Cultura

Iciar Bollain

Directora de cinema

“Dir ‘no’ ens costa, i a les dones més”

Ningú escolta! És un mal general, i cada vegada anem més despistats, amb tantes pantalles

Icíar Bollaín (Madrid, 1967) va debutar com a actriu amb només 15 anys a El sur, de Víctor Erice, però ha anat decantant la seva carrera progressivament cap a la direcció. Dona compromesa amb el seu ideari d’esquerres i feminista, va obtenir el màxim reconeixement pel seu talent el 2003 amb Te doy mis ojos. Avui estrena el seu novè llargmetratge en solitari, La boda de Rosa. Ambientat a Benicàssim i València, amb part dels diàlegs en valencià, és protagonitzat per Candela Peña, Sergi López, Nathalie Poza i Ramón Barea.

Deixen al càrrec de Rosa plantes, gats, nens, feines impossibles... El món es divideix en persones cuidadores i altres que necessiten ser cuidades?
Sí, és la cuidadora, té aquest tarannà que fa que sigui generosa amb tothom menys amb ella mateixa, i tot li va caient a sobre. El meu pare tenia una teoria més gràfica: hi ha gent que va per la vida amb el carretó cap amunt i li van caient coses dins, i hi ha gent que va amb el carretó cap per avall, i les coses patinen i cauen als costats. Rosa va amb el carretó cap amunt. El meu pare era dels que porten el carretó cap per amunt, ho deia per experiència.
Diria que és més freqüent que les persones amb el carretó cap amunt siguin dones?
Sí, tot i que aquesta teoria és del meu pare, un home. Però és cert que és un rol que culturalment tenim les dones, ens cau, ve com de fàbrica: s’espera de nosaltres que cuidem, que agradem, que estiguem pendents dels altres... I és difícil sortir d’aquesta norma. Les cuidadores són a tot arreu, a les famílies, a les feines de cuidar, en treballs pagats i no pagats, sovint en treballs invisibles... Però crec que també té a veure amb la personalitat i amb no saber dir que no. Li passa a la Rosa i a molta gent. S’ha de saber dir que no a un cap, a un germà o germana manaires, a un pare o una mare... És important posar límits, si no, se’t mengen. Dir no ens costa en general, i a les dones més. S’ha de trencar amb aquest rol de cuidadora de tots i dir no, perquè arriba un moment que perjudica a una mateixa. Passa molt amb les famílies que tenen alguna persona gran dependent: normalment hi ha algú, que sol ser una filla, que se’n cuida, i com que ja ho fa ella, els altres se’n desentenen. Cal dir prou, és un familiar de tots.
De la pel·lícula es desprèn que ningú és imprescindible?
Jo crec que hi ha una inèrcia de deixar funcionar les coses d’una determinada manera, i és cert que quan la Rosa marxa hi ha un moment de caos, però, efectivament, els altres es poden organitzar. Ningú és imprescindible. Hi ha gent més mediadora, amb més sensibilitat pels problemes dels altres, com la Rosa, que s’adona de les necessitats de tothom, però quan aquesta persona no hi és els altres es posen les piles.
Hi ha diversos personatges que escolten molt poc. És un mal general d’avui en dia?
Ningú escolta! És un mal general, i cada vegada anem més despistats, amb tant bombardeig que tenim de pantalles. També és un mal de les famílies. Costa parar, mirar l’altre i escoltar què diu, per la confiança i perquè a les famílies hi ha moltes inèrcies invisibles. Cadascú té el seu rol i ja no escoltem.
Candela Peña no sembla algú incapaç de dir ‘no’. Li va costar aquesta part del paper?
No, és molt professional. Ella fa propostes i en parlem, però quan rodem, li dic anem per aquí i ella hi va com un tir. És cert que té un caràcter fort i quan llegia el guió se sorprenia que la Rosa fes coses tan alienes a la seva manera de ser. Però va fer el treball molt ben fet. Rodant és molt apassionada, es llança al que li proposis.
Pensa, com la Rosa, que a vegades cal pitjar el botó nuclear?
Sí, tot i que és una decisió molt grossa, el que fa Rosa és un exercici molt valent. No és on vol ser i ho canvia tot. És una passa al buit. Si per les circumstàncies et toca pitjar el botó nuclear, cal ser valent i fer-ho. Ella es demana quan farà el que ella vulgui, i això és el botó nuclear, diu prou i obliga a canviar-ho tot.
D’on va sorgir la idea de casar-se amb un mateix, de fer un compromís, d’estimar-se, ser fidel i respectar-se a un mateix?
És una tendència, et diria, ho fan en molts països. Ho vaig llegir en un retall de diari que vaig llegir ja fa quatre anys. Després ho vaig investigar amb Alicia Luna [coguionista, amb Icíar] i vam veure que, efectivament, hi havia gent que es casava, per motius molt semblants als de Rosa, de manera individual. A Espanya hi ha una dona de Bilbao que organitza aquests casaments col·lectius, fins i tot amb el seu curset prematrimonial. És un procés de dir: “M’estimo, em vull comprometre a estimar-me, a donar-me suport”, i es fa en una performance seriosa, es convida els familiars, i es fa de manera col·lectiva. Vam parlar amb alguna d’aquestes dones, que ens va ajudar a conformar el personatge de Rosa. Si busques a internet “solo wedding” és tendència. I quan investigàvem, vam trobar algun home que també ho ha fet.
Això no té a veure amb la tendència d’avui en dia de portar l’individualisme a l’extrem?
Hi ha una sensació que és quelcom egoista, però en realitat el que hi ha darrere això és que has d’estar bé per estar millor amb els altres. Una de les dones que vam entrevistar ens va explicar que el primer convidat del casament amb ella mateixa era la seva parella, perquè volia que sentís que es comprometia a cuidar-se per després poder cuidar-la a ella. No és exclusiu ni excloent, és una qüestió d’autoestima, d’amor propi. Pot semblar que ho fas perquè no tens parella o perquè passes de la gent, però és el contrari.
Per què ambienta la història a Benicàssim i València i està mig parlada en valencià?
A Benicàssim ho vam decidir molt aviat. Rodant El olivo vam tenir un dia lliure, hi vam passar el dia i em va encantar. Té encara el gust de poble, però alhora és molt cosmopolita, amb els seus festivals de música. Ens agradava la idea que Rosa torni a les seves arrels. La família podia estar a València, Madrid, Barcelona... De tant estar-hi, he descobert que València és una ciutat fabulosa: dinàmica, amb paisatges flipants, moderna, però amb un centre de regust antic, i té una llum que és una meravella. Vam decidir que són de Benicàssim i viuen a València. La família parla castellà perquè el pare és de Pamplona, però en les relacions amb els altres van canviant del valencià al castellà. Aquesta barreja és natural i dona molta riquesa i veritat, m’agrada.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.