Per què no et talles el cap?

Enlluerna l’espai blanc de l’ADN Galeria del carrer de Mallorca de Barcelona, on el poeta Carlos Pazos ha instal·lat les peces de la seva nova exposició, Interrogantes suspendidos o Déjà vu? Records domèstics, el vinil Rubber Soul dels Beatles, imatges kitsch de la vida quotidiana transformades en objectes artístics i, fins i tot, una imatge lenticular en què Dalí i Duchamp s’alternen mentre tu et mous per il·lusions òptiques, en algun moment quasi cinètiques, que són també la manera d’observar la realitat de Pazos, el seu viatge constant al territori de la memòria, a la família i a la infantesa. De l’holograma ideològic surrealista saltem a una pàtria de petites instantànies en instal·lacions forçades gairebé naturals, que conformen la majoria de les peces que formen Interrogantes suspendidos o Déjà vu?, exposició que ens va agafar enmig de la pandèmia i que ara podem rescatar com un dels plats forts de l’estranya temporada artística.

Visito l’exposició amb altres artistes amics de Pazos com Marcel Pey, Ana de Matos, Josep Zaragoza, Jordi Abelló, Maite Blay i Chema Novell, que llueix un espectacular collar de soldadets i una jaqueta amb la frase “Y así fue, simplemente terminó”. La Maite alterna a les arracades el plàtan i la sopa Campbell d’Andy Warhol. Com si fóssim un escamot de pirats, ens perdem quatre cops per l’Eixample fins a trobar la galeria, un esclat de blancor en el cosmos, un xut d’èter.

Cal dir que el contingut de les exposicions de Pazos són indefinibles i et fan capficar-te com si entressis en una sessió de psicoanàlisi. Podríem dir que les peces, sovint de gran senzillesa en la concepció del collage, s’acosten a novel·les gòtiques o costumistes, vells retrats on el poeta recrea els seus mites. I quan fa de poeta, el fluir del seu riu avança d’una manera natural cap a l’aforisme, l’epitafi, l’epigrama i la sentència moral. A l’entrada de l’exposició tenim el seu darrer llibre, Filigranas y mamporros (Tinta Invisible), que actua de complement a la visita. En soledat m’entretinc recitant fragments trobats mentre obro el llibre a l’atzar, i com si actuessin d’oracles, les peces em contesten: “Per què no et talles el cap?, “Què cony hi pinto?” o un monòleg sobre la longitud del penis de la novel·lista de Nova York Tama Janowitz a través de la veu d’Esther Ferrer. L’agressivitat cedeix davant la calidesa de Pazos i, sobretot, del seu sentit de l’humor còmplice i subversiu: “Arrítmics cors amb marcapassos en la violentada obscuritat d’un hangar.”

Quan el Carlos em diu que no m’agrada la seva poesia, li reitero que està equivocat, que el llegeixo cada dia. Ell replica afirmant que necessita escoltar-ho. Pazos és un geni, tant per la militància en el seu imaginari únic com per la dinamita que ha col·locat davant l’ordre cronològic del temps. Et pots quedar levitant davant les peces: ja no saps on ets, ni a qui et trobes: el nen dolç que ens ensenya les joguines o l’artista barroc que et sedueix i desenreda. La força de l’oracle ens diu “Faré sempre el que vulgui sense saber exactament si el que estic fent és el que vull fer”.