Els paranys del cas ‘Mignonnes’

Fa pocs dies va aparèixer a Netflix un cartell i un tràiler d’una pel·lícula francesa anomenada Mignonnes –Cuties en la versió anglesa i Guapis en l’espanyola–, dirigida per la francosenegalesa Maïmouna Doucouré. El cartell de Netflix mostra quatre noies d’onze anys vestides com si fossin les autèntiques reines de la pista i amb una posició marcadament sensual. El cartell contrasta amb el que ha acompanyat aquesta setmana la seva estrena als cinemes francesos, on les mateixes quatre noies corren per un carrer carregades amb bosses de la compra. El pasquí de Netflix ha servit perquè es generés una gran expectació envers una pel·lícula que el 9 de setembre arribarà a 192 països de tot el món. En molt pocs dies s’han recollit més de 100.000 firmes dins de Change.org per demanar que se censuri i es retiri Mignonnes perquè pot alimentar la pedofília i crea una visió hipersexualitzada de la pubertat. Les persones que han signat no han vist –ni veuran– la pel·lícula i tot forma part d’una campanya moral destinada a generar pell fina davant d’una obra que juga de manera voluntària a l’ambigüitat. Mignonnes mostra les contradiccions en què es troben les adolescents islàmiques que viuen a les grans ciutats europees i se senten atrapades entre una tradició moral castradora i una publicitat que les incita a jugar a la seducció sexual.

Si analitzem detalladament el cas de Mignonnes, veurem com tot plegat ha sortit de mare i com les reaccions s’han dissenyat a partir de suposades idees prefixades, gens contrastades ni verificades. Mignonnes és un èxit publicitari de Netflix i l’exposició de com l’ortodòxia ideològica es llança cap a falsos paranys. Mignonnes explica la història de l’Amy, una nena d’onze anys d’origen senegalès que viu a París dins d’una família en què es practica la poligàmia. La nena entra en crisi quan veu que el seu pare portarà una altra dona a casa mentre la seva mare accepta la situació amb submissió. A més, la mare és capaç d’articular tot tipus de reflexions morals contra el desvetllament sexual de l’adolescent. Mentrestant, l’Amy viu una altra realitat. És addicta a les xarxes socials i pren consciència de com els cossos sensuals mitjançant la dansa poden adquirir una certa notorietat. La pel·lícula mostra com els clips musicals creen una hipersexualització del cos femení i utilitza estratègies del gènere per acostar-se a la realitat. Maïmouna Doucouré no jutja. La directora mostra els fets per acabar establint un discurs a partir dels extrems: la moral religiosa islàmica que amaga el cos i el culte al cos a les xarxes socials. Mignonnes va ser premiada al Sundance i al Festival de Berlín, ha tingut bones crítiques en la premsa francesa i ningú que l’ha vist s’ha escandalitzat davant un discurs que intenta mostrar les contradiccions i ambigüitats dels preadolescents de famílies africanes emigrades.

A les xarxes socials, però, han començat a aparèixer insults. El cas Mignonnes no ha fet més que destapar la dificultat que la societat té per admetre l’ambigüitat, sense caure en cap maniqueisme. El suposat escàndol ens anuncia com s’ha instal·lat un cert desig de censurar, apartar i marginar tot allò que atempti contra la falsa bombolla de correcció en la qual alguns volen sobreviure. Cal recordar que la recollida de signatures perquè Netflix no emeti Mignonnes va començar a ser promoguda per sectors tradicionalistes islàmics i ha acabat contaminant un públic que s’impacta per determinades imatges sense qüestionar-ne res. Ha provocat els que tenen la pell fina però que no es preocupen per saber d’on venen les difamacions, ni què és allò que teòricament es vol censurar, ni tan sols saben què implica defensar la censura.