Obrint finestres

El Teatre-Museu Dalí de Figueres reobre avui les seves portes després de quatre mesos de tancament per la pandèmia, com també ho faran els altres dos museus del triangle dalinià, a Púbol i Portlligat, fins al 13 de setembre, tot i que ahir es va remarcar la flexibilitat d’aquesta data en el cas de Figueres. Per a la reobertura del museu figuerenc, la Fundació Gala-Salvador Dalí ha preparat un bon reclam per als visitants: l’exposició temporal Dalí: “El surrealisme soc jo”. Paisatges fora del temps, que mostra per primera vegada juntes, a la Sala de les Lòggies, dotze obres de l’època surrealista de l’artista figuerenc: onze olis pintats entre el 1926 i el 1937, a més de Poesia d’Amèrica (1943), com a mostra que els trets surrealistes van continuar presents en la seva obra posterior.

“Per a nosaltres, aquesta és una exposició molt especial, que ha estat possible gràcies al fet que aquestes obres actualment no estan prestades a altres museus ni han viatjat per formar part de cap exposició internacional”, va explicar ahir la directora dels Museus Dalí, Montse Aguer, que ha comissariat aquesta exposició juntament amb la curadora en cap, Carme Ruiz. Com ja ho suggereix el subtítol de l’exposició, el seu fil conductor és el paisatge. “Dalí mateix és un home que s’identifica amb el paisatge, que s’hi simbiotitza i que el reivindica sistemàticament. Fins i tot declara: ‘Estic convençut que jo soc el cap de Creus i que encarno el nucli viu d’aquell paisatge. La meva obsessió existencial és assimilar-me al cap de Creus, constantment.’ El seu és un paisatge àrid i mineral, amb horitzons marcats, amb cels límpids i núvols que es volen assemblar als d’Andrea Mantegna. Un paisatge amb elements enigmàtics i obert a múltiples interpretacions. Un paisatge amb referències a la història de la pintura, i a pintors com Jan Vermeer o Velázquez, i altres contemporanis com Giorgio de Chirico, o també, en un altre pla, Yves Tanguy o René Magritte”, escriuen Aguer i Ruiz en el text de presentació de l’exposició, formada per teles, cartrons i fustes “d’execució minuciosa” que han format part de grans exposicions a Rússia, el Japó o Austràlia.

Poesia d’Amèrica, una “invenció imaginària” en què Dalí presagia les lluites racials a Nord-amèrica, queda a l’entrada i fora de la sala on es troben la resta d’obres: els paisatges paranoics de Carretó fantasma (1933) i Paisatge pagà mitjà (1937); els paisatges onírics de Singularitats (c. 1935) i Composició surrealista amb figures invisibles (c. 1936); el bosc d’aparells d’Estudi per a ‘La mel és més dolça que la sang’ (1926); els paisatges enigmàtics d’El sentiment de velocitat (1931), Eclipsi i osmosi vegetal (1934), Elements enigmàtics d’un paisatge (1934) i Figura i drapejat en un paisatge (1935). També s’hi pot veure Home amb el cap ple de núvols (c. 1936), una obra metafòrica i clau en el concepte global de l’exposició que mostra la simbiosi entre home i paisatge, a través d’una silueta –possiblement la del mateix artista– que és també una finestra oberta cap a l’exterior. L’exposició es completa amb una petita gran obra mestra, L’espectre del sex-appeal (c. 1934), un oli sobre fusta de només 17,9 per 13,9 centímetres, on apareix un Dalí infant, vestit de mariner, contemplant un monstre enorme, “tou i dur alhora, que per a ell simbolitza la sexualitat i la por al sexe”.

Citant Breton (“És potser amb Dalí, la primera vegada que les finestres mentals s’obren de bat a bat...”), Aguer va dir que aquesta exposició era una bona manera d’obrir les nostres finestres mentals davant la nova realitat que ens espera.

Avui, a dos quarts d’onze del matí, el Teatre-Museu Dalí de Figueres reobrirà les seves portes, i els primers visitants de la jornada seran rebuts per Montse Aguer. “Ja tenim força reserves i peticions de visitants, tant nacionals com estrangers, especialment francesos. Les expectatives per a aquest estiu són bones, però sempre dins d’un clima d’incertesa absolut”, va dir ahir Aguer.