Art

Art, malgrat tot

Fina Miralles, William Kentridge, Helios Gómez... Si la pandèmia ho permet, els museus estan preparats per omplir el darrer tram de l’any de grans exposicions

El 9 d’octubre obrirà el nou centre de fotografia KBr de la Fundació Mapfre

No descobrirem la sopa d’all: la pròxima temporada d’exposicions als museus no serà normal. Però, si no hi ha un nou confinament radical, serà, que ja és molt. La incertesa del que pot passar a la tardor no ha frenat les institucions a l’hora de programar els seus projectes, molts dels quals moguts del calendari pel trasbals de la Covid-19. Amb totes les mesures de seguretat que ha imposat la pandèmia, als museus hi passaran coses, aquest darrer tram de l’any. En uns més que en d’altres, però això tampoc és una novetat.

Al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), el 2020 ja es pot dir que serà un any pràcticament perdut en clau expositiva. La Covid-19 ha tombat tots els projectes que estaven programats de maig a desembre (i no tots és clar que es puguin recuperar les següents temporades): Nonell, Capella Herrera, Josep Llorens Artigas/Hamada Shoji i col·lecció d’art contemporani del Museu Víctor Balaguer. Només se n’ha salvat un, que s’inaugurarà al novembre: Diàlegs intrusos, la primera proposta d’un conveni de col·laboració amb la Fundació Suñol. Aquesta institució privada (que, per cert, encara no ha reobert; té previst fer-ho a principi d’octubre) s’ha avingut a deixar al museu del Palau Nacional obres que atresora als seus fons molt representatives de les segones avantguardes, absents en el relat del principal museu d’art català. No s’exposaran a les sales temporals sinó a les permanents, mesclades amb les peces històriques del MNAC.

El Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba) afronta aquest final d’any amb dues cites importants que precediran la festa del seu 25è aniversari, que es farà el 28 de novembre. Dos moments que, com tants d’altres, ja s’haurien d’haver viscut i s’han posposat: les exposicions del nord-americà Tony Cokes (1956) i de la catalana Fina Miralles (1950). Cokes (a partir del 23 d’octubre), poc present en l’imaginari artístic europeu, fa una dissecció de la cultura visual i musical contemporània amb un bisturí implacable amb el capitalisme. Miralles (a partir del 5 de novembre) tindrà, per fi, el projecte que repassarà la seva trajectòria, amb un títol, Soc totes les que he sigut, que deixa clar d’entrada que ha sigut, i és, una artista amb una riquesa de matisos i sensibilitats. El Macba també ha hagut de sacrificar projectes que pensava fer aquest curs (i que, diu, farà el vinent): Félix González-Torres i la col·lecció Tous.

Del Museu Picasso, la pandèmia va fulminar a la primavera la seva exposició forta d’aquest any, dedicada a les joies de l’artista. Tampoc la veurem aquesta tardor. Al museu del carrer Montcada només tenen previst obrir el 18 de desembre Els quaderns de dibuix de Picasso, una immersió en els seus diaris de creació íntima. Aquest projecte serà el marc per celebrar els 50 anys de la donació que va fer el geni de les seves obres de joventut a la ciutat de Barcelona.

Més aniversaris. El de la Virreina Centre de la Imatge: 40 anys de compromís amb l’art contemporani. El millor regal, la seva programació. Culminarà l’any amb quatre noves exposicions. Manolo Laguillo i Tanit Plana conviuran a partir del 17 d’octubre. De Manolo Laguillo (Madrid, 1953) s’exposaran 26 projectes, vuit dels quals inèdits, fets des dels anys vuitanta fins l’actualitat. I tanta actualitat: el palau de la Rambla lluirà la seva mirada de la Barcelona confinada. Tanit Plana (Barcelona, 1975) proposa PUBER, un treball sobre l’adolescència i la seva imatge pública i privada. Les altres dues exposicions s’estrenaran el 6 de novembre. L’avantguarda d’Helios Gómez (Sevilla, 1905-Barcelona, 1956), de qui a més es reconstruirà La capella gitana que va pintar a La Model quan hi va estar empresonat. I el desvetllament de l’obra artística del teòric Boris Groys (Berlín, 1947).

També és un any especial per a la Fundació Tàpies, que en compleix 30. Sense direcció després de la sorprenent sortida de Carles Guerra a principi d’any, bufarà les espelmes amb una exposició (a partir del 3 d’octubre) que recordarà el que feia Tàpies quan ell tenia 30 anys. Probablement el millor Tàpies, el de les pintures matèriques dels anys cinquanta i seixanta. En paral·lel, la fundació del carrer Aragó presentarà també una exposició de l’artista afganesa Aziz Hazara (1992), organitzada conjuntament amb la Fundació Han Nefkens.

L’artista sud-africà William Kentridge (1955), la veu artística de l’apartheid, era la gran aposta d’aquest estiu al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Només hem de tenir una mica de paciència: la seva exposició El que no està dibuixat irradiarà la força d’un art compromès amb els més febles a partir del 9 d’octubre. El CCCB també ha salvat la mostra del World Press Photo: finalment s’obrirà l’11 de novembre. No queda temps per al potent projecte de Mart, que és el que tocava fer aquesta tardor, i es ressituarà la pròxima temporada.

Al CaixaForum Barcelona també hi haurà novetats. Tres, però n’hi ha dues que els seus responsables mantindran en secret fins a principi de setembre, quan presentaran oficialment tots els continguts de la temporada 2020/2021. L’exposició que sí que avancen que obriran aquesta tardor, el 30 d’octubre, és Vampirs. L’evolució del mite, organitzada conjuntament amb la Cinémathèque Française. Aquesta llaminera proposta per al gran públic s’hauria d’haver presentat al juliol.

La Fundació Vila Casas no es desmarca de la seva línia de defensa de l’art català de tot el segle XX. Als Espais Volart, el 17 de setembre hi haurà tres noves exposicions: d’un pintor secret, Jesús de Vilallonga (Santa Coloma de Farners, 1927-Barcelona, 2018); d’una amistat que va estimular la creativitat, entre l’escultor Àngel Ferrant (1891-1961) i el dinamitzador cultural Xavier Vidal de Llobatera (1894-1963); i d’un dels pioners de les pràctiques artístiques de matriu conceptual vigents avui, Pere Noguera (La Bisbal d’Empordà, 1941). I al museu de Can Framis, doblet a partir del 5 d’octubre. D’una banda, una galeria d’obres que un centenar d’artistes van fer durant el confinament i, de l’altra, una individual de Jordi Martoranno (Girona, 1965).

Al Museu del Disseny, dues iniciatives amb caràcter. Una reinterpretació del modernisme en clau de cultura del disseny, a partir de l’11 de novembre. I una proposta d’allò més apropiada en els temps que estem vivint i, sobretot, patint: Emergència! Dissenys contra la Covid-19 (a partir del 17 de novembre), en què aflorarà la feina que han fet els dissenyadors per respondre amb rapidesa a les necessitats sanitàries i socials de la pandèmia.

A la Capella, art, vida i mort entaularan una negociació a Esdevenir immortal i després morir, un suggestiu projecte comissariat per Caterina Almirall. A partir del 13 d’octubre.

I a la Fundació Foto Colectania, el 30 d’octubre s’hi penjarà l’exposició Basat en històries reals, construïda a partir dels seus propis fons amb una mirada acurada als secrets que amaguen les imatges.

També hi ha algunes institucions artístiques que tenen el calendari de setembre a desembre en blanc. És a dir, que no presentaran cap nova exposició fins al 2021. És el cas de la Fundació Miró, que ha prorrogat la imperdible Nalini Malani fins al 29 de novembre i ha suprimit un dels projectes més prometedors d’aquest 2020, un recorregut singular per l’escultura del segle XIX i XX comissariat per David Bestué. Al seu Espai 13, però, sí que hi haurà moviment: el 25 de setembre s'activarà una mostra de Julia Spínola dins del cicle Gira tot gira. No oferirà res de nou La Pedrera, on, si no hi hagués hagut la crisi de la Covid-19, l’any hauria acabat amb Andreu Alfaro. I també serà un temps de paràlisi al Museu de Montserrat, que encara ni tan sols ha reobert. El que probablement sigui l’únic museu català que continua inactiu més de cinc mesos després del tancament forçat no té clara la data de la represa. Podria ser al setembre però no hi ha res decidit. I un darrer cas dramàtic, el dels Museus Dalí, que si no hi ha cap gir de guió d’última hora baixaran les persianes el 13 de setembre i no es retrobaran amb el públic fins l’any que ve.

Acabem amb una bona notícia: el naixement d’un nou espai cultural, el centre de fotografia KBr de la Fundació Mapfre, situat a la torre de l’empresa d’assegurances. El part estava previst al juny, però no cal insistir en el mal any que portem. El cas és que s’estrenarà el 9 d’octubre i amb mostres de dos pesos pesants: Bill Brandt i Paul Strand.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda