Llibres

Un tast de...

‘Les cuques’, de Julià Guillamon Avançament editorial

L’escarabat rinoceront

Les cuques
Anagrama
Autor:
Julià Guillamon
Gènere:
assaig narratiu
Pàgines:
184
Preu:
17,90 €
Inspirada en Maduixes silvestres, la pel·lícula d’Ingmar Bergman Les cuques convida a mirar la natura amb uns ulls nous. I veure-s’hi dins com a nen, fill, nebot, net, amant, marit, cuidador, pare amatent... Estructurat àgilment en un conjunt de textos breus, també és un bestiari quotidià que retrata amb subtilesa l’escarabat rinoceront dels vespres d’estiu, la mosca que no pot sortir d’una ampolla de cervesa, el borinot que passa l’hivern al passadís... Les cuques és, també, una història de reparació psicològica que comença on s’acaba Travessar la riera, llibre sobre l’experiència de sortir del coma que ha commogut els lectors.
“Frase

L’esca­ra­bat rino­ce­ront és un esca­ra­bat de car­rer. Se’n deuen fer més als bos­cos i als camps que no pas als car­rers, i menys als car­rers d’ara, encara que siguin car­rers de poble. Però recordo que tren­cava la mono­to­nia dels ves­pres, com l’ore­neta que es des­penja del niu, la rata­pi­nyada que va a parar a terra o la papa­llona de nit, estàtica damunt d’una façana, ina­bas­ta­ble, que sem­bla una gota de ciment que ha esquit­xat la paret i hi ha fet una crosta. O com la típula: un mos­quit de potes llar­gues i des­ma­ne­ga­des, com les ante­nes que es posa­ven sobre els tele­vi­sors d’abans. Quan tot­hom era al car­rer pre­nent la fresca, una típula entrava al bar bus­cant la llum, i anava amunt i avall de la paret de color cru. No recordo que s’acostés als flu­o­res­cents, que esta­ven col·locats en una estruc­tura de fusta enver­nis­sada, cla­vada als revol­tons. A casa era impen­sa­ble pen­jar un flu­o­res­cent pe­lat: li havien fet un moblet. Quan vam arri­bar a Arbúcies, els nanos del veïnat m’expli­ca­ven que cada cosa tenia el seu moment: l’època de jugar a bales, l’època de la bal­dufa i l’època del cavall fort. L’esca­ra­bat rino­ce­ront venia al juliol, les for­mi­gues ala­des anun­ci­a­ven la pluja de la Mare de Déu d’Agost, el pre­ga­deu i la típula apa­rei­xien a finals d’agost i començaments de setem­bre. Després els temps es van bar­re­jar.

L’apa­rença de l’esca­ra­bat rino­ce­ront és con­tra­dictòria. Sem­bla fort, tot cui­ras­sat, amb la punxa que li surt del nas, si és un mas­cle. També s’assem­bla al tri­ce­ra­top dels cro­mos de dino­sau­res: té una placa òssia al vol­tant del coll, i al cap­da­munt, mirant la punxa del nas, una punxa més peti­ta. No el vam veure mai volar. Apa­rei­xia tom­bat de panxa enlaire, amb una pota que movia poc, com si estigués en­callada, maqui­neta sense ser­vei de repa­ra­ci­ons. Quan el te­nies a la mà, la closca sem­blava de pel·lícula fotogràfica. Feia la sen­sació que l’hi havien fet curta i que no li arri­bava per tapar les frei­xu­res. Per sota en sor­tia un ser­rell de pèls de panxa, de color ver­mell oran­gu­tan, de pati­lles de gran beve­dor de cer­vesa. Era molt lleu­ger. De vega­des s’aguan­tava dels espe­rons de les potes del dar­rere, esti­ra­des i enram­pa­des. Sovint jeia tra­bu­cat a tocar de la vorera, i li fal­ta­ven fèmurs i tíbies.

Molt de temps després, en un pi de la platja de Canye­lles, a Llançà, sabia on n’hi havia un niu. Sem­pre en troba­va de petits, amb la banya que sem­blava un gra­net, i encara feien més sen­sació de closca buida. He lle­git que tri­guen anys a fer-se grans. També he lle­git que l’esca­ra­bat rino­ce­ront és un dels ani­mals més valents, que cap altre no pot moure, com fa ell, el seu pes en pedra. D’aquí el nom llatí: Oryc­tes nasi­cor­nis, l’exca­va­dor de la banya al nas.

Per a nosal­tres va ser sem­pre un mort. Un mort il·lus­tre, esgo­tat de car­re­te­jar grans quan­ti­tats de ciments estranys per cons­truir qui sap quin palau. Amb els ulls petits dar­rere d’aquell gran nas inútil, com els fars al·lògens que els cot­xes de ral·li duen engan­xats al para­fangs. Una exca­va­dora que, en el moment més pro­me­te­dor de l’estiu, s’espat­lla, bolca i queda a mercè de nens i gats.

L’esca­ra­bat de la patata

L’esca­ra­bat de la patata (Lep­ti­no­tarsa decem­li­ne­ata) és un esca­ra­bat viat­ger. Jo el tro­bava sem­pre pel camí de can Qua­dres, que era un camí de carro que anava fins a una casa de pagès que havia estat una de les cases bones d’Arbúcies, on, quan era nano, guar­da­ven els cavalls de la Guàrdia Civil. Em sob­tava que els guàrdies civils tin­gues­sin cavall. Jo els veia, rodons com una bota, amb l’uni­forme verd oli­va i el tri­corn de xarol, quan m’envi­a­ven a sege­llar els par­tes: el regis­tre d’esta­dants de l’hos­tal. Anàvem omplint par­tes amb les dades dels cli­ents que arri­ba­ven, i quan ja en teníem un pilo­net, els por­tava a sege­llar. Hi posa­ven un segell, els talla­ven: se’n que­da­ven un tros, l’altre el guardàvem nosal­tres. Ho feien en una habi­tació inte­rior de la ca­serna. M’havia d’espe­rar a l’entrada i patia pen­sant que em renya­rien. Deien que hi havia par­tes que tenien qua­tre i cinc dies. I si aque­lla gent eren lla­dres o ter­ro­ris­tes? Pobra senyora Bar­tolí, pobre senyor Serra i pobres senyors Quian: vene­ra­bles anci­ans de l’Eixam­ple de Bar­ce­lona que feien l’esti­ueig d’un o dos mesos. També veia els guàrdies civils al Casino, jugant a car­tes i fumant fàries. Aquells paios, podien mun­tar a cavall?

En el camí de can Qua­dres tro­bava sovint un esca­ra­bat de la patata que s’hi pas­se­java dis­tre­ta­ment. Hi ha altres coleòpters, com la Timarcha tene­bri­cosa, que són espe­ci­a­lis­tes a tra­ves­sar camins. Al mes de febrer en surt un que talla la pista: vol dir que la pri­ma­vera és a punt de començar. L’esca­ra­bat de la patata seguia el camí, enso­pe­gant amb la panxa con­tra les pedre­tes i la mica de regue­rot. Cap a on anava? Del camp de pata­tes natal a un altre camp des­conegut que ima­gi­nava de color de rosa Red Pon­tiac? Algu­nes vega­des, a l’altre ves­sant del poble, al cos­tat del rec, havia tro­bat una pata­tera podrida de lar­ves, ver­me­lles amb els pun­tets negres, infla­des com si esti­gues­sin a punt de reben­tar. De vega­des havia vist unes mates mig seques, ple­nes d’esca­ra­ba­tets. Els aguan­tava amb el tou de la mà i dei­xa­ven anar un suc car­bassa, com si el pagès hagués pas­sat per la pae­lla un tall de xoriço. Pel camí de can Qua­dres els esca­ra­bats avançaven, sotra­gue­jant sota el sol, un aquí, un allà. Si els empi­pava, no mira­ven de fugir: bus­ca­ven un tros net de camí, on no hi fos­sin la meva manota ni el bastó amb el qual els aca­bava la paciència, i ana­ven tirant, rat­llats de groc i negre, com si por­tes­sin un pijama de can Furest.

Lle­geixo que l’esca­ra­bat de la patata es va des­co­brir a les mun­ta­nyes Roco­ses i que es va esten­dre ràpida­ment pels Estats Units, pas­sant d’un camp a l’altre, durant la cons­trucció del fer­ro­car­ril del Pacífic. Va arri­bar a Europa el 1877. El 1922 va envair Bor­deus i el 1936 es va escam­par per Ale­manya. A Cata­lu­nya els pri­mers exem­plars es van detec­tar el 1935, a Maçanet de Cabrenys. Aquests dies la Guàrdia Civil ha apa­re­gut sal­va­dora, en els con­trols de l’aero­port del Prat, reben­tant la vaga dels tre­ba­lla­dors de l’empresa de segu­re­tat pri­vada. Ara t’entenc, esca­ra­bat viat­ger: ana­ves a pas­sar el parte amb un guàrdia civil de l’època de La càrrega de Ramon Casas. Aquesta gent t’ho arre­glen tot.

El ‘mer­dac’ pudent

El ber­nat pudent verd (Palo­mena pra­sina) és una cuca que apa­reix d’improvís: en un balcó, al cos­tat de la riera, al mig del bosc. De vega­des també entra a les cases. Arriba volant, et camina sobre el pit o per la màniga de la samar­reta, amb les potes que tenen les pun­tes dau­ra­des. Algú el veu allà plan­tat i crida: un ber­nat pudent! És el mateix que passa amb les mari­e­tes. Però les mari­e­tes, que de vega­des tro­bes soles, sovint van en colla: hi ha plan­tes colo­nit­za­des per mari­e­tes, n’hi cor­ren sis o set. En canvi, no he vist mai una colònia de ber­nats pudents, perquè és un insecte indi­vi­du­a­lista. Diu que quan el toques deixa anar una mica de cia­nur, que és el que fa aque­lla olor des­a­gra­da­ble. Per això es diu pudent. Els vai­lets d’Arbúcies li van can­viar el nom, i en lloc de ber­nat li deien mer­dac: que no hi hagués cap dubte que era una cuca mer­dosa.

Com algu­nes lla­gos­tes, com el pre­ga­deu bàsic (també hi ha pre­ga­deus grocs, mar­rons i negres), el ber­nat pudent és de color de tija ten­dra: el color dels xiclets de menta aca­bats de sor­tir de la funda. Però, a diferència de les lla­gos­tes i els pre­ga­deus, que són llargs, tot potes i ante­nes, per pas­sar dis­si­mu­lats si s’enfi­len en un fonoll, el cos del ber­nat pudent és un pentàgon, massís com una placa de poli­cia. És una mica gepe­rut, i davant de la gepa hi té un cap petitíssim amb dos ulls com pun­tes d’agu­lla. És un cap que no vol que es vegi que és un cap. No sé si Roger Cai­llois, quan es docu­men­tava sobre el mime­tisme dels insec­tes per escriure el lli­bre Méduse et Cie, es va fixar en la manera de cami­nar del ber­nat pudent. Pot cami­nar enda­vant, és clar, però quan el moles­tes amb el dit o amb una bran­queta, camina de gai­rell i gira en rodó. Ales­ho­res no saps en quin dels cinc cos­tats hi ha el cap ni si té cap. Si fos­sis molt petit i te’l tro­bes­sis enmig d’unes her­bes, et sem­bla­ria la carota d’un gran ani­mal. També pot sem­blar un escut que tapa el cos d’un indígena que dansa per invo­car qui sap qui o de­manar qui sap què.

Com les mari­e­tes, els ber­nats pudents (en gene­ral tots els pen­tatòmids, però el ber­nat pudent pot­ser més que els altres, mar­rons o rat­llats) són grans esca­la­dors de dits. Es deixa tenir una estona al dors de la mà, sense parar de moure’s amunt i avall, fins que comença a pujar pel cos­tat de l’índex, passa al dit llarg, que li fa més goig, i arriba a la punta punta. Els nens hi volen seguir jugant i fer-lo bes­ti­e­jar una estona més per braços i mans, però al mateix temps els agrada sen­tir les pes­si­go­lles del risc: «Ai, ai, que fugirà.» Des de la punta del dit, fa una de les seves rota­ci­ons, ata­laia els vol­tants, s’atura un moment, obre les ales, fa un cop de cul i surt volant. Men­tre s’allu­nya, mira el vai­let que no ha estat prou viu per rete­nir-lo. «Que et bom­bin, nano!»

‘Bitxo de Jor­molín’

L’Age­las­tica alni, l’esca­ra­bat del vern, és un esca­ra­bat rodó, de color negre metal·lit­zat, amb refle­xos bla­vo­sos, que es menja les fulles de vern amb una gana sis­temàtica: queixa­la el dors de la fulla fins que hi obre un forat. Ales­ho­res comença a des­fer fila­des de fulla fins a fer el forat gros, de vega­des lobu­lat. Del dors passa a la part asso­le­llada, o més asso­le­llada, perquè el vern creix a les oba­gues, on no hi toca gaire el sol, amb les arrels en remull dins d’un rec o d’una riera. Les fulles ten­dres del vern són bri­llants, i l’esca­ra­bat del vern, que també bri­lla, fa l’efecte d’una pedreta per posar en un anell. Un dia­man­tet, un bri­llan­tet, hau­ria dit la meva mare. Les fulles ten­dres són com els coi­xins de setí on repo­sen els anells i es car­go­len els braçalets dels apa­ra­dors. Però l’esca­ra­bat no reposa mai. Passa sobre el nervi i troba un altre tros de fulla verda per rose­gar. O enso­pega amb un altre esca­rabat del vern i s’hi enfila. Pot­ser ha que­dat tip i per això sem­bla que dorm. Ve el nano, l’empenta amb el dit. Comen­ça a cami­nar per la fulla que ha dei­xat a mig rose­gar. És una cuca soci­a­ble. No n’he vist mai cap que sortís volant de la mà d’un nen. Si no veu clar haver de cami­nar pel pal­mell, corre a vol­tar el dit i passa al dors. Si tom­bes la mà per veure’l cami­nar pel dors, ell busca el tou de la mà. S’hi pot pas­sar hores anant d’una banda a l’altra de les mans de la gent.

Explica-li a un nano que no saps com es diu l’esca­ra­bat que cada set­mana veu als arbres de la font. «Sí: el bitxo de jor­molín.» En Pau ja no n’ha dit mai cuques, de les cuques. «Com vols dir, de jor­molín?» S’empi­pava perquè pen­sava que tot­hom l’havia d’enten­dre, i ho exte­ri­o­rit­zava sorollosa­ment. «De jor­molín!» No sor­tia d’aquí. Però asse­nya­lava l’Age­las­tica alni i quedàvem ente­sos. En tenia algun altre, d’aquests noms inven­tats d’ani­mals. Per exem­ple, els manosés. Com que no trobàvem cap manosé als arbres del cos­tat de casa, vam tri­gar anys a saber quina bèstia era. Un dia, veient la versió de dibui­xos ani­mats d’El lli­bre de la selva, arri­bem a l’escena dels vol­tors que es volen men­jar en Mow­gli mori­bund. En la versió cas­te­llana els vol­tors par­len andalús: «¿Qué vamo a hasé?» Un, dos, tres, qua­tre manosés dalt d’una branca.

Som al pis de Bar­ce­lona. La Cris, con­va­les­cent, fa estona que dorm. Li pre­gunto a en Pau, que ja té vint anys, d’on coi va treure els famo­sos bit­xos de jor­molín. «D’una pel·lícula d’Astèrix.» Insis­teixo fins que me n’ense­nya el frag­ment a You­Tube. És Astèrix i Cleòpatra. Astèrix, Obè­lix, Panoràmix i el gos Ide­a­fix són al mig del desert i men­gen fari­ne­tes. Obèlix tanca els ulls i som­nia llacs de cer­vesa, sal­sit­xes, for­mat­ges. És una escena d’al·luci­nació ins­pi­rada en l’epi­sodi dels ele­fants roses que acom­pa­nyen la bor­rat­xera de Dumbo. En un moment del somni, apa­rei­xen unes cui­xes de sen­glar ros­ti­des que cami­nen soles. «És aquí!» Pa­rem l’ore­lla per com­pro­var si la lle­tra de la cançó fa ser­vir alguna paraula fran­cesa que el nano hagués pogut enten­dre que deia jor­molín. No la sé tro­bar. «Mira, papa, el poso en jor­molín»: li donava una empenta amb el ditet i l’esca­ra­bat del vern arren­cava a cami­nar, bonàs, igno­rant dels perills de la vida.

Julià Guillamon

Julià Guillamon (Barcelona, 1962) és autor de les novel·les de ficció La Moràvia (2011) i de no-ficció El barri de la Plata (2018). Com a crític cultural ha publicat El dia revolt. Literatura catalana de l’exili (2008), Jamás me verá nadie en un ring. La historia del boxeador Pedro Roca (2014), Joan Perucho, cendres i diamants: biografia d’una generació (2015), La ciutat interrompuda (2019)...



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.