Música

Crònica

música

Kiko Veneno, en dies estranys

Kiko Veneno va estrenar cançons com ara ‘Hay gente’ i ‘Días raros’ en un concert en acústic al Parc del Fòrum

“Dies estranys, en aquesta ciutat. Es respira un aire mig fantasmal. Dies estranys, en aquesta ciutat. Costa concentrar-se en la realitat. El que estem veient, qui ho anava a dir! Ningú se les veia a venir”, canta l’autor a Días raros, tema concebut durant el confinament que ha de formar part d’un nou disc que, en principi, s’anomenarà Hambre. És una mica amb aquesta aura que Kiko Veneno va actuar dissabte en les Nits del Fòrum del Primavera Sound. Un concert d’aquells unplugged que la pandèmia, amb la necessitat que tenen els promotors d’estrènyer-se el cinturó, ha tornat a posar de moda i durant el qual el músic nascut a Figueres va fer brillar les seves cançons amb l’únic acompanyament del guitarrista Diego El Ratón (Los Delincuentes); una jove cantant barcelonina, Kora, a qui el públic va animar durant pràcticament tot l’espectacle, i una tauleta amb dues copes de vi.

Traient una mica de ferro al fet de tenir al davant 500 persones amb mascareta (“amb mascareta... també es pot cantar”, va proposar resignat), Kiko Veneno va engegar el concert amb aquell Memphis blues de Bob Dylan que, a Está muy bien eso del cariño (1995), es va fer atrevidament seu i el va culminar, dues hores més tard, amb bona part del públic ballant la molt popular Volando voy. Entremig, una vintena de cançons poblades d’històries, situacions i personatges com només Veneno sap construir, amb generoses incursions a Échate un cantecito (1992, del qual van sonar Echo de menos, Superhéroes de barrio, Joselito... però no En un Mercedes blanco) i també uns quants temes extrapolables al moment actual, com ara Vidas paralelas, una cançó del disc que va publicar l’any passat; Sombrero roto, al voltant de l’aïllament social, i Hay gente, escrita, com Días raros, durant l’estat d’alarma com a gest d’agraïment, en aquest cas, al personal sanitari. Viatges, també, a Veneno, l’històric disc fet l’any 1977 amb els germans Amador (Los delincuentes), cançons que no figuraven inicialment en el repertori com ara La casa cuartel (amb el públic més fidel recordant-li uns versos que –maleït sigui!– acabava d’oblidar) i una Leyenda del tiempo, a la qual es va sumar l’esmentada Kora. “Triomfar és ben fàcil”, li va dir Veneno amb murrieria quan el públic corejava el seu nom. “Només t’has d’ajuntar amb la gent adequada.”

Un concert, en resum, sense floritures i, com tots, marcat pels condicionants del coronavirus en què van prevaldre les cançons. I, en això, Kiko Veneno sempre ha estat un mestre.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Música

Joan Enric Barceló presenta a casa el seu debut literari

Vidreres
Cinema

El Truffaut convida a sushi per celebrar els 3 mesos de ‘Perfect days’

Girona
cultura

El Museu d’Història de Barcelona busca director amb un procés de selecció que aixeca recels

barcelona
guardó

Antonina Canyelles, premi Jaume Fuster

Barcelona
Cinema

Blanes estrena un festival de cine que reconeix la trajectòria de Mònica Randall

Blanes
Llibres

Òmnium impulsa una recollida de llibres per renovar el fons de les biblioteques

Barcelona

Faulkner, l’autor de les mil veus

Barcelona
MÚSICA

Guillamino: “A la música del país, li falta un sentiment una mica més de tribu”

BARCELONA
música

Lecocq debuta amb ‘Sous la glace / Sota el gel’, un manifest bilingüe contra la superficialitat

la bisbal d’empordà