Cultura

Un tast de...

‘Els dos remordiments de Claude Monet’, de Michel Bernard Avançament editorial

Sentir-se una ànima

Els dos remordiments de Claude Monet
Labreu Autor:
Michel Bernard
Traducció:
Ferran Ràfols
Gènere:
novel·la
Pàgines:
173
Preu:
18,00 €
A Els dos remordiments de Claude Monet, Bernard veu i escolta admirablement la pintura i la vida de Monet. Des dels remordiments personals que l’acompanyen en uns temps tràgics a la passió universal per la bellesa. La novel·la ha rebut els premis Marguerite Puhl-Demange i Libraires en Seine. Bernard recupera, amb un talent excepcional, la mirada de Claude Monet. En fa un retrat d’infinita delicadesa on, amb el ritme dels dies, copsem el naixement d’un nou art. Amarats d’una claror llunyana i evocadora vibrem amb una lectura plena de matisos, vivències i colors.

Pintava el que tenia davant dels ulls, i, com els camps que es veien rere les marededeus amb el nen dels mestres italians, el que plasmava era una vida somiada, senzilla i tranquil·la. El bon Pissarro, amb tantes criatures, era el més desvalgut de tots, i en canvi era justament ell, el pintor sense clientela, el que li feia pujar la moral. Pensava en en Sisley, l’anglès meravellós a qui la injustícia i la indiferència havien acabat amargant sense que això li acabés les ganes de pintar o li fes la mà més feixuga. Fins al final de la seva vida, sempre va començar els quadres pel cel. “Saps, el primer que s’ha de pintar és el que canvia: el blau, que s’esvaeix juntament amb el dia, els núvols que fugen. El cel ens passa per sobre, nosaltres passem sobre la terra. S’ha de començar sempre pel cel!” Ara la gent es barallava pels seus quadres, a París, a Londres i a Nova York les subhastes assolien xifres cada cop més importants. I en canvi tant l’un com l’altre havien sigut tan pobres que en Monet els havia hagut de pagar l’enterrament. Havia salvat les dones i els fills de tots dos comprant i fent comprar els seus fons de taller. El pintor ara mundialment famós era esquerp amb els marxants i generós amb els col·legues. Als primers els feia pagar les angoixes que li havien fet passar, i als altres els donava el que el seu talent hauria hagut de garantir que no els caldria pidolar.

Quan els americans no podien pagar un quadre de Monet, en compraven un dels seus col·legues. Fent pujar els seus preus, també feia pujar els dels amics.

En Monet no només donava diners, que ja no significaven res per a l’home en qui s’havia convertit. Donava el seu temps, la seva força de treball, la passió i l’obstinació rabiüdes, trossets de la seva vida. Posava al servei dels altres l’autoritat que li conferien l’èxit comercial, l’admiració universal i els contactes. El 1890, havia pres la iniciativa de començar una subscripció per reunir els vint mil francs necessaris per comprar l’Olympia a la vídua d’en Manet. La idea era donar-lo al Louvre i garantir unes rendes a la senyora Manet, que les necessitava de mala manera. Volia que fossin els poders públics els qui proposessin la tela d’aquell antic repudiat a l’admiració de tothom, al vaixell insígnia del patrimoni nacional. Havia escrit a tots els coneguts, havia picat tots els timbres, s’havia arriscat a patir el rebuig de persones a qui menyspreava, havia confiat en les amistats més antigues, i n’havia perdut, per obtenir contribucions i suports. Hi havia destinat un any sencer, durant el qual havia deixat de pintar. Refugiat al taller, remenant paperassa, es quedava assegut a l’escriptori per respondre el correu i portar la comptabilitat de les donacions i les promeses de donacions. Sobre el paper de carta, aprofitant la claror del jardí, o, al vespre, la del llum de casa, s’afeblia els ulls i es tacava els dits de tinta negra. Els pinzells se li assecaven als pots, ni la barba ni la roba li feien sentor de pintura fresca. Ara només feia olor de cigarretes. La millor, picadura enrotllada, després de la del matí, era la d’abans de sopar, quan repassava la suma de les donacions.

Les contribucions més modestes provenien de les persones a qui admirava, escriptors i artistes de talent, menystinguts i necessitats en idèntica mesura. Aquella inversió de proporcions entre els diners i el talent l’inquietava. Ara que era ric i influent, que podia obtenir l’autorització del prefecte per desviar un curs d’aigua cap a la seva propietat, que podia fer-se una col·lecció personal d’obres d’art modern, que podia fer esperar ministres, prínceps i multimilionaris a la porta de casa, no podia ser que hagués perdut la capacitat de pintar res de valuós? O potser no l’havia tingut mai, aquella capacitat? En llòbregues meditacions, sovint es deia que per força havien de remunerar alguna mena d’enganyifa, les rengleres de zeros dels seus comptes corrents, de les seves accions i obligacions. Havia acabat sent tan pròsper com en Meissonier, que havia bastit una gran fortuna fent lluir més cuirasses amb el pinzell de les que havia alineat Napoleó a Austerlitz o Waterloo. Si ja no donava més de si, si la seva producció estava sobrevalorada, almenys que els dividends d’aquella impostura es posessin al servei d’un gran pintor. Perquè en Manet sí que era un gegant.

El primer a respondre va ser el doctor Bellio. El mateix home entès i magnànim gràcies a qui havia pogut retirar el medalló de la Camille de la casa d’empenyorament. En Monet l’havia passat pel coll de la difunta abans que la col·loquessin al taüt, fregant-li amb els llavis el front dur i glaçat. El mecenes, ratificant els motius que en Monet havia exposat per a la subscripció, havia afegit que volia conservar a França el quadre que tanta polseguera havia aixecat al Saló de 1865, a París, i que havia canviat l’art de la pintura a tot el món. S’havia d’evitar que algun dels col·leccionistes americans que el tenien entre cella i cella poguessin posar l’Atlàntic entre l’Olympia i la terra que l’havia vist néixer. El pintor havia respost amb una arronsada d’espatlles a l’argument patriòtic. Tant se li’n fumia, el prestigi de França.

El juliol de 1914 ja no veia les coses d’aquesta manera. El món havia canviat, i ell també. Hauria valgut més evitar la guerra, però ja que la tenien allà, ja que els alemanys la volien, s’hi havia d’anar, si no amb entusiasme, almenys d’una manera resolta. Perquè aquesta vegada era del tot imprescindible guanyar. Una derrota més, i França s’hauria acabat. I també s’haurien acabat la República, la nació i la llibertat. Si l’exèrcit era derrotat, si l’Estat acabava de genolls com feia quaranta anys, França quedaria desmembrada, la seva unitat es trencaria irremeiablement. Li farien pagar els seus segles d’orgull, la seva glòria sense igual. L’Imperi alemany ja no en tindria prou amb Alsàcia i la Lorena, ara també voldria la riba del Mosa i el massís de les Ardenes. Això s’havia d’acabar, la lluita a mort entre França i Alemanya estava a punt de començar. Com tothom, n’estava convençut i, com tothom, volia guanyar.

Encara que no l’hagués encoratjat, en Monet aprovava l’allistament de l’únic fill que li restava. El dia que en Michel havia anat a passar un diumenge a casa, a Giverny, durant el període d’instrucció, vestit d’uniforme, en Monet havia posat tot orgullós al seu costat per al fotògraf. Després havien fet una passejada plegats, parlant de l’ofici de soldat. En Monet recuperava amb plaer tot el vocabulari oblidat que li havia sigut familiar als vint anys, quan muntava a cavall i acampava a les portes del desert. Paladejava, pronunciant-les, les paraules estranyes de la vida militar: els graus, les armes, els arreus dels cavalls, el ritme dels dies, les tasques, els costums i els ritus. Cadascun d’ells contenia un univers sencer, tota la seva joventut.

Al taller del principi de ser a Giverny, on ja no pintava, sinó que només deixava els testimonis dels anys anteriors, alguns quadres, objectes, llibres, en Monet hi havia rescatat el retrat en què se’l veia vestit de caçador d’Àfrica que li havia fet en Charles Lhuillier, un camarada de joventut, durant un permís que havia passat a Le Havre. Al costat d’aquell, l’uniforme del seu fill li semblava força esblaimat, gasiu en l’ús del teixit i pobre d’ornaments. Era com aquella guerra. De seguida havia mostrat el seu trist rostre de tècnic ferotge sense floritures. A principis de setembre, abans que la victòria del Marne no expulsés la invasió, en Monet no només s’havia negat a replegar-se al sud del Sena, sinó que, com si desafiés el destí, havia pujat a la part alta del poble per sentir, com deien els vilatans, el soroll de les canonades. No havia sentit gran cosa, fora d’una remor empesa pel vent. Era només el soroll que feien en travessar l’aire, el mateix que ell havia volgut fer sentir molts anys abans quan pintava les fileres de pollancres. En canvi, sí que havia vist passar els vehicles plens de ferits que s’evacuaven als hospitals de l’interior. N’hi havia tants, que un ric artista americà que vivia a Giverny havia posat una part de la seva finca a disposició de les autoritats perquè hi instal·lessin una unitat de cures per als ferits. En Monet contribuïa a la intendència d’aquell petit establiment sanitari portant-hi les verdures del seu hort. Era ell qui duia la sopa als catorze soldats que es recuperaven dels respectius traumatismes. Els criats en edat d’empunyar les armes havien estat mobilitzats. En Monet els havia substituït per dones o homes grans. Mentrestant, tenia la sensació que contribuïa a la protecció d’aquella petita comunitat on, sempre guardant les distàncies, havia arrelat d’una manera profunda. Això l’havia rejovenit.

Va ensenyar al soldat Michel Monet el lloc on pensava fer aixecar un edifici nou, al fons de la propietat. A punt de fer els setanta-cinc anys, en plena guerra, havia decidit fer-se un tercer taller, un hangar de grans dimensions, de proporcions inèdites, adaptat al projecte de què feia mesos que parlava. El desig de tornar a representar els nenúfars que cultivava a l’estany l’havia tornat a dominar, i aquest cop volia traslladar-los a una superfície més àmplia. Tan àmplia com els frescos que havia admirat a les parets i als plafons de les esglésies de Venècia. Els quadres que havia pintat allà, a la tardor de 1908, l’última vegada que havia estat al costat de l’Alice, no eren dels millors que havia fet. N’hi havia de realment mediocres. Aquella ciutat no feia per a ell. Era massa bonica, massa decorada, massa rica en tots els sentits. Durant tres mesos s’hi havia perdut en l’intent de dur a terme un programa de treball absurd. Amb tot, les obres que va dur de Venècia no van deixar de trobar qui les admirés. La seva signatura sota la vista del Gran Canal, del palau ducal o de l’illa de San Giorgio Maggiore es venia molt bé. Eren quadres per als ximplets, per als pretensiosos amb un compte bancari ben farcit. De tota manera, havia tornat de la Llacuna amb tot un seguit d’impressions profundes que s’havien començat a desenvolupar durant l’insomni del viatge de tornada, al tren de nit que el tornava a París.

A Venècia havia entrat a les esglésies i les basíliques, cosa que a França no feia gairebé mai. Eren molt diferents, menys fosques, menys altes, i els interiors tenien les proporcions d’un palau. Els arquitectes que les havien construït no havien volgut, com els francesos, situar el misteri a les altures, sinó al voltant dels homes, sota la llum, la llum del dia, la llum dels ciris. Déu no només era present a dalt, sinó al costat. Era l’evidència i la multitud davant de l’evidència. A Venècia, qui visitava la presència divina no es trobava enmig d’un bosc de columnes, sinó que avançava entre la plaça coberta d’un mercat sumptuós, fet per unir i extasiar el poble dels encontorns. Les voltes no es perdien en l’ombra, sinó que s’obrien sobre els caps com mans pintades. No entenia gens les escenes religioses que uns veritables atletes de la pintura havien representat sobre aquelles superfícies, però sentia que es desplegaven al seu voltant com unes visions vives i reals, foses per una mena d’embruixament de la mirada. No sabia el que les imatges representaven i no ho volia saber. No li interessava. Aquelles volutes de teles tornassolades, els turbants de núvols i els cossos gloriosos que omplien l’espai i el dotaven d’un moviment secret, però perceptible, li feien pujar l’esperit als ulls. Amb els ulls obsedits, el coll tort, el front alt, t’hi senties una ànima.

Michel Bernard

Michel Bernard (Bar-Le-Duc, 1958) és escriptor i alt funcionari, en excedència des del 2016. Ha escrit catorze novel·les centrades en figures històriques de diverses èpoques, com ara Comme un enfant (2003), dedicat al pare de la cançó francesa, Charles Trenet; Els boscos de Ravel (LaBreu Edicions, 2018), premi Livres et Musiques 2015 del festival de Deauville, i Le Bon Cœur, sobre la figura de Joana d’Arc.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.