Cultura

Marika Vila

Dibuixant de còmics

“Núria Pompeia era un referent”

Malgrat anys d’invisibilitat, les dones sempre han estat a la professió d’autores de còmic”

A

ls anys seixanta hi havia dones dibuixants que es dedicaven al còmic, però el femení era un gènere a part; als setanta vostè s’hi va ficar de ple però competint amb el que feien els homes.
Sí, des dels seus inicis, i malgrat la seva invisibilitat, les dones sempre han estat presents en aquesta professió, però la seva condició de gènere les va conduir a un lloc molt limitat, com va ser el còmic infantil i juvenil dedicat a les noies. Aquest espai, tot i que va donar molts beneficis durant molts anys a la indústria del mitjà, ha estat ocult i menystingut en tant que femení. D’altra banda, els seus continguts van imposar clarament les normes patriarcals de gènere per a les dones en lloc de treballar amb l’aventura i la imaginació. Els meus primers treballs es van donar dins d’aquest espai del còmic romàntic, però aviat em vaig adonar que necessitava parlar des de la pròpia veu i vaig trencar aquest sostre de vidre per anar a la conquesta d’espais propis en la construcció del còmic adult, des d’una veu d’autora, és a dir, prenent la responsabilitat sobre els missatges que l’obra emet. Òbviament, i a diferència dels companys masculins, això va significar per a mi el qüestionament del discurs del còmic des d’una perspectiva feminista.
En aquella època no eren gaires, les dones que s’hi dedicaven.
Aleshores teníem com a referent Núria Pompeia a la premsa gràfica, on apareixien els seus acudits d’humor gràfic des de finals dels anys seixanta, però no era exactament el mateix espai. A l’inici d’aquest gran moviment d’autors que va transformar els paràmetres del còmic impulsant-lo a reflectir dins el món adult la transformació social i política del país, com ho va fer l’equip Butifarra i el Col·lectiu de la Historieta i altres grups activistes en pro del còmic i la seva dignificació com a mitjà d’art i comunicació, només érem quatre noies: Marika Vila, Montse Clavé, Mariel Soria, i Isa Feu dins el moviment underground.
La gent amb qui es relacionava professionalment era gent compromesa políticament, però les qüestions de gènere com les portaven?
Pel que fa a les reivindicacions de la dignificació de la historieta, érem un grup d’homes i dones joves professionals que vam reclamar el dret a l’autoria, durant la Transició, i que posteriorment ens han anomenat la Generación del Compromiso, atès que vam emprendre la lluita per crear les bases del còmic d’autor amb la creació de les plataformes bàsiques, com el primer sindicat de dibuixants, les cooperatives editorials, o el Saló del Còmic de Barcelona i les noves publicacions a imatge del còmic adult europeu. El conjunt d’activismes va mobilitzar canvis en la professió, fins a interessar els grans editors i donar forma al que després va ser anomenat el boom del còmic espanyol. Però pel que fa a les qüestions de gènere van mantenir el mateix lloc problemàtic, tant a les transformacions polítiques com en el seu reflex dins aquest nou còmic i els seus professionals. Els privilegis de l’androcentrisme no van cedir lloc a la igualtat, sinó que van ser mantinguts dins l’espai progressista, que només ha anat canviant a contracor i molt lentament. El discurs normatiu del còmic s’ha definit a si mateix com a espai masculí durant anys; ara sembla que està adonant-se de les seves mancances en aquest sentit, i necessita ampliar el seu espectre a les dones –tant a les autores com a les lectores–, injustament excloses del discurs comú.
Amb els seus treballs intentava donar una imatge més digna de la dona.
Donar una nova imatge de la dona ha estat sempre motor dels meus treballs; parlar del cos, recuperar el poder sobre la representació de la pròpia imatge, donar veu a la denúncia i eines a l’acció. Trobar el coratge per rescatar la màgia i rellegir els mites com fa la protagonista de Moderna Secreta, o viure el risc de crear noves relacions com van fer les dones republicanes del Dossier d’Amparo Torrego..., sempre trobant precursores, sempre dones en risc. El meu treball parla d’això, de la dignitat silenciada, de les personalitats anorreades o maleïdes; el meu objectiu ha estat buscar la seva valentia i el seu risc i mostrar-les fora dels models.
Mata Hari, per què la recuperació d’aquest personatge?
En aquest cas, la proposta de Josep Toutain va ser fer una història amb l’Andreu Martín per a la revista Totem El Comix sobre la tòpica imatge de l’espia clàssica femme fatal i jo vaig assumir el repte –d’acord amb l’Andreu– des d’una nova perspectiva que demanava trencar l’estereotip de la feminitat essencial, del bé i del mal, per desvelar el valor darrere d’una dona fatal, usada per tots, com Mata Hari. Aquesta idea suma dues històries més, publicades també en aquest àlbum, que donen nova veu i rescabalen la dignitat de dones valentes, com fa la història de Circe, la prostituta, o Devil-idad, la història de la desesperada dona valenta que es deixa caure en el perill per retrobar l’amat, realitzades també a la mateixa època per aquesta revista amb guió de Felipe Hernández Cava. Totes són dones valentes, el seu atreviment neix amb la història i la construeixen conjuntament amb els homes. L’autoria interpel·la també una dona valenta perquè, com totes bé sabem, ser dona és arriscar-se a ser en la dificultat. Recuperar-la és valorar aquest canvi de perspectiva i veure que segueix sent necessari avui, que la història segueix mantenint actualitat i que cal rescatar encara moltes dones del silenci i promoure molts canvis en la nostra forma de mirar.
Ara s’ha reeditat.
La seva recuperació actualitzada es deu a l’interès dels lectors i a l’esforç de la petita editorial sevillana, Isla de Nabumbu, dedicada a crear l’accés a treballs considerats interessants amb una magnífica reproducció i una gran cura en l’edició. El treball no sols s’ha restaurat completament, també s’ha dut a terme una estupenda tasca de documentació i s’ha complementat amb altres històries i textos crítics dels autors i de Norman Fernández per contextualitzar tant la protagonista com l’autora. La seva edició en llibre ha anat acompanyada per una exposició retrospectiva del meu treball Mata Hari i altres dones valentes i diverses conferències a universitats. Desgraciadament, l’estranya situació en què la pandèmia ens confina ha fet ajornar moltes de les activitats ja programades fins al proper mes de juny.
Als anys noranta, amb la novel·la gràfica hi va haver una allau d’incorporacions de dones al còmic. Per què creu que va ser això?
L’autèntica allau d’incorporacions de dones al còmic no va ser fins al 2009, però és cert que, a partir dels anys vuitanta –al mateix temps que encara es mantenien les grans professionals del còmic femení–, a les autores pioneres de còmic adult es van sumar alguns noms molt importants que han marcat una notòria empremta, tant en el còmic clàssic com en el còmic experimental. És el cas de l’Ana Miralles o de la Laura Pérez Vernetti. També als anys noranta es van incorporar la Marta Guerrero o la María Colino, però tant elles com l’Ana Juan van deixar el còmic ràpidament; millor dit, el còmic les va perdre en no va saber valorar-les. No és fins després de la crisi profunda del mitjà, amb la desaparició de les publicacions periòdiques de finals de segle, que es comença a recuperar l’edició de fanzins molt ben editats en què es comença a rebre la incorporació minoritària d’autores que recullen el testimoni de les pioneres. Aquesta emergència, que esclata finalment a partir de 2013, no ha deixat de créixer. Les causes de la seva emergència són clares: d’una banda, les noves tecnologies donen un accés directe amb el públic que ja no passa el filtre de la direcció masculina; de l’altra, el contacte entre autores, guionistes, coloristes, editores, llibreres i lectores ha donat lloc al treball associatiu, que es tradueix en un guany important en presència i visibilitat.
Hi ha futur per al còmic?
Per descomptat que sí!... El còmic tindrà futur si la indústria s’arrisca invertint en producció pròpia i el reforça; el format pot canviar, però el llenguatge del còmic és de tan gran síntesi expressiva que s’hibrida amb la resta de mitjans i ens rodeja amb les seves icones, des de la publicitat, els videojocs, el cinema, la premsa o la televisió..., però també es recupera com a objecte valuós, transmissor d’art, quan es tracta amb dignitat cuidant-lo com a llibre.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Quan escampi la dictadura

barcelona

Intimitats públiques, al festival Panoràmic

barcelona
Crítica
òpera

Desencantament distòpic

Els cines Albéniz de Girona tanquen fins al 31 de gener

Girona
Nous projectes per a La Capella

Nous projectes per a La Capella

barcelona

Obra recent de Joan Mateu a Art en Brut

Banyoles
Crònica
Escena Poblenou

Embastar la vida i l’art

Barcelona
Patrimoni documental

Biblioteca d’arrel tradicional

cassà de la selva

Més de 44.000 persones assisteixen presencialment Open House BCN

Barcelona