Cultura

Mireia Rosich

DIRECTORA DEL MUSEU VÍCTOR BALAGUER DE VILANOVA I LA GELTRÚ

“El museu ha de ser líquid”

Tinc esperança en el poder transformador de l’art en les vides de les persones

Després de la llarga quarantena, no tots els directors de museus van buscar auxili en una obra de les seves col·leccions. Ella sí: un retrat de Tamburini, Hivern, que es va passar llargues estones mirant, i frontalment: “És una iaia del món rural que té uns ulls de sàvia, com si ho sabés tot, des de molt antic. Sembla que et pugui dir totes les veritats, i els seus ulls et segueixen per tota la sala...” Mireia Rosich (Vilanova i la Geltrú, 1972) dirigeix un dels museus més antics del país, amb més de 130 anys d’història marcada per molts moments difícils, tancaments forçats inclosos, però de naturalesa molt diferent als que ha imposat la pandèmia de Covid-19. No hi ha veritats del futur dels museus, només l’evident evidència que han de fer un gir.

Frustrada amb tant missatge ambigu, no sé si mal intencionat i tot, sobre la seguretat dels espais de la cultura?
En el nostre cas vam ser dels primers museus a reobrir –el 26 de maig–, i l’Ajuntament ens va fer un acompanyament molt acurat. Tal com prevèiem, l’assistència va ser fàcil de controlar. Els visitants eren pocs però gaudien d’un petit oasi de pau. Durant l’estiu, totes les activitats s’han anat omplint de públic, potser precisament perquè hi ha menys oferta cultural en general al nostre entorn degut a les confusions. Més que frustrada, utilitzaria la paraula preocupada, perquè això no és circumstancial. No veig el final, no puc calibrar encara l’impacte, l’onada s’anirà expandint. No sabem què passarà aquesta tardor. I amb aquesta incertesa és difícil planificar res.
Estaven preparats, els museus catalans, per fer el salt digital durant el confinament? No hi va haver un excés d’oferta poc consistent? Quin seria el museu virtual ideal?
No estàvem preparats, no. Es va fer un gran esforç, sense preparació prèvia, perquè el tancament va ser sobtat, i el retorn va ser baix. Al cap de pocs dies del confinament, em sembla que tots estàvem ja esgotats de tanta pantalla. La lliçó que hem après és que hem de fer menys i millor. L’aposta ha de ser per la qualitat i pels continguts. El museu virtual té moltes potes, s’ha de pensar una estratègia global i, en el nostre cas, amb la complexitat afegida que som biblioteca i museu. Venim d’una dinàmica en què les xarxes han servit com a reclam per fer venir gent i per comunicar tota l’activitat que s’hi feia. Però no és només agenda, ni de bon tros; cal tota una arquitectura. El museu virtual ha de convertir-se en un museu paral·lel al presencial i, en alguns casos, en el seu substitut, ja que la presència, en segons quins termes, no serà possible. Aquest canvi forçat, i relativament brusc, ha sacsejat el sector, ja no hi ha camí de retorn. Tot s’ha de pensar i produir en un doble pla i en algunes branques, com la recerca, la part virtual tindrà més recorregut. Hi ha molts models de museus virtuals atractius i sans, entenent la salut com el bon ús que se’n pot fer, que és divers. Però calen recursos: temps, gent, eines, coneixement i planificació. La tecnologia és veloç; els museus i l’administració, no.
Seran capaços, els poders, d’entendre el valor real dels museus més enllà dels indicadors quantitatius?
Et contesto amb la reflexió que se’m va demanar des del Conca , perquè per a mi és un valor de fons: allunyar-se de tot allò mesurable i ordinari és precisament el que ens permet accedir als intangibles, a les franges sensibles i extraordinàries: expressió, imaginació, creativitat; en definitiva, a allò que ens humanitza. Custodiar els béns artístics que en són testimoni significa no perdre el fil d’aquesta via subtil, tan fràgil i alhora tan fonamental. Si no hi hagués museus tindríem, com a comunitat, una immensa amnèsia col·lectiva. Per tant, és important, o encara ho hem de justificar amb indicadors de productivitat? Jo no vull un futur obsessionat a analitzar quants retuits s’han fet, quants turistes s’han captat o quants escolars han fitxat; voldria copsar com les obres d’art predisposen els visitants –de qualsevol edat i condició– a tenir una vivència humana intransferible, no computable i només definible amb llenguatge poètic, no amb estadístiques.
Tot d’una s’ha vist com una urgència que els museus s’emmotllin a un nou paradigma. De quin nou paradigma parlem i quins canvis caldria dur a terme perquè la transformació sigui profunda?
El primer canvi ha de ser mental, que no és fàcil. Ha de canviar la mentalitat. Els vells esquemes ja no funcionen per la seva rigidesa. Ho sabíem des de fa anys, i la pandèmia ho ha fet encara més palpable. El museu ha de ser líquid. Ha de treballar en xarxa per estimular una liquidesa de veus. I per a això s’ha d’obrir molt més. És clar que cal fer canvis. D’entrada, si s’ha d’adoptar –i promoure– el teletreball, s’han de plantejar dinàmiques diferents, treballar per objectius i no obsessionar-se amb el comptador d’hores. De la mateixa manera que ja n’hi ha prou del recompte d’usuaris i visitants. Hi ha coses que es poden fer a distància i coses que no, perquè la col·lecció i l’edifici requereixen atencions. Assumir que tot el que es faci ha de poder-se retransmetre per diferents finestres virtuals implica tenir-ho present des del primer pensament, sigui de la branca que sigui, exposició, activitat educativa, reorganització de magatzems... Tot l’equip ha de fer-se seves aquestes línies bàsiques clares. S’ha de poder compaginar amb les casuístiques personals i amb els propis límits de la institució. I s’han de fer inversions. Calen materials, eines, formació, programes i especificitats que no es poden cobrir si no és amb professionals experts, i amb equips intergeneracionals. Diria que estem en un moment de torsió.
Què hauran de fer els museus davant d’una realitat social minada de desigualtats (velles i noves)?
Temo que sobreviure. Ser-hi. Obrir, permetre l’accés i construir ponts entre el que hi ha dins i el que la societat necessita. No defensaria només el museu com a espai social; el museu social, del qual s’ha parlat tant, ara no pot acollir masses de gent, que era l’obsessió, o el suposat objectiu. Internet permet l’accés a la informació d’una manera molt fàcil. Tot el coneixement pot ser a la xarxa. Però jo voldria poder anar més enllà en el cas dels museus d’art. No és només trepitjar-los, obtenir dades, documentar-se, aprendre... Jo tinc esperança en el poder transformador de l’art en les vides de les persones. Tocar ànimes. Remoure coses per dins. Però la meva preocupació és que ara mateix prou feina tindrem a obrir persianes, físiques i virtuals.
Quin pressupost té per fer activitat? Podran entomar més retallades de recursos els museus?
Paradoxalment, nosaltres estem millor ara que fa uns anys. Al voltant del 2010-2015, vam tenir uns pressupostos terribles. Hi havia anys que per a acció cultural disposàvem de 3.500 o 4.000 euros. Malgrat la paperassa de les subvencions, no aconseguíem cap xifra digna. Era surrealista. Ara, tant l’Ajuntament com la Generalitat ens tenen molt més presents. Hem estat declarats museu d’interès nacional fa poc. Amb tot, el pressupost ordinari, un cop cobertes nòmines i manteniment, deixa poc marge per a les exposicions i les activitats, i ja no parlo de compres o inversions per desenvolupar programes virtuals. És previsible que hi hagi noves retallades, l’administració pública es veurà greument afectada econòmicament, és obvi. S’haurà de prioritzar molt més encara.
Quina obra van aportar al Dia de l’Alliberament LGBTIQ i per què aquesta?
Vam triar la Tórtola Valencia retratada pel pintor vilanoví Rafael Sala. D’una banda, per l’ambigüitat del mateix retrat, amb un perfil molt sensual i, de l’altra, per la pròpia biografia d’aquesta ballarina, que va estar en contacte amb grans personalitats de l’època i va viatjar per mig món, però per poder estar acompanyada de la dona que estimava va haver d’adoptar-la, com si fos una filla acollida, i, amb aquesta cobertura, van poder viure sota el mateix sostre. La vida està plena d’històries, i les nostres col·leccions sovint tenen petites grans novel·les al darrere.
Heu publicat el llibre que explica la història del dipòsit del Museu del Prado. El tindrem per molts anys més?
No hi ha cap indici que ens faci pensar el contrari. Des del Prado ens consideren uns dipositaris “exemplars”. La publicació ha estat escrita per les dues institucions. Estem contents ja que hem fet una crònica de tota la història del dipòsit i una catalogació final de totes les obres, que a mi, personalment, em feia molta il·lusió.
Què és el cicle ‘Chill out de mites i art’? Anunciï’ns les pròximes sessions.
És un invent que ha resultat tenir molt èxit! Posem catifes, coixins i cadires i llum baixa perquè la gent estigui còmoda en un entorn que proporcioni intimitat i calidesa. En cada trobada tractem una figura femenina de la mitologia clàssica, Venus, Dànae, les Sibil·les... Repassem el mite a partir de les seves representacions en la història de l’art, els seus símbols, els atributs, com s’ha tractat en diferents èpoques. I, quan puc, ho comparo amb altres mitologies, la nòrdica, l’egípcia, la celta... Sempre acabem amb una reflexió de com el mite ens afecta, ara i aquí, a tots, la seva ressonància. Ho fem un cop al mes, normalment dimecres al vespre, i ara ja portem quatre anys amb un públic fidel que ha anat creixent i que ve puntualment a les cites, al voltant de 150 persones. Repetíem l’activitat tres cops per poder acollir tothom. Durant la pandèmia ho hem fet per Instagram Live i ara ja ho hem penjat a YouTube . Per a aquesta tardor tenim preparades les dones de l’Odissea: Circe, Calipso, Nausica i Penèlope. Les farem virtualment i també presencials, en la mesura que el presencial sigui possible.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Himnes d’‘El Pelusa’

BARCELONA

‘Els hereus de la terra’ es rodarà també a Girona

Girona

Els concerts de Fires es reprogramen a l’Auditori

Girona
commemoració

L’Arxiu Nacional celebra 40 anys i estrena guia

art de la franja

L’Aragó reclama al jutjat l’execució de la sentència

festival literari

Vilassar de Noir se celebrarà en format en línia

Netflix. Documental

Somnis coreografiats per Debbie Allen

Drama

Cinema dins el cinema amb Noé, Dalle i Gainsbourg

Teror

Perduts en alta mar i contagiats per un paràsit