Llibres

Adeu a un fenomen

Mor Carlos Ruiz Zafón, autor d’una tetralogia iniciada amb ‘L’ombra del vent’, ambientada a Barcelona, que va esdevenir un aclaparador èxit de vendes

“La seva obra és un símbol mundial del llibre i la lectura”, afirma Emili Rosales

El càncer continua fent estralls. Ahir va morir a Los Angeles d’un càncer de colon, contra el que lluitava feia un parell d’anys, l’escriptor, músic i guionista de cinema Carlos Ruiz Zafón. Nascut a Barcelona el 1962, feia més de mitja vida que alternava la residència a Barcelona i Los Angeles –de fet, vivia més allà–, a més de les gires mundials a què l’obligava la promoció de les seves novel·les.

Només va publicar vuit títols, traduïts a més cinquanta idiomes, dels quals en va vendre molts milions d’exemplars –no hi ha una xifra consensuada–, fet que el va convertir com l’autor espanyol més llegit després de Cervantes. Si no és cert, funciona com a eslògan publicitari, primera professió de Ruiz Zafón abans de dedicar-se al cinema i a la novel·la.

Va publicar quatre novel·les juvenils: La trilogia de la boira, formada per El príncep de la boira (1993), El palau de la mitjanit (1994) i Les llums de setembre (1995), i, a banda, Marina (1999), totes editades per Edebé i totes lectura obligatòria escolar a diversos països.

Però l’èxit va arribar amb L’ombra del vent (2002), la primera de la tetralogia El Cementiri dels Llibres Oblidats, que va ser seguida per El joc de l’àngel (2008), El presoner del cel (2011) i El laberint dels esperits (2016), les tres primeres a Planeta i la darrera a Columna. Tot i que escrivia en castellà, va voler que tots els seus llibres fossin traduïts al català i hi va estar molt a sobre, col·laborant amb Josep Pelfort, traductor de la tetralogia.

No és un cas com el de J.K. Rowling, que va rebre tot de negatives abans de començar a publicar la sèrie de Harry Potter, però l’inici no va ser fàcil. Ruiz Zafón només va ser finalista del premi Fernando Lara del 2000, amb L’ombra del vent. Va guanyar Ángeles Caso, aleshores més mediàtica que ell.

La novel·la de Ruiz Zafón va ser publicada i va rebre una atenció més aviat escassa fins que, passat un any, el boca-orella el va convertir en fenomen: tothom parlava de L’ombra de vent. Va ser l’eclosió d’aquest creador de personatges torturats, amant de laberints, llibres i racons llòbrecs. Diuen que El Cementiri dels Llibres Oblidats està inspirat en magatzems de llibres vells a Los Angeles, tot i que també es diu que en la llibreria Canuda de Barcelona i en obres de Borges.

De les moltes lloances que va rebre, ens quedem amb el que en va dir un altre fenomen literari, Stephen King: “Si algú es pensava que l’autèntica novel·la gòtica havia mort al XIX, L’ombra del vent el farà canviar d’idea. Una novel·la plena d’esplendor i de trampes secretes en què fins i tot les subtrames tenen subtrames. A les mans de Zafón, cada escena sembla que surti d’un dels primers films d’Orson Welles. Cal ser un romàntic de veritat per arribar a apreciar-ne tot el valor, però si un ho és llavors és una lectura enlluernadora.”

Per a un commocionat Emili Rosales, director editorial de Grup 62, “l’obra de Ruiz Zafón, un dels grans autors del segle XXI, és un símbol mundial del llibre i la lectura, del refugi dels llibres i de la humanitat ferida”, en una Barcelona que esdevé mite, posterior a la dels prodigis, perquè les obres tenen lloc entre la dècada del 1920 i la del 1950.

De físic afable, amb unes característiques ulleres rodones de pasta, Carlos Ruiz Zafón era un home discret que per Sant Jordi atenia les llargues cues de lectors sense defallir, fent servir un tampó amb el dibuix d’un fanal del passeig de Gràcia i el seu nom, abans d’escriure la dedicatòria.

Era un autor que mirava amunt, de ritme constant, maratonià, un lector voraç –no podia ser d’altra manera–, passions que compartia amb la música –tenia el piano al costat de l’escriptori– i col·leccionar dracs en qualsevol format –en va reunir més de sis-cents.

Un dels grans, amb unes obres que no aniran a parar al Cementiri dels Llibres Oblidats.

Els premis

Només va publicar vuit obres en 25 anys, però va rebre molts de premis i de reconeixements a tot el món. Tot i que escrivia des de jove, va debutar amb el premi Edebé 1993 per El príncep de la boira; finalista del Fernando Lara 2000 per L’ombra del vent; finalista British Book Awards 2006; premi al millor llibre estranger a França 2004; premi de l’Associació de llibreters del Canadà; premi de Veus Novoa (Portugal); Bjornson Order of Literary Merit (Noruega); Barry Award a la millor novel·la (EUA); Original Voices Award (EUA); seleccionat com “llibre per a recordar de l’any 2004” per la biblioteca central de Nova York; premi de la Fundació José Manuel Lara Hernàndez 2004 al llibre més venut l’any anterior; premi Booksense 2005 (EUA); premi Euzkadi de Plata 2008 per El joc de l’àngel; Nielsen Award (Regne Unit); Ottakar’s award (Regne Unit); i premi Protagonistas, entre d’altres.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona