Kiko Veneno, en dies estranys

“Dies estranys, en aquesta ciutat. Es respira un aire mig fantasmal. Dies estranys, en aquesta ciutat. Costa concentrar-se en la realitat. El que estem veient, qui ho anava a dir! Ningú se les veia a venir”, canta l’autor a Días raros, tema concebut durant el confinament que ha de formar part d’un nou disc que, en principi, s’anomenarà Hambre. És una mica amb aquesta aura que Kiko Veneno va actuar dissabte en les Nits del Fòrum del Primavera Sound. Un concert d’aquells unplugged que la pandèmia, amb la necessitat que tenen els promotors d’estrènyer-se el cinturó, ha tornat a posar de moda i durant el qual el músic nascut a Figueres va fer brillar les seves cançons amb l’únic acompanyament del guitarrista Diego El Ratón (Los Delincuentes); una jove cantant barcelonina, Kora, a qui el públic va animar durant pràcticament tot l’espectacle, i una tauleta amb dues copes de vi.

Traient una mica de ferro al fet de tenir al davant 500 persones amb mascareta (“amb mascareta... també es pot cantar”, va proposar resignat), Kiko Veneno va engegar el concert amb aquell Memphis blues de Bob Dylan que, a Está muy bien eso del cariño (1995), es va fer atrevidament seu i el va culminar, dues hores més tard, amb bona part del públic ballant la molt popular Volando voy. Entremig, una vintena de cançons poblades d’històries, situacions i personatges com només Veneno sap construir, amb generoses incursions a Échate un cantecito (1992, del qual van sonar Echo de menos, Superhéroes de barrio, Joselito... però no En un Mercedes blanco) i també uns quants temes extrapolables al moment actual, com ara Vidas paralelas, una cançó del disc que va publicar l’any passat; Sombrero roto, al voltant de l’aïllament social, i Hay gente, escrita, com Días raros, durant l’estat d’alarma com a gest d’agraïment, en aquest cas, al personal sanitari. Viatges, també, a Veneno, l’històric disc fet l’any 1977 amb els germans Amador (Los delincuentes), cançons que no figuraven inicialment en el repertori com ara La casa cuartel (amb el públic més fidel recordant-li uns versos que –maleït sigui!– acabava d’oblidar) i una Leyenda del tiempo, a la qual es va sumar l’esmentada Kora. “Triomfar és ben fàcil”, li va dir Veneno amb murrieria quan el públic corejava el seu nom. “Només t’has d’ajuntar amb la gent adequada.”

Un concert, en resum, sense floritures i, com tots, marcat pels condicionants del coronavirus en què van prevaldre les cançons. I, en això, Kiko Veneno sempre ha estat un mestre.