Cultura

Mirador

No va fer només de víctima

Entre els personatges més recordats interpretats per Shelley Winters, que fem present amb motiu del centenari del seu naixement, esdevingut el 18 d’agost de 1920 a Saint Louis (Missouri), hi ha tres dones amb uns homes que desitgen que morin arribant-ho a aconseguir amb maneres diverses: per omissió, assassinat o inducció a la desesperació suïcida. Aquests personatges són Alice Tripp, a Un lloc en el sol (1951), de George Stevens; Willa Harper, a La nit del caçador (1955), l’única i excepcional dirigida per Charles Laughton, amic de l’actriu, i Charlotte Haze, a Lolita (1962), l’adaptació que Stanley Kubrick va fer de la novel·la homònima de Nabokov. Totes tres, cadascuna a la seva manera, són una mica ingènues, fins il·luses, i així susceptibles de ser enganyades per uns homes amb uns objectius amagats.

A Un lloc en el sol és seduïda per un jove ambiciós (Monty Clift) que, havent-la conegut a la fàbrica on tots dos treballen, vol abandonar-la en convertir-se en un obstacle quan ell enamora la filla de l’amo (Liz Taylor), de manera que, volent matar-la sense que possiblement sigui capaç de fer-ho, no fa res per salvar la dissortada Alice quan cau accidentalment d’una barca i s’ofega en un llac. A La nit del caçador el seductor és un fals predicador (Robert Mitchum) que, havent estat company de cel·la del marit de Willa, busca els diners robats pels quals l’home va matar i va ser penjat; d’aquí, fa per casar-se amb la vídua i, quan aquesta sospita les intencions de l’home i tem per ella i els seus dos fills, l’assassina; en una imatge d’una bellesa terrorífica es veu el cadàver de la dona, lligat a un cotxe, al fons del riu mentre els seus cabells es mouen com les algues que li fan companyia. I, en relació amb Lolita, el novel·lista Humbert Humbert (James Mason) es casa amb Charlotte per estar a prop de la seva filla adolescent, Lolita, que l’obsessiona sexualment; en llegir la mare, tan necessitada d’estima i tan poc perspicaç que estava encegada, el dietari de l’home –que, a més, no la suporta considerant-la xerraire i vulgar–, surt esperitada i mor atropellada per un cotxe.

Tenint present aquests personatges, que va abordar amb una sensibilitat que els fa entranyables dins la seva certa estupidesa, Winters va dir que li havia tocat fer el paper de víctima, però el cas és que, durant els seus primers anys a Hollywood, a la darreria dels quaranta, va fer algunes femmes fatales en films negres com ara Aves de rapiña (Laceley), de George Sherman, i Una vida marcada (Cry of the city), de Robert Siodmak. Era quan la Columbia, que l’havia contractat en descobrir-la un dels seus cercatalents a Broadway, volia convertir-la en una rossa sexy a la manera de Lana Turner. També, però, va participar en comèdies (com ara Doble vida, de George Cukor) i en el magnífic western Winchester 73, d’Anthony Mann.

Després de la Columbia, va anar passant per altres estudis (la Paramount, l’Universal, la Metro i United Artists) aprofitant qualsevol ocasió per demostrar el seu talent, gairebé sempre amb personatges “secundaris” que feia rellevants, com els que va encarnar en els tres films esmentats o aquells tan poc agradables d’El diari d’Anna Frank (1959) i A patch of blue (1965), que, tanmateix, li van aportar dos Oscars a la millor actriu de repartiment. En la primera, dirigida de nou per George Stevens, hi va interpretar Petronella van Daan, que tant dificulta la convivència clandestina de la seva família i dels Frank. En la segona, és una dona prostituïda que maltracta la seva filla cega i vol impedir que es relacioni amb un jove negre (Sidney Poitier) que vol ajudar-la per amor.

Amiga de Marilyn Monroe, amb qui va compartir apartament en els seus inicis hollywoodians, Winters va casar-se tres vegades (dues de les quals amb actors, primer amb l’italià Vittorio Gassman i després amb Tony Franciosa), i, segons va explicar ella mateixa, va tenir molts d’amants. En tot cas, celebrem la seva carrera, que també va passar fructuosament pel teatre (va tenir grans reconeixements interpretant obres de Tennessee Williams) i que, seguint fins pocs anys abans del final de la seva vida, el 2006, va ser llarga, amb molts altres participacions destacables, com ara, deixant a part L’aventura del Posidó (1972), a Maleïda mare (1970), una pel·lícula de l’independent Roger Corman en què s’ho devia passar molt bé robant i matant a tort i a dret amb els seus quatre fills. Decididament, no va fer només de víctima. Ni de flasca.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Troben deu tombes noves i una làpida de dos metres de llarg a la necròpolis de Sant Martí de Romanyà

Santa Cristina d’Aro

Objeccions als herois

BARCELONA
JOAN MARIA MINGUET
HISTORIADOR I CRÍTIC D'ART

“La història de l’art és un engany”

barcelona
Marjani Satrapi
Directora de cinema

“Tot descobriment té el seu costat fosc”

Barcelona

Contra la violència

Barcelona

Blueproject Foundation tanca

barcelona

De sexe i d’empaties

BARCELONA

El Parlament valida dos decrets sobre mesures per la covid-19 en la cultura i l’educació en el lleure

Barcelona

Patrimoni de futur

barcelona