Història viva i perillosa

El desembre del 1972, a Belfast, uns homes amb passamuntanyes es van emportar Jean McConville de casa seva. No la van tornar a veure. Tenia 38 anys i era mare de deu fills. Aquest és només un dels molts episodis ocorreguts durant el conflicte que es coneix com els Troubles. Aquest llibre sobre el conflicte nord-irlandès i les seves repercussions utilitza el cas McConville com a punt de partida per mostrar una societat devastada. La violència brutal no només va deixar marca en persones com els fills de McConville, sinó també en membres de l’IRA ressentits per una pau que estava lluny d’aconseguir una Irlanda unida, i els va obligar a plantejar-se si les morts que havien provocat no eren sinó mers assassinats. Des de la impactant portada amb text amb què presenta Periscopi els seus llibres, No diguis res de Patrick Radden Keefe, és una immersió novel·lada en la violència a Irlanda, que va marcar tantes vides i que ha deixat un rastre inequívoc de rancúnia tot i la pau assolida després de dècades de negociacions i assassinats, i que pot estar amenaçada per les trapelleries europees dels anglesos.

Parlem amb Patrick Radden Keefe en una roda de premsa telemàtica, en què el periodista nord-americà ens introdueix en l’entrellat d’una història sense final, que va tenir nombroses dificultats, entre altres el silenci d’alguns responsables d’aquell desgavell, com l’ara polític i exdirigent del Sinn Féin Gerry Adams –del qual ignora si ha llegit el llibre–. L’escriptor considera que la temptació de ficar el passat “sota l’estora” és una cosa ingènua i que no farà que desaparegui: “Hi va haver pau però no reconciliació.” Finalista del National Magazine Award de reportatge i amb diverses beques, entre altres de la New America Foundation i de la fundació Guggenheim, amb No diguis res Keefe va ser guardonat amb el premi Orwell de no ficció política 2019 i és considerat un dels millors llibres de l’any i, entre els de no ficció, un dels millors de la dècada. T’interessi o no la història d’Irlanda i la seva violència, el reportatge novel·lat no té res a envejar als que van publicar celebrades figures com Norman Mailer i Tom Wolfe. L’encerta plenament Colum McCann quan afirma que Patrick Radden Keefe utilitza la vella expressió irlandesa “Diguis el que diguis, no diguis res” per suggerir i dir-ho absolutament tot: “El gran encert de Keefe és haver sabut capturar la tragèdia dels Troubles a escala humana. Resseguint les vides creuades d’un grapat de personatges inoblidables ha creat un retrat profundament honest i íntim d’una societat encara obsessionada pel seu passat violent. No diguis res és una narració estimulant, empàtica i punyent.” També és encertat el punt de vista perquè l’escriptor busca les persones per sobre de la ideologia o la política. Ens adverteix, però, que “la història està viva i és perillosa”. No resulta sobrer el resum que fa sobre el llibre el mestre John Banville: “No diguis res és el millor llibre sobre Irlanda del Nord que he llegit mai.” No se’l perdin.