Llibres

Una mirada llarga per a Teixidor

Sam Abrams rescata l’obra crítica del poeta i editor olotí a ‘Créixer i esperar’, un festí de literatura sobre art i poesia

El volum recull dos títols editats el 1957 i el 1969, i aviat en sortirà un altre amb les crítiques d’art
La seva activitat com a crític, paral·lela a la creació poètica, s’estén des de 1932 fins a 1989

A la mort de Paul Éluard, el 1952 d’un atac de cor, Joan Teixidor (Olot, 1913-Barcelona, 1992), que el tenia per “un dels dos o tres millors poetes francesos actuals”, va encapçalar la ressenya que va dedicar-li amb una citació que sembla feta a mida per referir-se a si mateix: “No vull existir per als altres com un mort, com una pedra, com el fum.” Però ha estat d’aquesta manera tan minsa i volàtil com Teixidor ha acabat residint entre nosaltres, com un poeta en veu baixa, un home tranquil, d’aspiracions modestes i intervencions discretes, per més que tot el que ens ha deixat –la poesia, la crítica, l’acció cultural– no sigui sinó un colossal desmentiment de la seva (la nostra) confortable poquesa. El crític i poeta Sam Abrams, que no ha deixat de creure mai en el valor de Teixidor des que Marià Manent va aconsellar-n’hi la lectura, va fer un pas decidit per reivindicar-lo l’any 2013 amb l’edició de la seva poesia completa, Una veu et crida (Biblioteca Fundació Valvi), ocasió que ja va aprofitar per desvelar l’enorme filó que encara quedava per desenterrar i, en concret, els seus textos de crítica literària i artística.

Una part d’aquell projecte arriba ara a port amb una primera recopilació de l’obra crítica del poeta i editor olotí, Créixer i esperar, publicada dins la col·lecció Josep Pla de la Diputació de Girona i que incorpora dos llibres que Teixidor ja va publicar en vida: Entre les Lletres i les Arts (1957), miscel·lània de notes de lectura, necrològiques i visites a exposicions, i Cinc poetes (1969), en què analitza amb detall de conferenciant proper i amè l’obra de Maragall, Guerau de Liost, Salvat-Papasseit, Riba i Espriu. Són una inesperada meravella. Cada ratlla ha estat escrita per algú que no entén la intel·ligència sense emoció, ni l’art sense humanisme, ni la genialitat sense tocar de peus a terra, ben amarrat a un lloc i a un temps definits. Ho deia el mateix Teixidor a propòsit de l’ambient surrealista en què Foix va forjar la seva obra, encara que acabés transcendint-lo: “Desconfiem de tot el que sigui tan pur que pugui imaginar-se sense temps. El temps és la sang fatal d’una poesia.”

Res de profecies, doncs, cap gesticulació vana: l’estil de Teixidor és el d’un gran intuïtiu, que uneix a la franquesa del to un esperit comparatista de gran abast, gens acomplexat, que li permet establir associacions, per exemple, entre Salvat-Papasseit i Walt Whitman (adeptes tots dos a la vastitud i l’optimisme, a “l’epopeia i el clam”), o entre Miró i Gaudí per la seva “intensa passió naturalista” (units en “la infantesa impúdica del món”), o la que estableix, fins a produir una esgarrifança mig de dolor, mig de revelació epifànica, entre l’escultor Manolo i la seva humil caseta de Caldes de Montbui, vista des de la carretera sota la pluja. Guerau de Liost, emboscat al Montseny, se li presenta com un d’aquells homes que “han comprès que un arbre, una línia de muntanya o un corriol són suficients per ocupar tota una vida”. Nonell pinta “una mort larvada en totes les seves figures”, uns cossos abatuts que monumentalitzen l’anècdota a còpia d’inscriure-hi “l’última substància de la podridura i la desesperació”. Estima en Clementina Arderiu una poesia “sense draperia retòrica”; en Gaudí, la “complexitat selvàtica d’un món que transpira”; en Foix, la “proximitat obsessiva”, veïna de la pintura de Dalí; en Tàpies, “un Mondrian al revés”, la valentia de no ser ni còmode ni agradable; en Vinyoli, en fi, el “mar de meravelles” d’una poesia per a la qual ningú estava preparat el 1948, però que “comença a cobrar vida”.

És només un primer mostrari de tot el bé que ens espera, començant per una selecció de les seves afinades crítiques d’art, pròximament a la mateixa col·lecció Josep Pla, i continuant, encara que en aquest cas sense data d’edició precisa, amb els articles inèdits de joventut, dispersos en diaris i revistes d’abans de la guerra com ara La Publicitat, La Veu de Catalunya o Mirador, i centenars d’altres articles també inèdits o mai recollits en volum, que va anar lliurant en col·laboracions a Quaderns de Poesia, Destino, Serra d’Or i El País. On ha estat tot aquest temps un crític tan desproveït de pedanteria, tan savi i tan poc saberut? Segurament assegut a la segona fila de la platea, com deia amb sarcasme Sam Abrams quan va editar-li la poesia. Des d’aquesta posició inadvertida però vigilant, Teixidor va esdevenir durant prop de sis dècades, entre 1932, quan tenia vint anys, i 1989, un dels crítics més lúcids i més llegits de la seva generació, dins la qual ha ocupat per a la posteritat el lloc d’un company sol·lícit (d’Espriu, Rosselló-Pòrcel, Vinyoli, i de Pla, Luján, Brunet), però a l’ombra. Abrams apunta diverses raons d’aquesta omissió, entre elles el caràcter retret de l’escriptor, però sobretot la seva suposada submissió al règim franquista, en particular a través de Destino, la revista del “possibilisme” polític, i potser més encara les seves conviccions religioses, que feien i continuen fent tanta angúnia a cert progressisme esquerranós. Només cal llegir dos o tres textos de Teixidor perquè aquesta malfiança s’endolceixi fins a tornar-nos gairebé creients. “El meu paper és el del nunci de plaça”, advertia per definir la seva idea de crítica, que consistia a “concretar, sota el vel del comentari, una devoció o un amor”. Els seus articles, ho resumia, no eren sinó “el pur reflex d’un entusiasme de lector”, a través del qual legitimava un tipus de crítica que es recolza en “l’emportament” de la lectura, entesa com un camí per comprendre els altres i a si mateix.

Teixidor, que escrivia en un ambient de postguerra que semblava negat a “tota forma de cultura que es basi en la memòria”, demostrava tenir-ne molta i ben garbellada. No és casual que una de les millors troballes de Créixer i esperar sigui la peça sobre Joan Amades, titulada precisament “La memòria humana”, en el qual exalça l’imaginari de tants narradors analfabets (firaires, bruixes, mendicants) que van perpetuar els ritus i la màgia a través d’una oralitat per la qual se’ls ha de considerar “existències poètiques en el sentit de realment creadores”. Sensible a totes les manifestacions de bellesa, s’acosta a l’obra de Clementina Arderiu o Kathleen Raine molt abans que fossin una mera quota femenina, així com a la poesia xinesa o a la “fixesa de malson” de Gutiérrez Solana. Una mirada llarga que, avui, posa a prova la nostra.

Feinejar des de la segona fila

Joan Teixidor va alternar la creació poètica amb la crítica, així com amb la crònica de viatges i el dietarisme, que va recollir en quatre volums que esperen encara una edició unitària. Els qui continuen relegant-lo a un paper menor menyspreen la seva important contribució a la represa cultural de la postguerra, en què no només va consagrar-se a la seva pròpia obra, de maduració lenta i exigent, sinó que va aixecar un projecte com Ediciones Destino, fundada el 1942, dins la qual va emprendre la publicació de l’Obra Completa de Josep Pla. Trencat per la mort del seu fill, de la pèrdua del qual va arrencar-se l’elegia d’El príncep (1954), va continuar bracejant per mantenir viva la cultura del país perquè “els antics no ens semblin ruïnes lamentables”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona
Éric Besnard
Director de cinema

“Hem caigut en l’histerisme col·lectiu i no parem a pensar”

Barcelona
MÚSICA

Joan Magrané estrena a Peralada un responsori per a la Setmana Santa del segle XXI

girona