Cultura

Tornar a l’art

Set professionals de l’art fantasiegen amb les primeres obres que volen retrobar quan ens desconfinem

Farts de veure el món a través de la petita pantalla? Aviat podrem tornar als museus. Aviat podrem tornar a veure art en directe, dialogar-hi sense filtres, intimar-hi en la distància curta, reconèixer-lo i reconèixer-nos-hi. Set professionals de l’art ens confessen les obres amb les quals desitgen retrobar-se.

Mercè Alsina, crítica d’art i comissària independent

Desaparèixer de si, 2020, d’Ares Molins i Masat, Guillem Rodri i Carlos Pina amb Rita Batet. Capella de Sant Corneli, Museu Arxiu Tomàs Balvey de Cardedeu.

“Aniré a no veure Desaparèixer de si, un projecte suspès a poques hores d’inaugurar. Es tracta d’una exposició d’Ares Molins, Guillem Rodri i Carlos Pina amb Rita Batet que vaig comissariar amb Enric Maurí per al cicle santcorneliarts (2). El motiu? Enfrontar-me al concepte de fugir d’un mateix des de la perspectiva d’explorar l’alteritat que ens habita, en el context d’una exposició que ha estat sostreta a la mirada i només existeix en tant que traces. A través del text de David Le Breton del mateix títol, l’exposició reflexionava des de l’art sobre la societat contemporània i com de vegades els individus ens en sentim exclosos i ens immergim en un exili interior, atrinxerats respecte de la vida social, i reivindiquem el dret a l’abstenció. La mostra proposava una temporalitat reflexiva, per pensar la realitat i refer vincles amb l’interioritat. Potser després de la Covid-19 aquesta serà una exposició urgent. Les obres es van concebre específicament per a aquest projecte a partir del treball en comú.”

Vicenç Furió, historiador de l’art

Els Penya-segats blancs a Rugen, 1818, de Caspar David Friedrich. Fundació Oskar Reinhart, Winterthur.

“En aquests dies difícils trio una obra que m’eixampla l’esperit: Els Penya-segats blancs a Rugen, de Caspar David Friedrich. És una pintura magnètica. S’ha relacionat amb el viatge de noces de l’artista, hi ha qui hi troba simbolismes religiosos i fins i tot polítics. Però a mi el que m’admira d’aquesta pintura és la seva original composició, la seqüència espacial i la gradació de plans que condueixen l’ull cap a la profunditat del paisatge, del mar i del cel. M’agraden les fantàstiques roques blanques de pedra calcària, el contrast de colors, tan vius i alhora tan matisats. Veig les branques i sento la brisa. L’obra et fa imaginar els pensaments de la figura de la dreta, que inevitablement es barregen amb els teus propis pensaments veient la imatge completa, la que tu veus com a espectador. M’atreu la finestra, el passadís que dibuixa la imatge cap a l’infinit.”

Teresa Grandas, conservadora del Macba

Èxtasis de la beata Ludovica Albertoni, 1675, de Bernini. Església de San Francesco a Ripa de Roma. Muro pintado por el artista con pincel del número 8, entre los días 10 y 19 de septiembre de 2006, d’Isidoro Valcárcel Medina.

“Hi ha moltes obres que voldria veure quan sortirem, però, en un moment de confusió com el que vivim, em referiré a dues. Una és l’escultura de Ludovica Albertoni, de Bernini, en la qual la sensualitat física de l’èxtasi místic de la beata difon els límits entre la fe i l’erotisme, més intensament fins i tot que a L’èxtasi de Santa Teresa (1652). Em sembla una proposta transgressora, per la con-fusió entre nocions aparentment separades i el rol del poder en definir-les, que impulsaria un assaig fotogràfic com les Madonnas en èxtasi (1987), de Dokoupil. L’altra és la pintura Muro pintado por el artista con pincel del número 8, entre los días 10 y 19 de septiembre de 2006, d’Isidoro Valcárcel Medina. No podré veure aquesta obra, ja que està concebuda per desaparèixer poc després de ser feta, esborrada per la brotxa grossa d’un altre pintor. Des de l’ambigüitat i la subversió de les nocions establertes, reflexiona sobre el sentit i la naturalesa fugissera de les coses. De formes molt diferents, ambdues ens situen en una posició de dubte i reflexió necessaris avui.”

Malén Gual, conservadora del Museu Picasso

Interior, Strandgade 30, 1908, de Vilhelm Hammershøi. Aros Aarhus Kunstmuseum.

“En aquest temps de confinament i solitud, les obres del pintor danès Vilhelm Hammershøi són una invitació a la contemplació, a la pau i al recolliment. Hammershøi, l’obra del qual va caure en l’oblit durant el segle passat i que ha estat revalorada amb recents exposicions, va treballar a la seva ciutat natal, Copenhaguen, i és sobre tot conegut per les seves pintures de retrats a l’interior, que amb una paleta limitada i poc estrident i el maneig de la llum aconsegueix un ambient intimista i melancòlic, fora del temps, fred i elegant alhora. Els personatges femenins, la seva germana Anna i la seva muller, Ida, retratades d’esquena, miren cap a l’exterior a través d’una finestra i de portes entreobertes, però sense intentar sortir de la cambra que les resguarda. Tenen por? Esperen algú? Aquesta actitud tensa d’espera, d’incertesa, no és el que sentim en aquests moments?”

Alexandra Laudo, comissària independent

Doble Excàlibur, 2020, de Pere Llobera. La Capella, Barcelona.

“Pocs dies abans de l’inici de l’estat d’alarma vam inaugurar a La Capella l’exposició de Pere Llobera Faula rodona. Sols i embogits; entre la precisió total i una cançó de Sau (dins del cicle BCN Producció), un títol llarg i estrany que, tenint present el que va succeir després, em resulta premonitori en molts sentits, com ho era també l’esperit que articulava la mostra. Llobera, interpel·lat per I. Kertész, volia invocar el conflicte i la meravella per parlar “del món metafísicament abandonat”. Aquests dies imagino tots els museus buits, totes les sales d’exposició tancades i totes les obres exposades sense ser vistes per ningú, i em sembla una imatge inquietant i bonica, que bé podria ser un reflex d’aquest món desproveït de sentit. Però alhora penso que no, que aquesta existència exempta de persones té una autonomia, un significat aliè a nosaltres, i que, com diu Kertész, potser és la humanitat la que ha estat metafísicament abandonada. La primera exposició que vull tornar a veure és la de Llobera, per recordar que aquell vespre ens veiem els somriures i ens saludàvem amb abraçades i petons; per contemplar el doble miratge de l’espasa Excàlibur sortint de la profunditat d’unes aigües tèrboles i pensar que encara existeix la meravella, que només hem d’invocar-la.”

Pilar Parcerisas, crítica d’art i comissària independent

Retrat de Thor Lütken, 1892, d’Edvard Munch. MNAC.

“Em fascina aquest retrat de Thor Lütken, advocat d’Edvard Munch, pintat un any abans que El crit (1893). Per atzars de la història diplomàtica ha vingut a parar a Barcelona, cedit temporalment a Amics del MNAC. Fa un any que tinc sobre la taula un retall de premsa sobre aquesta pintura, que sovint passa desapercebuda enmig de la sala dels retrats de la burgesia benestant. Aquest Munch és més que un retrat de compromís. M’atrau el realisme del rostre, que projecta vers l’espectador una mirada distant, serena i desafiant alhora, amb un bigoti molsut a la manera de Nietzsche; el braç que sosté el cap en una posició pensativa, el que contrasta amb el paisatge nocturn, rocós i frondós de blaus de fiord noruec que s’aixopluga sota la seva americana amb una parella abraçant-se a la vora d’un llac. Aquest quadre no és aliè a l’amor, el sexe, la mort, la tragèdia i la bogeria que minaren la vida de Munch.”

Jaume Vidal, periodista cultural

Paviment Miró, 1976, de Joan Miró. La Rambla, Barcelona.

“Després del moment introspectiu del confinament, tinc ganes, tot i que encara ho veig lluny, de topar-me amb la gent, que em trepitgi, de sentir estossegar sense neguitejar-me. De mirar el cel i, perquè no, de mirar el terra. I què millor que trobar-se amb l’art i la gent, quina més bona manera de saludar la ciutat activa que anar al cor de la Rambla de Barcelona, al Pla de l’Os, i entre cames i peus sentir l’esperançador cromatisme de l’obra Paviment Miró, a la qual va donar forma el ceramista Joan Gardy Artigas, amb la col·laboració dels tallers Escofet. Aquesta popular peça de Miró representa la doble significació, en aparença contradictòria, que posseeix tot el seu treball: la mirada interior i la projecció externa; el món que ens envolta i l’univers interior. Aniria a veure la peça perquè per aquelles coincidències que no saps si són maleïdes o no, en aquest espai es va produir la mort de persones, víctimes del terrorisme indiscriminat, l’agost del 2017. I l’obra de Miró va esdevenir un memorial en què poques hores després de la tragèdia va transformar-se en un mar de flors i llàgrimes. Quan tot això passi penso aturar-me sobre el paviment i pensar sobre la vida i la mort. I mentre una riuada de gent m’empeny Rambla amunt o Rambla avall retré homenatge als amics i a les amigues que s’ha endut la pandèmia.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Himnes d’‘El Pelusa’

BARCELONA

‘Els hereus de la terra’ es rodarà també a Girona

Girona

Els concerts de Fires es reprogramen a l’Auditori

Girona
commemoració

L’Arxiu Nacional celebra 40 anys i estrena guia

art de la franja

L’Aragó reclama al jutjat l’execució de la sentència

festival literari

Vilassar de Noir se celebrarà en format en línia

Netflix. Documental

Somnis coreografiats per Debbie Allen

Drama

Cinema dins el cinema amb Noé, Dalle i Gainsbourg

Teror

Perduts en alta mar i contagiats per un paràsit