Cultura

TONI GARCIA RAMON

Periodista cultural

“Bill Murray em va dir: «No et creurà mai ningú»”

La publicista de Harrison Ford que apareix en aquesta anècdota em va dir literalment: «Ets un fill de... per mencionar-me!»
Tu saps què és entrevistar en un hotel dotze hores seguides durant dos dies seguits 30 actors de ‘Joc de trons’? [...] «Dracarys!»
No tothom pot dir que Harrison Ford li ha robat el mòbil. Que a Jean-Claude van Damme se li ha mort el gos mentre l’entrevistava per telèfon. O que Scarlett Johansson li ha preguntat si li agradava més el seu cul o les calcetes que portava. Toni Garcia Ramon (Mataró, 1971) sí, i a més en deixa constància en un llibre d’allò més addictiu, Mata a tus ídolos (Catedral Books), crònica de les bambolines sorgida de les entrevistes fetes a actors, actrius i cineastes de Hollywood al llarg de més de vint anys de professió en aquest joc delirant d’egos i excentricitats. Cinèfil voraç, comença confessant que el seu primer record cinèfil es remunta quan la seva àvia el va portar a veure La flauta dels sis barrufets (1976).
Pensava que algú de la nostra generació em diria ‘La guerra de les galàxies’...
Òbviament és una de bàsica, però abans va ser aquesta. Recordo poc de la pel·lícula, però sí el so del projector, el fet d’estar a les fosques mirant una pantalla. Una màgia que ja no existeix. Era una època en què teníem una tele en blanc i negre a casa i allò va ser un canvi bestial. Ara, en un món hiperestimulant, per a un nano entenc que no sigui una experiència com la que sí que va ser per a mi.
Parlant de generacions, les d’ara depenen dels algoritmes. Els enveja?
No, la veritat és que no! Els joves d’avui tenen accés a un material que jo no tenia, però és un accés falsificat, de volum. El que tenia jo, i que segueixo tenint, no és el mateix. Si vull veure un James Bond, no puc anar a cap plataforma. Si vull un Billy Wilder o un John Ford, tindré alguna possibilitat comptada. Tot el cine a partir dels quaranta fins ben entrats els vuitanta és molt difícil de trobar. En tot cas envejo el clic i tenir-ho tot al moment, però no haver vist els Caçafantasmes al meu poble o l’estrena de L’Imperi contraataca al Coliseum. Abans el cinema era la culminació d’un moment. I això s’ha perdut... Semblo l’abuelo Cebolleta!
És de la generació dels videoclubs i defineix la seva primera visita a un d’ells com “el primer petó”. Això sí que és amor pel cinema!
Per a un nen cinèfil que podia limitar-se a veure el que apareixia a la tele, de sobte convertir-se en propietari d’una caixa negra en què podies posar coses que apareixien de cop a la pantalla i anar a un lloc on trobaves milers d’aquestes coses, era un somni bestial. I el videoclub de Mataró era un dels millors de l’Estat. Eren autèntics miracles, en una era en què no hi havia internet i només t’informaves per les revistes. Veure aquell paisatge infinit del videoclub era increïble. Quan hi vaig entrar per primer cop vaig pensar: “Aquí és on vull viure!”
Al videoclub tenen comptat que va arribar a llogar 8.160 pel·lícules!
Sí, algunes són repetides, com La cosa o Assalt a la comissaria del districte 13. Llogava de 15 a 20 pel·lis a la setmana.
Tres mil entrevistes des del 1996; unes mil, a actors i actrius. Li han diagnosticat la síndrome d’Estocolm?
[Riu] No, jo crec que no. Ja quan vaig començar en aquesta feina vaig tardar molt poc a perdre la mitomania. I la que en tot cas conservo és la del cinema. M’interessen poc els personatges i m’interessa molt el format. Que descobreixo que John Carpenter és un gilipollas, m’és igual: segueixo mirant les seves pel·lícules i continuo pensant que és un geni. El que ha canviat és que no idolatro l’autor. M’és ben igual el que faci aquest senyor en la seva vida personal i privada, el que m’agrada és el que fa quan es posa darrere la càmera. S’ha de saber diferenciar radicalment entre creador i obra.
Defineix com un circ les entrevistes.
La mateixa jerarquia de les entrevistes, qui les aconsegueix, com el format, l’articulació que et porta al contacte, els publicistes..., és tot un circ al qual juguem. El muntatge que hi ha al darrere és brutal: un senyor de Londres dona el vistiplau i un senyor de Los Angeles de la productora revisa que no estiguis en una llista d’indesitjables, i així fins a anar passant una sèrie de filtres. Vaig pensar que era interessant fer un llibre per estripar una mica tot aquest entramat, que és entre tòxic i divertit.
Ha canviat gaire aquest món des que anava amb una gravadora de casset?
Segueix sent el mateix. El problema és que el circ és molt més gran i hi ha una dependència absoluta de l’ocupació que tingui el teu país en això tan gran que és Hollywood. Quan vaig començar, l’Estat espanyol era un mercat clau, amb una de les taquilles més grans d’Europa. Hi anava molta gent, al cine, molta! Amb la pirateria va baixar moltíssim. Per això, quan programaven quines estrelles anirien a segons quins països, es va passar a fer venir menys gent i, als festivals, a donar-nos menys estona. Ara és més complicat accedir a una determinada entrevista. Això i la tecnologia: a Mark Ruffalo, Ralph Fiennes i Kenneth Branagh els acabo d’entrevistar a través de Zoom.
Parlant de les entrevistes que reprodueix al llibre, què tal ‘Michael’?
Abel Ferrara! [Riu] Aquesta anècdota a què faig referència denota que no està bé del cap i que a ell no li importa que ho expliqui. És un senyor que està com una cabreta i no li fa res reconèixer-ho! El llibre és ple d’anècdotes gracioses com la seva i està dirigit sobretot als cinèfils.
Per què comença amb María Belón, la supervivent en què es basa ‘Lo imposible’ (2012) i que no és una actriu?
Ella no pertany al món de Hollywood. És una gran amiga meva, amb una història acollonant que no tenen el 99 per cent dels actors. Com molta gent com Michael Caine, que va lluitar a la guerra de Corea i va veure morir amics seus... Escriure-la em va donar una pista per fer el llibre que no volia que fos i que sí que he parit: un compendi del surrealisme que pot arribar a tenir la meva feina, un homenatge a la meva mare i a les grans persones que he conegut, com la María Belón, amb qui vaig estar esmorzant fa dues setmanes i hi mantinc una relació estreta. Aquest és un dels plaers de la meva feina, poder conèixer gent excepcional com ella. Volia començar amb un capítol que estigués allunyat de la frivolitat dels següents. Fer entrar el lector en una mica més de substància i no tant en el cachondeo.
I ho lliga parlant de la primera actriu, Naomi Watts. M’encanta. Parlant de la seva mare, ella creia que vostè s’inventava les històries. Això que Harrison Ford li va robar el mòbil..., és bastant increïble!
L’altre dia vaig contactar amb la publicista de Harrison Ford que apareix en aquesta anècdota i em va dir literalment: “Ets un fill de... per mencionar-me!” Totes són reals, per difícil que pugui semblar. A la meva mare en realitat l’únic que li importava era si havia menjat bé. De fet, encara que no m’ho va dir mai, crec que ella pensava: “Bé, ets fill meu, t’estimaré igual, però deixa d’inventar-te merdes.” D’alguna manera volia reflectir aquest esperit al llibre, però la veritat és que he deixat d’explicar-ne algunes de molt pitjors i massa fortes.
Això o és fordià, i quan una llegenda esdevé un fet, es publica la llegenda...
No, encara que he matat tres-centes vegades Liberty Valance, no soc dels de “print the legend” (“imprimeix la llegenda”)! De fet, he abaixat el to d’algunes anècdotes. Si les hagués explicat tal qual, ningú no em creuria!
Com el cas de John Cusack, que fa por; els pets de Donald Sutherland, l’obsessió nazi de Larry David..., però també hi ha empatia amb personatges com Philip Seymour Hoffman, a qui admira.
Quan veus que són gent orgànica, normal, això et reconcilia amb el personatge. Fins i tot quan són excèntrics com Bill Murray, un home que entra en un bar, agafa patates fregides del teu plat i diu amb la boca plena: “No et creurà mai ningú!” Són regals d’un personatge mític. Tota aquesta gent que et cau bé són gent que em cauria bé en qualsevol context. Són gent maca com Phillip Seymour Hoffman, que, a més, era un actor excepcional de la seva generació. I em fa molta pena com se’n va anar. No soc endeví, però es veia venir. No estava bé amb el seu personatge, no li agradava estar rere la càmera. Quan estava bé amb els periodistes era magnífic i quan estava de mal humor era impossible. Tot depenia de si treballava en alguna cosa que li agradés.
Com a tota bona pel·lícula, hi apareixen grans secundaris, com l’austríac Marcus Terminator, el Jesucrist taxista que sabia català...
Jo crec que la gràcia del cinema són els secundaris. És la manera d’introduir aquest concepte de robaescenes al llibre sense fer-ho explícitament. Els secundaris són la gràcia de tot. Talment com a la vida, gent que en cinc minuts et marquen d’una manera salvatge però breu.
S’ha fet un fart d’anar a festivals de cinema. Com descriuria amb un titular l’experiència en cadascun?
Venècia: el millor festival del món, perquè quan surts ets a Venècia! Berlín: molt fred, en tots els sentits. Sant Sebastià: disfrutón, en una ciutat magnífica, però per treballar, zero. Sitges: casa meva, el meu barri, el súper de confiança. Toronto: un monstre, tan immens que se’t menja. Canes: el festival de festivals, però a mi m’avorreix molt; sí, és molt jerarquitzat i intransitable, tot són cues i tot és impossible..., per menjar-te un entrepà has de tenir passaport i passar un ADN.
Parla de feina “rutinària”. Viatges, entrevistes a gent interessant, menjar en hotels de luxe… Tampoc no m’ho crec!
Qualsevol cosa glamurosa vista des de fora no ho és tant des de dins. T’asseguro que, en un moment de la meva vida en què agafava dos-cents avions l’any, anar a l’aeroport era un autèntic malson. Recordo anar amb avió, despertar-me i no saber si anava o tornava. És una sensació horrible, que prens consciència que t’estàs passant. Després de més de vint anys fent el mateix, tot esdevé automàtic: agafes un avió, vas a un hotel de luxe, fas l’entrevista, tornes a l’hotel de luxe i tornes a agafar l’avió. I no hi ha diferències entre Londres, París, Los Angeles. El millor és agafar-te dos dies més i quan entrevistes Silvester Stallone per Creed a Filadèlfia aprofitar per visitar la ciutat. Anar cada dos anys a Pixar encara no és rutina. Ara només em fan il·lusió les coses excepcionals. Les entrevistes també s’han acabat convertint en un diàleg robòtic entre estrelles i periodistes, amb poc espai per a l’espontaneïtat. Saben que un tuit pot enfonsar la seva carrera i que qualsevol comentari pot aparèixer en un megàfon, per això totes les entrevistes són iguals arreu del món, amb les mateixes frases fetes. A vegades no és així i trobes actors tan intel·ligents com Mark Ruffalo, que saben què volen dir i com. Per estructurar un discurs necessites temps i els actors estan massa ocupats entre rodatge i rodatge.
I els rodatges, “un rotllo”?!
Pensa que em tocava un cop l’any anar a Londres a entrevistar els trenta actors de Joc de trons. Tu saps què és entrevistar en un hotel dotze hores seguides durant dos dies seguits trenta actors?! La primera temporada em va fer il·lusió, la segona bé, però la tercera... i la quarta ja volia anar muntat en un drac i cridar “Dracarys!” És insuportable. Això és rutina.
Almenys una cosa queda clara: li agrada el vi. És un dels ‘leitmotivs’ al llibre.
Molt! Però també els gintònics. Bé, m’agrada beure amb amics en general. També, ho confesso, ho poso perquè, si no, no hi ha qui ho aguanti [riu].

Viure del cinema i ser col·lega de David Simon

Quan no s’ha passat mitja vida als cinemes o al videoclub de Mataró, Toni Garcia Ramon ho ha fet en avions, hotels o trepitjant les moquetes dels festivals de cinema d’arreu del món per entrevistar centenars d’estrelles de Hollywood. Treballa com a periodista cultural per a El País, Icon, Vanity Fair, Vogue i Esquire, entre altres mitjans de premsa escrita, i col·labora a Rac1, Catalunya Ràdio i TV3. Exerceix de presentador al festival Serializados, on per exemple ha conegut millor gent com David Simon (The Wire i antifeixista declarat), amb qui ha acabat compartint una amistat i dues ampolles entre els dos de sake, en què va perdre per golejada la resistència alcohòlica. També, com al showrunner de Baltimore, li agrada la gastronomia i escriu sobre ella quan li ve de gust. Ara ha volgut compartir experiències i anècdotes al llibre Mata a tus ídolos, on reprodueix moments gloriosos i misèries de la seva feina.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
esdeveniment virtual i gratuït

La fira b’Ars fa visible el talent dels efectes visuals i l’animació

Barcelona

Himnes d’‘El Pelusa’

BARCELONA

‘Els hereus de la terra’ es rodarà també a Girona

Girona

Els concerts de Fires es reprogramen a l’Auditori

Girona
commemoració

L’Arxiu Nacional celebra 40 anys i estrena guia

art de la franja

L’Aragó reclama al jutjat l’execució de la sentència

festival literari

Vilassar de Noir se celebrarà en format en línia

Netflix. Documental

Somnis coreografiats per Debbie Allen

Drama

Cinema dins el cinema amb Noé, Dalle i Gainsbourg