“Volem viure la música clàssica com la gent que viu el jazz”

(JB) Feia, com dius, gairebé set anys que hi vivíem i sentim que ha significat una etapa brutal per al creixement del quartet. Ens ha obert moltes portes a escala internacional i haver estat a Alemanya ha estat fonamental per poder desenvolupar una carrera fora d’aquí. Ara, però, coincidint amb aquest desè aniversari, sentim que hem arribat a un punt en què podem dir que ens dediquem a viure del quartet i el lloc on vius ja no és tan important. I nosaltres som catalans, estimem el nostre país i, personalment, ens agrada estar aquí. No crec que això canviï gaire les nostres perspectives professionals.

(LC) En el fet de conèixer músics i tenir aquella sensació de llibertat que donen ciutats com ara Berlín. Sentíem que no estàvem lligats realment a res, la qual cosa et permet, com a quartet, de créixer en la direcció que et pertoca. Ha estat tota una aventura, en aquest sentit.

(MJ) Els números tenen sempre un simbolisme i, vulguis o no, són deu anys, ja, de carrera. I han estat deu anys realment intensos! No sé si, darrere aquesta efemèride, hi ha també un canvi de cicle, però sí que notem el pes d’aquests deu anys en la manera de treballar, en com enfoquem els repertoris, en com ens plantegem el futur… Celebrar aniversaris, siguin els d’un quartet o els teus com a persona, solen donar-te perspectiva.

(LC) Hi ha un component vocacional, perquè tres de nosaltres, quan érem petits, estudiàvem a la mateixa escola de música, a Vilaseca, i fèiem quartets plegats. Anàvem a casa meva, o a la de qui fos, i, si feia falta, ens passàvem tota la nit tocant. A vegades, però, sempre hi havia algú que faltava i s’hi va anar incorporant la Judit. El primer contacte amb ella va funcionar molt bé, de seguida vam tenir sensacions especials.

(JM) Acostuma a ser un procés molt complex, però també molt natural. Has de passar, d’entrada, moltes, moltes hores junts. Assajant, treballant aspectes tècnics, emocionals i comunicatius… És un treball constant, que vas fent amb uns objectius molt clars i gràcies al qual creixes dia a dia. (LC) No hi ha, de fet, cap quartet que soni igual. Els quartets són sempre reflexos molt transparents de la personalitat artística dels seus membres. El camí que fas, però, no és fàcil, perquè tu tens la teva veu i t’arriben molts inputs de fora que t’assenyalen un camí. Per tant, has de poder créixer a partir d’aquests inputs però seguint, també, la veu que portes dins.

(JB) No. És per això que, en el Quartet Gerhard, la part personal és molt potent. Evidentment no tot són flors i violes, però hi ha un component personal molt important que queda reflectit en la nostra veu, crec. (LC) Emocionalment és molt intens. Suposo que aquesta és la raó perquè no hi ha gaires quartets en què uns mateixos músics es mantinguin tocant plegats durant tants anys. Passes cinc hores assajant al dia amb tres persones que t’estan sempre jutjant pel bé del grup. És una lluita contínua contra el teu ego. (JB) I has d’aprendre a conviure en situacions d’estrès, tensió i molta pressió.

(MJ) Sí, de manera que percebem que l’evolució és conjunta. Som els mateixos que fa deu anys però amb tota una experiència al darrere. Un quartet es fa tocant i tocant. L’experiència que comporta tocar en directe és bàsica, no únicament per guanyar-te la vida, sinó perquè cada concert és irrepetible. La sala, el públic, el repertori i el lloc on te trobes emocionalment sempre són diferents, de manera que els concerts, també.

(LC) És un procés molt llarg. Al principi t’emmiralles amb els músics que més admires, però arriba un moment en què comencen a aparèixer contradiccions entre allò que fan els músics que admires, allò que et diuen els professors i allò que creus que has de fer tu. I és aleshores quan comences a percebre que existeix també una veritat en allò que penses. És quan t’adones que tens també una veu i que la correcció és un concepte que a vegades trontolla en el terreny artístic. (JM) Jo estic convençut, però, que, en el nostre cas, part d’aquesta veu hi era des del principi, i que ha calgut modelar-la. Entre els quatre ens hem motivat els uns als altres cada dia i això ens ha fet créixer, però crec que la nostra veu ja té elements propis des de la primera setmana. Suposo que aquesta és una de les raons per les quals vam decidir de crear el projecte. (JB) És, però, molt intuïtiu, i, a un mateix, sol costar-li força adonar-se de la seva pròpia veu. Aquestes coses solen percebre’s més des de fora que des de dins. Però en tot cas la inquietud per buscar-la existeix i, per a nosaltres, és important.

(LC) El Quartet Hagen [un quartet austríac fundat el 1981]. (JB) Vam estar tres anys a Basilea estudiant amb Rainer Schmidt, el violinista, i crec que, junt amb Eberhard Feltz a Berlín, és el professor que més ens ha marcat . (JM) Abans de treballar amb ell, de fet, ens estudiàvem molt aquest quartet, en el sentit que escoltàvem CD i miràvem vídeos. El Hagen té un so molt homogeni, però, a la vegada, quatre veus molt clares i uns rols molt ben definits. És un quartet amb molta personalitat que arrisca molt musicalment. (JB) I tenen molt clara, també, la idea de viure la música en el moment. Son molt conscients que, en un cert moment, estan fent una música que, en un altre moment, no serà la mateixa.

(JM) El que veus escrit a la partitura té sempre unes limitacions. I hi ha certes decisions que no estan escrites i que les ha de prendre el músic. És aquí on pots –o no– assumir riscos. Hi ha tradicions interpretatives, per exemple, que, en certs moments, pots decidir trencar no perquè ho consideris tu i prou, sinó perquè interpretes el text d’aquesta manera i estàs convençut que allò, de fet, és el que volia el compositor. A l’escenari hi ha moments en què cal prendre aquesta mena de decisions. (MJ) I, aleshores, també, hi ha moments en què hem de reaccionar entre nosaltres. És a dir: treballem una línia interpretativa, però, també, la forma de relacionar-nos-hi, que et permet d’assumir riscos. (LC) Hi ha un documental en què un violinista famós que ara no recordo deia: “En els assajos, muntem una maquinària que, en els concerts, fem esclatar.” Em va semblar una idea boníssima!

(JB) Sí, i tant, molts referents que tenim són jazzístics! (JM) Ens diem constantment que volem viure la música clàssica com la gent que viu el jazz. Segur que molts compositors volien això. Ells escrivien les notes, però, el que havia de passar finalment amb aquestes notes, volien que passés a l’escenari. (LC) El jazz no està tan condicionat per la tradició. En la clàssica, en canvi, sempre corres el perill que el moment quedi en un segon pla.

(JB) És un quartet que forma part del nostre ADN. El segon, més que el primer, perquè el primer l’hem començat a interpretar fa relativament poc. El segon, en canvi, el toquem des del 2011 i l’hem tocat a tot arreu. És una obra supercomplexa amb una sonoritat brutal.

(LC)

En la història musical del segle XX, a l’Estat, s’arrossegava una tradició francesa compositiva, i Gerhard no se sentia còmode amb aquesta manera de fer i en allò que li ensenyaven. Va haver de sortir fora, doncs, a buscar allò que volia. És un personatge molt interessant. La seva música expressa coses que són veritables i que venen molt de dins, encara que sigui en un llenguatge molt modern. (MJ) Sí, ens inspira perquè va ser algú que va anar a buscar la seva veu i la va trobar, encara que fos lluitant contra vent i marea. Deslligar-se, en aquell moment, d’una tradició francesa més impressionista i virar cap a l’expressionisme va representar pràcticament un salt al buit.

(MJ) Jo crec que, Gerhard, cal sobretot interpretar-lo molt bé. Com més bé interpretem qualsevol música, de fet, millor. Trobo, per tant, que és més important interpretar bé Gerhard que no pas interpretar-lo molt. Prefereixo que es cuidi el material i que aquest arribi amb bones condicions a les orelles de l’oient. Si no, el desvirtues, que és una cosa de la qual Robert Gerhard, pobre, no en té cap culpa. (LC) Segons com l’interpretis pot sortir la gent d’un concert dient: “Carai, quina merda de música, no m’ha agradat gens!” I això és el pitjor que pot passar.

(JM)El vam començar a tocar fa només un parell d’anys, però el teníem al cap des dels inicis del quartet, perquè ens va impactar moltíssim. Es va convertir, de fet, en el nostre quartet preferit, de manera que, quan la vam començar a treballar, va ser espectacular. (JB) És una obra immensa i, per tant, li tenim un cert respecte, tant per la durada com pel missatge revolucionari que té sobre la vida i la mort. Ha estat bonic fer aquesta peça coincidint amb els deu anys del quartet. No hi ha millor manera de celebrar l’aniversari.

(JB) Tenim prevista l’estrena, el gener del 2021 al Palau de la Música, d’un quartet que ens ha escrit en Ramon Humet. (LC) Ens il·lusiona perquè és el primer cop que ens escriuen un quartet en què nosaltres formem part del procés creatiu.

(JB) Mai havíem estat tant de temps sense veure’ns i, quan ens vam retrobar, vam tenir la sensació que havíem assajat abans-d’ahir i que fins i tot ho fèiem millor! (LC) Ens va enganxar encara a Berlín i ha servit per estudiar i refrescar-nos, perquè, en deu anys, no havíem parat. (JB) Ha anat tan bé, parar, que ja hem dit que d’aquí a deu anys, hi hagi o no un confinament, ho tornarem a fer!