Cultura

Roger Costa-Pau

Poeta

“La poesia m’ha salvat i em salva la vida”

El poeta i editor Roger Costa-Pau (Barcelona, 1966) recupera i amplia I en qui, l’ofec? (Llibres del Segle), recull de haikus i d’aforismes que havia guanyat el premi Joan Teixidor.

‘I en qui, l’ofec?’ va guanyar el premi Joan Teixidor el 2008. Per què el reedita?
El llibre va aparèixer publicat el 2009 per Viena Edicions amb les “limitacions” lògiques en nombre de poemes que imposaven les bases del guardó. Estava satisfet amb els poemes i amb l’edició, és clar que sí, però confesso que sempre he pensat que aquest llibre algun dia havia de créixer en extensió i contingut. M’hi vaig tornar a posar ara fa un any, i vull pensar que tal com es pot llegir avui és un llibre complet en totes les seves cares. Espiritualment també el tinc més a prop, i em sembla evident que és molt més ric fins i tot com a objecte, dins la col·lecció de poesia de Llibres del Segle i amb la incorporació dels dibuixos extraordinaris en color de l’artista portbouenca Gemma Romero Goday, que hi fan un acompanyament sublim.
Es mou entre els haikus i l’aforisme. Se sent còmode en el vers breu, de reflexió?
Des del segon llibre, En el llarg fendir en la nit, publicat a Pagès Editors el 2004, la meva poesia es concentra en la “devoció” pel vers breu, brevíssim, sigui aforisme, haiku o no. Dic “devoció” perquè en aquests moments fins i tot estic escrivint versos d’una sola paraula. Algú podria sostenir que una sola paraula no pot fer mai un vers, però sobre això discutiríem amplament. M’agrada parlar del concepte “paraula explosió”: pot ser un vers i també una part portentosa del fonament d’una catedral. També una entitat multiplicada per mil de significats, significants i suggestions multicromàtiques... La forma i el contingut sempre s’abracen. Treballo conduint la sintaxi a l’extrem, desfent-la i construint-la de nou, i això em permet la llibertat d’escriure sense dir explícitament res. Vull pensar –i si és així, me n’alegro moltíssim– que he estat capaç de no haver explicat mai res en poesia. Escric des de i per a la suggestió, diguem-ho així.
La mirada sobre la realitat i la irrealitat té un paper fonamental al llibre. Descripció d’estats d’ànim o llampegades?
La realitat i la irrealitat. Magnífica observació amb relació al llibre; decididament lligada a això que en diem els estats d’ànim i/o les llampegades visionàries que de vegades irradien en nosaltres... La mirada que transcorre al llarg d’I en qui, l’ofec? és una mirada feta de mirades sobre l’ofec. O, millor dit, la certesa de sensació d’ofec que tots vivim en algun moment de la nostra vida, o sempre, persistentment. L’interrogant del títol és una bona clau per entrar en el llibre, en el sentit que ens interpel·la a tornar a pensar en això que en diem la responsabilitat del viure: qui som, què som, què no som... Són preguntes que només es pot fer un mateix. A part d’això, entenc aquestes llampegades visionàries que vostè llegeix en el llibre com la part dels interrogants que ens fem en què d’una manera o altra hi percebem l’esperança, l’hàlit o l’expectativa alta de ser més lliures, més transparents amb nosaltres mateixos i envers la vida i el món.
Ja té una obra poètica important. Com entén la poesia?
No sé dir si el que he fet fins ara és important o no. No em toca a mi dir-ho. El que puc dir és que amb coherència i autenticitat ja em sento content. Pot semblar estrany o exagerat, però la poesia m’ha salvat i em salva la vida. I després de sis llibres escrits i publicats, em sembla de vegades que ja no escric poesia, sinó que la poesia m’escriu a mi. Li comento i és curiós: dic que la poesia m’ha salvat i em salva la vida i dic també que mai no he explicat mai res a través de la poesia... Som pura controvèrsia, per sort. En realitat, entenc la poesia com a espai d’interrogació, de pregunta constant. És el territori del no pragmatisme. Fins i tot els versos que afirmen són una interrogació. I si parlem de preguntes i respostes, com a màxim em quedo amb aquesta subtilesa de l’immens Agustí Bartra: “La poesia es fa amb la totalitat de l’home, de l’home que s’atura davant dels enigmes del món i se sent requerit a parlar amb la joventut de les preguntes i la vellesa de les respostes.” Queda entès que en les seves saons més fecundes l’expressió de l’autor d’Ecce homo ultrapassa la particularitat del gènere; per la seva altitud i per la seva dimensió humana, literària i extraliterària.
Com veu el panorama actual? S’hi sent identificat?
Hi ha molts poetes per metre quadrat al país i això passa des de fa uns quants anys. Ho llegeixo com a bona notícia, naturalment. És lògic que qui escriu vulgui publicar, i és veritat que s’està publicant molta poesia. Fins aquí, bé. El problema és la qualitat del que es publica. A parer meu, apareixen més reculls de poemes que no pas llibres de poesia (la diferència entre les dues coses em sembla substanciosa), i les conseqüències ens poden fer més mal que bé. Trobo a faltar llibres madurs, llibres amb totalitat... Si m’haig d’identificar amb algun “panorama”, m’inclino pel del poeta silenciós i perseverant més que no pas en el poeta de la presència infatigable esperant el torn a l’escenari. Confesso que soc dels que, com el poeta de Burjassot, “també escric molt lent”. I, en efecte, m’identifico de ple en la poesia més que no pas en la poesia només per ser dita.
Des de la mort del seu pare, vostè i la seva germana han agafat les regnes de Llibres del Segle. Com ha estat l’aventura?
Amb la Marta, ma germana, ens entenem bé i em sembla que hem après a crear un bon tàndem per tirar endavant aquest projecte editorial. Les dificultats són enormes, però la veritat és que arreu del país, en aquests darrers anys, hi ha hagut una afloració importantíssima d’editorials independents que ha anat dibuixant un espai de correlació de forces i de complicitats amb el qual et trobes summament acompanyat. És com una mena de front col·lectiu que no fa més que aportar-te energia positiva. El pare sempre deia que “si ens hem de salvar, ens salvarem junts, llamp me mati”... Estem ben embarcats en l’aventura. La descentralització editorial ha estat un dels fenòmens culturals més importants que ha viscut el país en els darrers anys. Nosaltres hi hem participat i hi participem humilment i n’estem feliços. I no hem abandonat la poesia, com ho han fet els monstres... Què volem més?
Parla de plantes, flors i arbres al poemari. És el seu estat de l’esperit?
Acostumo a evitar aquesta expressió de “parlo de...”. Perquè, en realitat, el que faig és personificar els elements de la natura. En la meva poesia hi ha un sentit congènit de la natura, que és al capdavall un paisatge palpat, trepitjat i viscut. El paisatge esperit és l’eix vertebrador d’un procés que arrenca de l’autoconeixement. Un autoconeixement, al seu torn, que és la suma del coneixement exterior (natura-univers) i del coneixement interior (ànima-esperit); del coneixement intern i del coneixement extern. No deixem mai de ser paisatge, emoció i pensament. Essència d’aquest binomi. Per això busco la depuració constant de la frase, de manera que, com si es tractés d’un procés de destil·lació, als poemes només hi quedi allò imprescindible, eliminant-ne tot el que és innecessari o retòric. Busco uns versos descarnats, versos amb només l’os, cantelluts però també musicals, i tant que sí! Versos que també s’han de mirar amb els ulls. Versos que no s’han d’entendre ni de no entendre. El concepte de comprensió, en poesia, és decididament ja caduc. Aquest és l’estat del meu esperit.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Himnes d’‘El Pelusa’

BARCELONA

‘Els hereus de la terra’ es rodarà també a Girona

Girona

Els concerts de Fires es reprogramen a l’Auditori

Girona
commemoració

L’Arxiu Nacional celebra 40 anys i estrena guia

art de la franja

L’Aragó reclama al jutjat l’execució de la sentència

festival literari

Vilassar de Noir se celebrarà en format en línia

Netflix. Documental

Somnis coreografiats per Debbie Allen

Drama

Cinema dins el cinema amb Noé, Dalle i Gainsbourg

Teror

Perduts en alta mar i contagiats per un paràsit