja començava a ser vella... O sigui que, si l’acomiadaven, vindrien vaques magres. Però ni així podia sentir dins seu ni una gota de penediment, no podia: ho tornaria a dir, ho tornaria a fer. “Realment, Tere, estàs tarada. No encaixes ni volent”, es va dir mentre una rialla va venir-li de cop del fons de l’estómac. No va poder reprimir-la i va espantar el veí de cafè, que per poc es fot el tallat per sobre.

–Perdoni, no volia espantar-lo. És que m’ha vingut un pensament al cap que m’ha provocat el riure. –Deixi, dona, deixi! Sentir riure algú de bon matí en el primer cafè és collonut. Estic fart de veure gent amb cara d’anar restreta.

–Home! Ara que ho diu, sí que anem tots una mica massa atabalats per la vida, i total...

–Total res. Avui hi som i demà, al canyet...

–O a la cua de l’atur, que ve a ser-ne l’avantsala.

Es van posar a parlar de tòpic en tòpic fins que es van acabar el cafè i el tallat, i la Tere va enfilar cap a la feina. Ja era davant la gran porta de ferro i vidre, pintada de verd. Va posar la clau al pany i va empènyer com sempre feia. Les mirades l’esquivaven. La Carme, tancada al seu despatx per no haver de mirar-se-la a la cara; l’Anna no va immutar-se, i la Lluïsa..., ella sí que se la va mirar de fit a fit.

–Què, més tranquil·la? Ja veuràs com no passarà res; no podem prescindir de tu, no ha dit pas res.

La Tere se la va mirar, amb tendresa, havia fet una amiga allà dins, algú que l’apreciava. Compartien feines, petites confidències familiars i riures d’amagat en sortir de les penoses reunions d’equip.

–Helena, em fotran al carrer, prepara’t. Esborro el que tinc a l’ordinador; t’ensenyo per on vaig, així podràs seguir, però segur que em foten al carrer.

Sense avisar, sigil·losament, com una serp perfumada, va aparèixer ella, la directora illetrada amb contactes a les altes esferes, covarda i autoritària. A la Tere per poc se li escapa una riallada com la del cafè. Era tan previsible, aquella bruixa! A l’Helena els ulls se li van fer petits i es va encongir darrere la pantalla de l’ordinador. Deixant un Post-It groc amb una xifra, “10”, damunt la taula, la serp va dir:

–T’esperen a la gestoria.

–Entesos. Acabo el que he de fer per a l’Helena i hi vaig.

Silenci dens. La serp de cop va quedar petrificada, no sabia si anar endavant o endarrere. La Tere no se la mirava, anava esborrant dades de l’ordinador. L’Helena començava a plorar silent en veure que no hi havia reacció, ni irada, ni ploramiques, ni demandant. La senyora directora illetrada i prepotent va anar a tancar-se al seu despatx.

Tot va canviar aquell matí de setembre.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Barcelona impulsa el consum cultural

barcelona

El Fitag es reivindica com el cor que batega a la ciutat

Girona
Núria Rial
SOPRANO

“Els concerts són ara mostres de voler tornar a la vida”

BARCELONA

Connectats amb tots

BARCELONA

Un centre de i per a la foto

barcelona

Reflexions en positiu

Barcelona
patrimoni

Atrapen un home que espoliava a tocar Ullastret

circ

Circusland salta a la tardor i el festival es manté

literatura

Violeta Richart guanya el premi Roc Boronat