Llibres

Un tast de...

‘Inventari de coses perdudes’, de Judith Schalansky

L’illa com a punt de fuga

Inventari de coses perdudes
Més Llibres Autora:
J. Schalansky
Traducció:
Maria Bosom
Gènere:
Novel·la
Pàgines:
256
Preu:
20,50 €
Tuanaki, el tigre del Caspi, la Vil·la Sacchetti, els cants d’amor de Safo o l’unicorn de Guericke: coses extintes, desaparegudes i, en alguns casos, oblidades. Sabem que van existir i que, quan hi eren, el món era un lloc més bell i interessant. Judith Schalansky combina història, records personals i ficció per bastir un museu integrat per dotze peces d’altíssima intensitat literària, cadascuna inspirada en una cosa fascinant que ja no tornarà. Un llibre sobre l’atracció dels espais en blanc, la perfecció del fragment, la presència del que s’ha perdut i la força immutable del relat.

Fa exac­ta­ment set anys, un dia d’abril clar en què no bufava ni gota de vent, vaig des­co­brir una illa que no conei­xia, ano­me­nada Gan­ges, en un glo­bus ter­res­tre a la secció de mapes de la Sta­ats­bi­bli­ot­hek de Berlín. L’illa solitària estava situ­ada al nord-est de l’oceà Pacífic, al mig del no-res, a la cua del poderós Kuro-Shio, el furi­bund cor­rent marítim de color blau fosc que arros­sega incan­sa­ble­ment mas­ses d’aigua càlida i salada des de l’illa For­mosa cap al nord, recor­rent tot l’arxipèlag japonès. Aquell punt de terra sem­blava un ima­gi­nari punt de fuga sep­ten­tri­o­nal de les cade­nes de les illes mari­a­nes i hawa­ia­nes, l’última de les quals encara por­tava el nom de John Mon­tagu, IV comte de Sandwich, com a mínim en aque­lla bola de guix, més o menys de la mida del cap d’un nen, fol­rada de paper maixé amb un estam­pat molt artístic. Atreta pel nom de l’illa, que em resul­tava fami­liar, i per la seva insòlita loca­lit­zació, em vaig posar a inves­ti­gar i vaig des­co­brir que, a prop de les coor­de­na­des 31° N 154° O s’havien albi­rat bar­re­res de corall en dues oca­si­ons i fins i tot terra ferma en qua­tre oca­si­ons. Tot i així, diver­ses auto­ri­tats van qüesti­o­nar-ne l’existència repe­ti­da­ment fins que, el 27 de juny de 1933, un grup d’hidrògrafs japo­ne­sos va anar a ins­pec­ci­o­nar la zona i va comu­ni­car ofi­ci­al­ment que l’illa Gan­ges havia des­a­pa­re­gut, una pèrdua que va pas­sar gai­rebé des­a­per­ce­buda per al món.

De fet, els antics atlants ja havien regis­trat incomp­ta­bles illes fan­tasma. A mesura que els mapes s’ana­ven fent més pre­ci­sos i dei­xa­ven menys lloc per a regi­ons des­co­ne­gu­des, cada cop era més freqüent que els nave­gants cre­gues­sin albi­rar illes fan­tasma, atrets pels últims ter­ri­to­ris inex­plo­rats, cap­ti­vats per la immen­si­tat del mar desert, con­fo­sos per la visió dels núvols bai­xos o dels ice­bergs a la deriva, fas­ti­gue­jats de tant beure aigua salo­bre i ali­men­tar-se de pa cucat i carn salada cor­ret­josa i tan asse­de­gats de terra ferma i de glòria que la seva avi­desa des­me­su­rada feia que tots els seus anhels es con­cen­tres­sin en un tros­set d’or bri­llant i els por­tava a caure en la temp­tació d’ano­tar noms mis­te­ri­o­sos acom­pa­nyats de coor­de­na­des reals als qua­derns de bitàcola per tren­car la mono­to­nia dels dies amb supo­sats des­co­bri­ments. I així, noms com Nim­rod, Mata­dor o les illes Aurora pas­sa­ven a for­mar part dels mapes, parau­les intrèpides escri­tes en cur­siva al cos­tat dels con­torns ben defi­nits de bocins de terra escam­pats pel món.

Però el que va des­per­tar el meu interès no van ser aques­tes afir­ma­ci­ons que durant molts anys ningú va reba­tre, sinó les illes que havien exis­tit anti­ga­ment i que havien des­a­pa­re­gut, un feno­men docu­men­tat en nom­bro­ses oca­si­ons. I de tots els tes­ti­mo­nis m’interes­sa­ven sobre­tot els que feien referència a l’illa enfon­sada de Tua­naki, en part pel seu nom sonor que evo­cava una paraula màgica obli­dada, però prin­ci­pal­ment pel curiós relat que cir­cu­lava sobre els habi­tants de l’illa: pel que es veu, des­co­nei­xien qual­se­vol forma de lluita i la paraula “guerra” els resul­tava ali­ena en qual­se­vol dels seus sig­ni­fi­cats nega­tius. Dei­xant-me endur per les res­tes d’una espe­rança infan­til soter­rada dins meu, em vaig mos­trar dis­po­sada a creure’m de seguida aque­lla història, mal­grat que em recor­dava els som­nis il·luso­ris i utòpics d’alguns trac­tats que gosa­ven afir­mar, ni més ni menys, que un altre món era pos­si­ble però que, en gene­ral, només era pre­fe­ri­ble al que exis­tia en un pla teòric, com demos­tra­ven les des­crip­ci­ons gran­di­loqüents d’uns ordres soci­als cada cop més ela­bo­rats i, per tant, més per­ju­di­ci­als per a la vida. Així doncs, tot i saber que era un error, jo també bus­cava, com tants altres abans de mi, una terra que no conegués el record, sinó només el pre­sent, una terra on la violència, la misèria i la mort fos­sin com­ple­ta­ment des­co­ne­gu­des. I així m’apa­rei­xia Tua­naki davant dels ulls, un lloc que difícil­ment podia ser més esplèndid de com el des­cri­vien les fonts: un atol for­mat per tres illes que amb prou fei­nes s’alçaven sobre el nivell del mar i que encer­cla­ven una lla­cuna res­plen­dent de color blau tur­quesa, d’aigües poc pro­fun­des i ple­nes de pei­xos, envol­ta­des per una bar­rera de corall que les pro­te­gia de l’embat de les ona­des i de les marees empi­pa­do­res, pobla­des de coco­ters esvelts i arbres frui­ters espo­ne­ro­sos i habi­tada per gent extra­or­dinària­ment ama­ble i amant de la pau. En resum: un indret enci­sa­dor que jo, a causa de la meva sim­pli­ci­tat, m’ima­gi­nava com el paradís. En la meva ment, l’únic detall, insig­ni­fi­cant però deci­siu, que el dife­ren­ci­ava del paradís ori­gi­nal era que els fruits dels seus arbres no ama­ga­ven cap conei­xe­ment, tret de l’obvi­e­tat que era millor que­dar-se allà que mar­xar. Però de seguida vaig des­co­brir amb estu­pe­facció que hi havia una diferència cab­dal entre aquell paradís i l’ori­gi­nal: aquell jardí de l’edèn no era un lloc d’on t’expul­sa­ven, sinó un lloc que ofe­ria refugi a qui el neces­si­tava.

Les notícies sobre aquell inver­sem­blant tros de terra eren prou deta­lla­des per tes­ti­mo­niar de forma fide­digna que real­ment havia exis­tit, encara que el cronòmetre nàutic no arribés a deter­mi­nar mai la seva posició exacta, perquè cap Tas­man, cap Wallis ni cap Bou­gain­vi­lle, ni tan sols cap capità d’un bale­ner que s’hagués des­viat del seu rumb, van arri­bar a albi­rar les seves cos­tes suaus. Exa­mi­nava una vegada i una altra els recor­re­guts de les grans expe­di­ci­ons als Mars del Sud, res­se­guia les línies de rat­lle­tes o de punts que tra­ves­sa­ven el mar de paper a través de la xarxa de coor­de­na­des geogràfiques i aca­rava les rutes amb la pre­sumpta posició d’aque­lla illa que jo, en un ram­pell d’ímpetu impe­rial, havia situat al qua­drat buit de sota de tot.

No hi havia dubte: l’explo­ra­dor que el petit con­ti­nent euro­peu encara con­si­dera a dia d’avui com el més gran dels nave­gants que van recórrer tots els racons del pla­neta devia pas­sar pel cos­tat de Tua­naki en el seu ter­cer i últim viatge i no la devia veure per ben poc. El mes de març de 1777, els dos vai­xells de la seva expe­dició, que havien estat ava­rats com a car­bo­ners entre la boira de Whitby, devien nave­gar, orgu­llo­sos com fra­ga­tes i amb totes les veles des­ple­ga­des, a prop de l’illa, que no devia que­dar gaire lluny del camp visual dels mari­ners. Havia pas­sat un mes llarg des que les embar­ca­ci­ons de James Cook, el veterà Reso­lu­tion i el seu vai­xell escorta, el Dis­co­very, més nou i mane­ja­ble, havien lle­vat ànco­res a la badia neo­ze­lan­desa de Queen Char­lotte Sound i, empe­sos per una brisa suau, havien cre­uat l’estret que por­tava el nom del seu capità. Al cap de dos dies, final­ment havien dei­xat enrere els turons de color verd fosc de Port Palli­ser, que tre­ien el cap entre la boi­rina, i havien sor­tit a mar obert. Però tenien els vents en con­tra. Les bri­ses fres­ques, que can­vi­a­ven sovint de direcció, ana­ven segui­des de vents molt flui­xos, i les vio­len­tes ven­ta­des acom­pa­nya­des de pluja s’alter­na­ven amb períodes de calma exas­pe­rant. Al con­trari del que era habi­tual en aque­lla estació de l’any, ni tan sols hi havia ras­tre del cor­rent pro­vo­cat pels vents de l’Oest, que els hau­ria d’haver empès a velo­ci­tat cons­tant en direcció nord-est cap al meridià d’Ota­heite. Aque­lla cir­cumstància va fer que s’anes­sin allu­nyant peri­llo­sa­ment del següent punt d’anco­ratge. Ja havien per­dut molt de temps. I cada dia que pas­sava min­vava la seva espe­rança de poder cos­te­jar la regió de Nova Albion abans que s’acabés l’immi­nent estiu boreal, amb l’objec­tiu de tro­bar l’entrada a la via nave­ga­ble de què tant es par­lava, que per­me­tria ubi­car als mapes incom­plets l’anhe­lada dre­cera que escurçaria la ruta marítima entre el Pacífic i l’Atlàntic. El somni d’aquell cor­re­dor marítim, flan­que­jat per ban­qui­ses de gel però mal­grat tot nave­ga­ble, era tan antic i per­sis­tent com tots els dels cosmògrafs, i encara havia arre­lat més pro­fun­da­ment des que s’havia hagut de des­car­tar el somni ante­rior d’un con­ti­nent enorme situat al sud del pla­neta, després que James Cook solqués els Mars del Sud traçant amples ziga-zagues a la recerca d’aque­lla terra lle­gendària i no acon­seguís veure res més que mun­ta­nyes de gel.

Així doncs, els dos vai­xells nave­ga­ven en direcció a l’illa amb les veles desin­fla­des, quan es va començar a apo­de­rar d’ells un silenci ensor­di­dor, radi­cal­ment dife­rent de l’har­mo­ni­osa qui­e­tud que envolta la meva vida a la bibli­o­teca. Mal­grat tot, de tant en tant podia sen­tir, des del meu con­fi­na­ment, els sons que els rode­ja­ven: el ressò par­si­moniós de la mar de fons, l’escarni del vent immòbil, la inter­mi­na­ble lle­ta­nia de les ones que s’encres­pa­ven una vegada i una altra i després s’ana­ven extin­gint de mica en mica, cosa que havia por­tat Magalhães a bate­jar aquell oceà com a “pacífic”, una con­sonància fan­tas­magòrica, el so des­pi­e­tat de l’eter­ni­tat, més ater­ri­dor que el de la tem­pesta més furi­osa, que almenys sabem que tard o d’hora amai­narà.

Però aquell mar no tenia res de pacífic ni d’encal­mat. Les seves obs­cu­res pro­fun­di­tats esta­ven habi­ta­des per for­ces indo­ma­bles que espe­ra­ven el moment de tor­nar a la superfície. El fons estava ple d’esquer­des i de solcs, l’escorça ter­res­tre que s’ama­gava sota les aigües era abrupta a causa de les falles sub­ma­ri­nes i les cade­nes mun­ta­nyo­ses: cica­trius ober­tes durant els temps pre­històrics en què els con­ti­nents encara no s’havien sepa­rat i for­ma­ven una única massa de terra que flo­tava sobre l’oceà. For­ces colos­sals els esquinçaven i els pre­mien con­tra el man­tell ter­res­tre, fins que les seves pla­ques s’enca­val­ca­ven les unes sobre les altres. Les de sota eren empe­ses cap als abis­mes escar­pats, i les de sobre, cap a les altu­res llu­mi­no­ses, sem­pre a mercè de les lleis de la natura, que no conei­xen cap pie­tat ni justícia. L’aigua sepul­tava els cons volcànics i infi­ni­tat de coralls colo­nit­za­ven les vores dels seus cràters per eri­gir esculls a la llum del sol. Aquells esque­lets aca­ba­ven for­mant nous atols i sobre la terra fèrtil crei­xien les lla­vors de les bran­ques que el mar havia arros­se­gat fins a les plat­ges, men­tre els vol­cans extin­gits s’enfon­sa­ven fins a les pro­fun­di­tats llu­nya­nes i obs­cu­res del mar, que per­ta­nyien al ter­reny de l’eter­ni­tat. I men­tre tot això con­ti­nu­ava el seu curs sota les aigües amb un estrèpit inau­di­ble, sota la coberta dels vai­xells de Cook el bes­tiar bra­mava de gana: el toro, les vaques i els vedells, els mar­rans, les ove­lles i les cabres; el cavall i les eugues reni­lla­ven, i el gall, les galli­nes i la resta d’avi­ram clo­que­ja­ven. Cook no havia por­tat mai tants ani­mals a bord com en aquell viatge. Per desig exprés del rei, duien mitja Arca de Noè i, igual que en el cas del seu pre­de­ces­sor, la col·lecció d’ani­mals que trans­por­tava Cook estava des­ti­nada a la repro­ducció. El capità es pre­gun­tava com s’ho devia haver mane­gat Noè per fer callar totes aque­lles boques famo­len­ques, que engo­lien tan­tes pro­vi­si­ons com una tri­pu­lació sen­cera.

Quan feia quinze dies que nave­ga­ven a mar obert, molt lluny del rumb que havien de seguir, el capità, que es pre­o­cu­pava espe­ci­al­ment del benes­tar dels cavalls, tal com explica el diari de bord del boter del vai­xell, va orde­nar que sacri­fi­ques­sin vuit ove­lles, des­ti­na­des com la resta a poblar una de les illes dels Mars del Sud, per estal­viar far­ratge, cada dia més escàs. Però una part de la carn va des­a­parèixer del men­ja­dor dels ofi­ci­als abans que hagues­sin tin­gut temps d’assa­o­nar-la. Els petits furts com aquell es repe­tien amb massa freqüència. El capità sos­pi­tava que hi hau­ria una insu­bor­di­nació o una traïció i, després de reduir la ració de carn a tota la tri­pu­lació fins que s’entregués el cul­pa­ble i que els homes es negues­sin a tas­tar l’exi­gua quan­ti­tat de men­jar que els tocava, fins i tot va témer que esclatés un motí. Aque­lla paraula, un llumí sota el sol abru­sa­dor a punt de pro­vo­car un incendi en qual­se­vol moment, es va que­dar flo­tant a l’aire durant dos dies inter­mi­na­bles en què el vent va tor­nar a can­viar i va bufar del sud i, pel que sem­bla, va cap­gi­rar el caràcter reser­vat que sem­pre havia carac­te­rit­zat el capità i el va trans­for­mar en pura ràbia. Cook, una figura alta i solitària, cami­nava amb pas­ses enèrgi­ques i soro­llo­ses i cri­dava enfu­ris­mat.

Judith Schalansky

Judith Schalansky

Judith Schalansky va néixer a Alemanya el 1980. És escriptora, dissenyador gràfica i editora. Va estudiar història de l’art a la Universitat de Berlín i disseny de la comunicació a la FH Potsdam. És una gran aficionada des de petita als atles, com es va veure a l’obra Atles d’illes remotes. Des del 2011 hi ha un asteroide que porta el seu nom: el 95247 Schalansky.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia