Marsé, somni i memòria
L’escriptor barceloní, autor d’algunes de les novel·les més cèlebres escrites mai sobre la ciutat i figura cabdal de la literatura en castellà, mor als 87 anys
“La literatura és, per damunt de tot, memòria que ha passat pel sedàs de la imaginació”
Unes complicacions a conseqüència de la insuficiència renal que patia van endur-se dissabte a la nit, a l’hospital de Sant Pau, Juan Marsé, nom prominent de la literatura en castellà dels últims seixanta anys i referent absolut de la novel·la barcelonina de postguerra. Marsé, un dels pocs supervivents de l’anomenada Generació dels 50 i autor, sens dubte, d’algunes de les millors obres que s’han escrit mai sobre la ciutat, tenia 87 anys i acumulava un historial de premis que va culminar, l’any 2008, amb la concessió del Cervantes, el més important de la literatura espanyola. Entre les seves novel·les de més èxit figuren Últimas tardes con Teresa (ambientada al Carmel i Premi Biblioteca Breu Seix Barral 1965), Si te dicen que caí (Premi Internacional de Novel·la a Mèxic 1973), La muchacha de las bragas de oro (Premi Planeta, 1978), Ronda del Guinardó (Premi Ciutat de Barcelona, 1985) i El embrujo de Shanghai (Premi de la Crítica 1994). Moltes de les seves obres van ser dutes al cinema per directors com Vicente Aranda i Fernando Trueba, en exercicis, tanmateix, que Marsé, tal com confessava en una entrevista feta a Enric Tubert l’any 1995 a El Punt, veia més com “una desgràcia” que no pas com “una sort”. Més complagut se sentia, però, amb projectes com Adiós a la infancia, un aventi de Marsé, una adaptació del seu corpus literari coproduïda per La Perla 29 i el Teatre Lliure estrenada ara fa set anys. Si en el cinema, explicava ahir Oriol Broggi, director artístic de La Perla 29, a Jordi Bordes, periodista d’aquest diari, s’aprofitava la seva trama com un recurs per fer una pel·lícula, aquell espectacle va construir-se a partir de llargues converses amb Marsé per tal de copsar el seu univers i va acabar fent sentir-se “còmode” a l’escriptor barceloní.
Infància de postguerra
Juan Marsé va néixer el 8 de gener del 1933 al barri de Gràcia de Barcelona. La mort de la seva mare pocs dies després del part va fer que el seu pare, taxista de professió, en contactar amb una parella que havia perdut el seu fill tot just nascut, acceptés que aquests es fessin càrrec tant del futur escriptor com de la seva germana de cinc anys. El seu pare biològic, Domingo Faneca, i l’adoptiu, Pep Marsé, havien estat tots dos afiliats a Estat Català. “Explicar la meva infància és molt senzill”, deia Marsé –amb forts vincles, també, amb els pobles dels seus avis: Sant Jaume dels Domenys i l’Arboç del Penedès– en una entrevista concedida a Lourdes Domínguez el 28 de maig del 1998 a l’Avui. “Només destacant que va ser viscuda a la postguerra, als anys quaranta, ja està dit tot. Per raons polítiques, socials, econòmiques i familiars, va ser una època ben difícil.”
Davant la impossibilitat de continuar estudiant per les penúries econòmiques de la seva família, Marsé, amb tretze anys, va treballar en una joieria. I els seus inicis en el món de l’escriptura van ser del tot autodidactes. “Quan vaig començar a escriure, vaig haver de comprar-me una gramàtica, perquè no sabia ni on posar les hacs ni les comes. És clar: no només no tinc estudis universitaris, sinó que ni vaig acabar el graduat escolar”, confessava en l’esmentada entrevista a l’Avui. “És molt difícil precisar quan vaig decidir que seria escriptor, perquè un no se’n fa de la nit al dia”, afegia. “En el meu cas, de ben petit ja m’agradava molt llegir i escriure, tenia curiositat per les històries i un gust especial per tot el que fos arguments de ficció: cinema, còmics, novel·les... Fins que un bon dia et planteges: «...bé, i per què no ho provo jo?»”
En tornar del servei militar publica alguns relats a Insula i guanya el premi Sésamo. El 1961, marxa cap a París. I, en tornar, publica ja algunes de les seves obres més cèlebres, plenes de personatges amb trets, sovint, de perdedors i construïdes a partir de vivències a Gràcia, el Guinardó i el Carmel, on la biblioteca actual, especialitzada en novel·la barcelonina, porta el nom de Juan Marsé. “La literatura és, per damunt de tot, memòria, una memòria que ha passat pel sedàs de la imaginació i que, per tant, s’ha transformat interiorment per oferir-la al lector juntament amb elements nous”, assegurava. “Jo no he escrit mai pensant a fer sociologia, ni a fer política. A mi, el que m’interessa més són els somnis, la capacitat que tenim de somiar, de transformar la realitat, i la desfeta d’aquests somnis, les trampes dels ideals, la pèrdua de les il·lusions.”
Marsé –“un escriptor català que escriu en castellà”, segons es definia– mai no va escriure en català. “Si la transició política m’hagués agafant sent jove, potser sí que m’ho hauria plantejat, però a la meva edat ja no”, apuntava. “Jo no necessito cap carnet que m’identifiqui com a català. Ho soc, i prou.” Sí, però, que ahir Club Editor va anunciar la publicació en català, aviat, d’Aquesta puta tan distingida, la seva última novel·la, en traducció de Martí Sales.
