El misteri del pis del costat

No he anat al llit amb ningú des de fa un any i mig. Fa mesos que la meva vida gra­vita entre un per­ma­nent estat clo­rofòrmic i unes immen­ses ganes de can­viar de xip. La meva para­noia ha arri­bat al punt de fer-me creure que dor­mint, sim­ple­ment dor­mint, amb algú, puc que­dar-me pre­nyada. Aquest pànic irra­ci­o­nal em para­litza a l’hora de conèixer homes. I de fet, he escapçat del meu telèfon tots aquells con­tac­tes amb qui, alguna vegada, havia pen­sat que hi tenia una assig­na­tura pen­dent.

Han dei­xat de moti­var-me els lli­bres nor­mals i només busco lec­tu­res en què la vida es mos­tri sense fil­tres. Lli­bres breus i frag­men­tats que radi­o­grafiïn la com­ple­xi­tat de l’espècie humana. A la farmàcia m’han par­lat de la depressió. Un dia, el cabró del far­macèutic em va fer entrar a la recam­bra i em va ofe­rir una caixa de Pro­zac de sotamà. Em deia que em deixés d’històries, que a veure quan deci­dia ser feliç d’una santa vegada i que sem­blava que m’agradés enfon­sar-me en un pou que jo mateixa m’havia cons­truït, com una mena de palla men­tal cons­ci­ent i vol­guda. Li vaig mun­tar un ciri monu­men­tal, amenaçant-lo amb una denúncia, men­tre dei­xava clar que més que depressió el que jo tenia era una ansi­e­tat de tres parells.

El mis­satge del far­macèutic era molt perillós: no només mini­mit­zava una malal­tia que, en molts casos, pot por­tar al suïcidi, sinó que m’estava inten­tant convèncer, sense escrúpols i amb les estratègies d’un dea­ler, que la depressió era culpa de qui la patia. En aquell moment, l’últim que neces­si­tava era que un imbècil m’asse­nyalés com a res­pon­sa­ble del meu males­tar. La salut men­tal no vol lliçons. Jo em sen­tia fotuda després de tanta lluita, però no vivia sumida en una tris­tesa irre­pa­ra­ble. Només tenia el bon rot­llo una mica ador­mit. Com el sexe. I no era ni per gust ni per ganes. Per això, sovint ploro fins que em quedo ador­mida. Perquè enyoro el bon rot­llo i perquè enyoro el sexe. Al cap de dues set­ma­nes de l’epi­sodi amb el camell de bata blanca, vaig lle­gir al diari que el far­macèutic en qüestió s’havia pen­jat a casa seva. El va tro­bar la seva dona quan va arri­bar al ves­pre després d’una sessió de tup­per sex.

Només fa dos mesos que en Lluís ha entrat a tre­ba­llar al forn de pa del final del car­rer. Des de fa anys vivim sols, sense els nos­tres pares. Un diu­menge de tar­dor van deci­dir que ens matéssim sols, sense espec­ta­dors, i van anar a viure a una caseta de la perifèria amb hort i galli­nes. En Lluís m’explica cada dos per tres que en aquest esta­bli­ment fan el pa cada dia, de manera arte­sa­nal i amb massa mare. I que també rea­lit­zen ser­veis de càtering per encàrrec i pre­pa­ren pas­tis­sos per­so­na­lit­zats per a fat­xen­des exi­gents. En Lluís té trenta-dos anys, cinc menys que jo, va a dor­mir rela­ti­va­ment d’hora i es lleva quan encara és fosc. Li paguen un sou digne que, sumat amb la misèria que jo gua­nyo amb els meus con­tes, per­met pagar les fac­tu­res i anar a dinar a fora de tant en tant. Sem­pre per sepa­rat, és clar.

Ni en Lluís ni jo tenim gaire vida social. Ell fa amis­tats a l’ordi­na­dor i jo em refu­gio en els lli­bres. M’agra­den els gos­sos i els gats, i quan els meus pares vivien amb nosal­tres sem­pre hi havia un mem­bre de qua­tre potes cor­rent per casa. Però el meu germà els detesta i no me’n deixa tenir. Com si fos l’amo de la casa. Un dia d’aquests aniré a una pro­tec­tora i adop­taré un cadell. Que es foti.

A mi m’agrada fer goig, sense pas­sar-me, posar-me el per­fum que m’iden­ti­fica i poten­ciar-me els ulls amb eye­li­ner. El meu germà és un home menut, morè, té els ulls que sem­bla que hagin de sal­tar d’un moment a l’altre. És nerviós. Ves­teix de manera espor­tiva, més aviat amb dei­xa­desa i amb una idea de la com­bi­natòria bas­tant curi­osa. Porta ulle­res de pasta sense gra­duar i està per­ma­nent­ment de mala gaita. Ningú diria que hem sor­tit del mateix úter.

La meva feina no em lliga a cap mena d’hora­ris.

Això és bo i dolent alhora.

Depèn de com t’ho miris.

Com tot.

Jo tre­ba­llo quan la musa m’acom­pa­nya i, quan la paia pre­fe­reix man­dre­jar i no pre­sen­tar-se a la nos­tra cita diària, bado a les xar­xes soci­als com si em posés un esca­fan­dre o m’assec a la cadira blava de plàstic que tenim al balcó i miro com la gent tra­vessa el pont i es fa sel­fies exac­ta­ment idènti­ques en el mateix puto punt. De vega­des hi ha per­so­nes que aixe­quen el cap i em miren mala­ment.

Sovint també pas­sejo pels car­rers sense cap mena de rumb pre­es­ta­blert. Em deixo caure a les ter­ras­ses a parar el sol del mig­dia, vaig a com­prar al mer­cat i m’ocupo de la casa. Als mig­dies, als bars, s’hi reu­neix la fauna deso­cu­pada del barri i és un espec­ta­cle prou ins­pi­ra­dor per a algú, que, com jo, fa massa temps que ronda pels llimbs i té ganes de mar­xar a un món menys pla.

M’agra­den els mer­cats. Són llocs amb ànima: la cridòria, l’alda­rull, les olors, els colors i les estratègies dels vene­dors trans­for­men la fira en un espai molt dis­tret. El men­jar no està aban­do­nat en fre­des pres­tat­ge­ries com als super­mer­cats. Reme­nar piles de cal­ces i de mit­jons em sem­bla terapèutic. He après el llen­guatge del rega­teig i les gita­nes ja em salu­den quan em veuen.

Però no hau­ria de dei­xar d’escriure ni un sol dia: a la musa se l’ha de cui­dar i d’ali­men­tar com ho fas amb tu mateix. Té més constància una cri­a­tura donant teca al seu hàmster que jo amb el meu ofici.

Escric des dels qua­tre anys.

Lla­vors ja omplia die­ta­ris sege­llats amb cade­nats de fireta que la meva mare va obrir cada dia de la seva vida sense con­tem­pla­ci­ons fins que va mar­xar de casa. Pot­ser pen­sava que jo tenia una doble o una tri­ple vida. Em sap greu haver-la dece­but. Les meves altres vides només són dins el meu cap incons­tant. Soc nep­tu­ni­ana, de vega­des. I rara. Molt. Sem­pre.

La musa ha anat can­vi­ant d’aspecte, això sí. Pri­mer eren sen­sa­ci­ons, elec­tri­ci­tats que m’impul­sa­ven a dir coses que no sabia que­dar-me a dins. Després, la ins­pi­ració tenia el ros­tre d’alguns actors que aban­do­na­ven les revis­tes d’ado­les­cents de l’època per pas­sar a deco­rar les parets de la meva habi­tació. El meu pare sem­pre es quei­xava. Deia que més que l’habi­tació d’una noia, allò sem­blava un bor­dell. No vaig enten­dre mai les seves parau­les. Més tard, quan la cosa ja no anava d’hor­mo­nes sinó de sen­sa­ci­ons, m’ins­pi­ra­ven nois de carn i ossos. Que em par­la­ven i tot, però que no han estat del tot meus. I que, pre­ci­sa­ment, han tin­gut la gran vir­tut de fun­ci­o­nar com a record quan a mi m’ha interes­sat recrear-los i rebre­gar-me’ls sobre la pàgina.

La clau és con­ser­var la musa com el pri­vi­legi que repre­senta la seva apa­rició. La musa és un magat­zem d’experiències i de la meva reacció cap a elles. Segons el meu estat d’ànim, apa­reix amb més o menys freqüència. La musa venia sem­pre després d’un matí de petons, o d’un dinar que aca­bava en mig­di­ada com­par­tida, o d’una nit pro­ta­go­nit­zada pel desig ferotge d’aquells ulls fos­cos que encara duc cla­vats per tot arreu.

Tinc el sub­cons­ci­ent una mica aban­do­nat, últi­ma­ment, i la meva escrip­tura se n’ha res­sen­tit. Em dis­trec. No em con­cen­tro com abans. I la veri­tat del món ja no em fa sen­tir tan còmoda. Pot­ser és que hau­ria de començar a apren­dre a mirar a dins i no a fora. Un petit ressò de la memòria em dis­para una idea. Un gran ressò em fa escriure un conte sen­cer a raig.

I fa temps que no em passa res.

Fa molt temps que em sento buida.

Tenia una musa de carn i ossos, metre setanta-cinc i un som­riure per­fecte. Però es va aca­bar.

Es va fon­dre com un floc de neu quan l’esquia­dor l’esclafa sense mira­ments.

La meva auto­es­tima va tocar fons, lla­vors. A tots nivells. Em vaig apri­mar massa, vaig plo­rar massa, i vaig medi­car-me massa. Fa unes set­ma­nes he entès que és de valents mos­trar la debi­li­tat. Recordo quan era petita i jugava al pati amb d’altres nenes. Em venen al cap situ­a­ci­ons de ver­go­nya. O de por. Pot­ser estava jugant i es cre­a­ven malen­te­sos, i jo m’espan­tava, em feia por que es rigues­sin de mi, por de sem­blar fluixa, por de dir la veri­tat per una por encara més gran a les represàlies, por a la timi­desa crònica. Em fotia ver­me­lla com un tomàquet i em que­dava en un racó, tre­mo­lant, sense defen­sar-me.

Els pares em deien: «T’has de mos­trar forta, no dei­xis que et vegin patir. Si has de plo­rar, a casa. Fes-te una cui­rassa, cada dia més impe­ne­tra­ble, i no la dei­xis anar mai. Així doldràs menys». Deien. I pot­ser per això em vaig dedi­car a escriure con­tes. Per no des­en­cai­xar-me volent encai­xar. L’escrip­tura em per­met mos­trar els sen­ti­ments, les emo­ci­ons, els estats d’ànim, les pre­o­cu­pa­ci­ons.

I els lec­tors tenen tot el dret a jut­jar. Però no ferei­xen. Com els ani­mals.

Escriure em deixa mos­trar-me tal com soc.

La vida t’obliga a posar-te capes de fil­tres.

I aca­bes per ser una altra per­sona.

Un dia fins i tot vaig lle­gir com pre­pa­rar aigua de vidre per remun­tar l’auto­es­tima. Em tro­bava en un bucle men­tal sense sor­tida apa­rent i no hi veia més enllà. En ple con­jur em vaig tallar per tot arreu i ho vaig dei­xar córrer. També em vaig infor­mar sobre l’equi­li­bri del cos a través del sol del bol tibetà. Em sen­tia ridícula car­dant cops a un objecte tan fràgil com aquell, la veri­tat. M’eixor­dava i m’ho pre­nia a conya. Em veia a mi mateixa com una apre­nent de tim­ba­lera.

Si no escric cada dia, noto que els verins se m’acu­mu­len i començo a morir-me, a deli­rar, o totes dues coses. M’he acos­tu­mat a estar sem­pre bor­ratxa d’escrip­tura perquè la rea­li­tat no em pugui des­truir. Suposo que l’hàbit d’escriure em pro­ve­eix de les recep­tes ade­qua­des amb els ingre­di­ents de veri­tat, vida i rea­li­tat que soc capaç de men­jar, beure i dige­rir sense hiper­ven­ti­lar. Cada ves­pre tre­pitjo una mina. La mina soc jo. Després de l’explosió, passo l’endemà tor­nant a mun­tar les peces.

M’ho passo bé tre­ba­llant amb els con­tes. Des de fora dec sem­blar un gar­buix de febre i entu­si­asme. Sense aquest vigor, seria millor que collís madui­xes o tre­ballés de cai­xera en un super­mer­cat. M’encanta crear un per­so­natge que tin­gui parts de mi, que detesti o que vul­gui alguna cosa amb des­fici. Li puc donar ins­truc­ci­ons, l’engego i el segueixo tan de pressa com puc. Per fer les coses ben fetes, vaig a la cafe­te­ria-lli­bre­ria de la meva plaça pre­fe­rida. Reme­nant lli­bres, vull que sigui l’esco­llit qui em triï a mi, i no a la inversa com he fet fins ara. A casa em diuen que anar a una lli­bre­ria no és tre­ba­llar. Ells, tan pragmàtics.

En la rapi­desa de l’escrip­tura hi ha la veri­tat.

El lli­bre que avui se m’ha ofert, exclu­siu i cri­da­ner, i ha tapat tots els altres és Zen en l’art d’escriure, de Ray Brad­bury. L’he lle­git amb un parell d’hores i un parell de copes de vi amb llen­ques de par­mesà. L’he subrat­llat per tot arreu i, el més impor­tant, he entès que el que de debò dona fruits són les obser­va­ci­ons per­so­nals, les fan­ta­sies estra­folàries i les idees estra­nyes. El lli­bre és una mica kum­baià però té idees con­sis­tents escam­pa­des entre la palla. La ciència-ficció cada vegada té més ciència i menys ficció. Només cal lle­gir els dia­ris.

En Lluís s’ha com­prat una impres­sora i l’ha ins­tal·lat al cos­tat del meu ordi­na­dor. Suposo que per fer-se l’interes­sant. O pit­jor: l’artesà que impri­meix foto­gra­fies de pa i pas­tis­sos de qua­li­tat per pla­giar-los al seu forn de merda. Un dia entraré i impri­miré fotos de gats i gos­sos. Lla­vors les pen­jaré per tota la casa. En Lluís és tan obtús que pot­ser no capta la indi­recta.