Cultura

PAU VALLVÉ

MÚSIC

“Volia reivindicar la quotidianitat, les rutines, les coses senzilles”

Vaig adonar-me que el meu projecte s’havia enquistat d’una manera que ja no em representava
No tinc cap amic, a Gràcia, que no estigui preocupat pel que passarà quan se li acabi el lloguer del pis

Quedem amb Pau Vallvé en un bar de la plaça Rovira de la vila de Gràcia on casualment hi sona... Pau Vallvé, la qual cosa incomoda una mica aquest músic que, amb 17 discos a les espatlles, un premi a la millor banda sonora en l’última edició dels premis Gaudí (La vida sense la Sara Amat, pel·lícula de Laura Jou) i projectes de naturalesa diversa com ara u_mä, Amniòtic Records i Estanislau Verdet, fa temps que s’ha convertit en una de les veus més fiables del país. Vallvé, nascut al Guinardó fa 39 anys però vinculat a Gràcia durant una pila d’anys, publica demà La vida és ara, un disc que fixa un significatiu canvi de rumb en el seu discurs i que, probablement, no existiria sense el confinament.

El confinament el va enganxar en plena gira del seu últim treball, publicat fa prop d’un any i mig…
Vam haver de cancel·lar els quatre últims concerts, entre els quals un a Bikini que em feia especial il·lusió. Eren quatre concerts que havien de servir per pagar-me el següent disc, però, comparat amb el que li ha passat a tanta gent, no em queixo. He tingut bastanta sort.
Temps durs, per a la cultura?
Sí. Es té assumit, institucionalment, que la cultura és el primer que salta, encara que hàgim vist després que som entre els que hem aplicat més mesures.
Com el va viure, el confinament?
Va ser un xoc, perquè vaig separar-me quatre dies abans, em vaig instal·lar en un soterrani que faig servir d’estudi amb la idea que fos provisional i, amb l’anunci de l’estat d’alarma, em vaig haver de quedar allà. Entre la separació i haver d’estar uns quants mesos en un soterrani sense llum, no hi havia gaires bones perspectives, al principi, però al cap d’una setmana vaig capgirar aquest estat d’ànim i, ara, m’adono que poder tenir tant de temps per pensar em va anar bé.
A ‘La vida és ara’ canta: “I si paréssim un moment per respirar profundament i poder comptar fins a 10 per pensar si això és el que volem.”
És l’única cançó del disc que ja tenia feta d’abans! No sabia si, després d’estar mig any parats, era convenient presentar una cançó que recomanés, precisament, estar-ho. Però, en veure que ràpidament ens tornàvem a posar a la gola del llop, vaig adonar-me que la idea seguia ben vigent. Vivim en un estrès constant! Mediambientalment, socialment...
Fins a quin punt va servir de via d’escapatòria, fer aquest disc?
Tenia previst fer-lo a la tardor i treure’l l’any que ve, però vaig trobar-me allà tancat, amb un munt de coses que m’havien passat, i ràpidament vaig saber que, de tot allò, en sortirien cançons.
És el seu... ‘àlbum de divorci’?
Jo crec que no. Les dues primeres cançons sí que en parlen, de la separació, però la resta no. Segurament queda més reflectida en el tram final del meu disc anterior, però el d’ara no és de cap manera un disc que parli d’amors o desamors. He volgut deixar-ne constància, perquè els meus discos són com dietaris cronològics, però no va d’això.
En quin estat d’ànim es va concebre, doncs, tenint en compte que s’acabava de separar i es trobava confinat en un soterrani sense llum natural?
En un estat d’ànim sorprenentment bo. Les primeres setmanes, com tothom, van ser una bogeria, calia entendre què passava i on estava. Però una vegada vaig agafar la rutina i vaig fixar uns hàbits, em vaig posar a fer el disc. Estava –i estic– molt content, de fet. Va ser bonic trobar-me de sobte en aquest racó de pensar i arribar a la conclusió, després d’haver pogut donar unes quantes voltes a tot plegat, que soc més feliç del que em pensava i molt afortunat. Aquesta és la base sobre la qual he escrit el disc. M’he adonat que m’he reconciliat amb la vida i que, en el passat, havia arribat a estar molt, massa emprenyat. Potser, en fer-te gran, comences a acceptar les coses tal com són i deixes d’empipar-te tant amb les que no pots canviar.
Filosofia pura, el títol del disc.
Tant La vida és ara com Mai més vull estar enfadat parlen de coses en què crec cegament i estic convençut que són així, però que no hi ha manera d’aplicar a la vida real. Tinc aquesta dualitat, de fet: viure, d’una banda, perseguint la pastanaga, mirant sempre endavant i pensant constantment en projectes futurs, i d’una altra banda, amb una certa addicció a la nostàlgia. Estic entre aquests dos mons i sempre m’acabo oblidant que la vida és ara. Tant de bo aquesta pandèmia global ens hagi fet adonar-nos-en una mica.
La vida és també l’arròs (passat) i els tomàquets tallats que il·lustren la portada del treball?
Sí, exacte. Potser cal deixar de somiar en viatges i paisatges idíl·lics i reivindicar una mica més la quotidianitat, les rutines, les coses senzilles, que és el que havíem perdut.
Parla també, a ‘Sant Grial’, de... la immortalitat!
Era una manera de tractar la mort, de la qual no n’havia parlat mai ben bé i que, durant aquests mesos, ha estat molt en tots nosaltres. Volia parlar-ne en positiu, però. Sabia que trobaria la manera i vaig trobar aquesta idea que és possible que un dia em mori i uns anys després algú m’escolti, i, per tant, en certa manera encara estigui viu. És un divertiment, però! No em crec pas immortal!
El tema que dona títol al treball s’acompanya d’un so de fons amb notícies d’actualitat.
Sí, són notícies que em preocupen o m’estressen. Temes mediambientals o de repressió policial, per exemple. Són temes, de fet, que tracto des de fa discos però que, aquí, formen part d’una dualitat gairebé còmica: d’una banda formulo un missatge quasi de coaching que proposa aturar-nos per respirar però, a la vegada, el contamino de missatges que indiquen que, mentrestant, el món se’n va a la merda...
Com veu Barcelona?
Estic molt content, per exemple, que hi hagi hagut aquest acord per regular el lloguer dels pisos, que és una cosa que ens preocupa molt a tots els que vivim en aquesta ciutat. Era cabdal posar-hi fil a l’agulla i deixar-nos de romanços. Me n’alegro, que, amb la pandèmia, tothom que tenia pisos a Airbnb hagi hagut de deixar-se d’hòsties i els hagi hagut de posar en lloguer per a la gent d’aquí. No tinc cap amic, a Gràcia o Sants, que no estigui preocupat pel que passarà quan se li acabi el lloguer del pis. I viure amb aquesta ansietat és molt dur.
Va marxar a viure a Banyoles, ara fa cinc anys.
Sí, duia acumulats molts anys d’estrès i addicció a la feina i vaig petar. Havia de ser un break de sis mesos, però m’hi vaig quedar dos anys. Em va servir, però, per reconciliar-me amb Barcelona, ja que jo era d’aquells barcelonins que reneguen constantment de la ciutat. Vaig tenir l’oportunitat de poder veure-la uns anys des de fora i em va agradar bastant.
Tornem al disc. Ha perdut bona part d’aquella èpica que el caracteritzava.
Vaig adonar-me que el meu projecte s’havia enquistat d’una manera que ja no em representava, ni per la música que escolto ni per com soc actualment. Hi vaig donar moltes voltes, fins al punt que vaig fer una llista de cinc tics que considerava que tenia de la meva música i que em començaven a molestar. Volia que en aquest disc nou ja no hi fossin. I el tic principal és aquesta èpica: voler començar sempre les cançons a baix de tot i acabar-les a dalt. Estava molt sobreproduït, també. M’adono que hi havia sempre moltes capes: dues guitarres per aquí, una altra guitarra per allà, un teclat… Quan fas una cançó i jugues la carta de l’èpica, o la del drama, ho sols tenir guanyat, però aquesta vegada vaig proposar-me no utilitzar aquests comodins i intentar, malgrat això, continuar sonant com a Pau Vallvé. En el disc, per exemple, no hi ha cap bateria. I això que jo soc bateria! Ni rock. I això que també soc un rocker! Hi ha, en aquest sentit, un documental de Lars von Trier, Cinco condiciones, que em va canviar bastant el xip. Tot el que feia era sempre molt indie i alternatiu, però em passo el dia escoltant boleros i bossa nova dels anys seixanta. Fa temps que escolto més Jorge Drexler que Radiohead, per exemple. I no acaba de quadrar que fes només allò.
Torna a deixar constància, en els crèdits del disc, que aquest és autoeditat i s’ha fet sense intermediaris ni finançament de cap empresa discogràfica.
Ho estic fent des de fa cinc anys, quan vaig anar a Banyoles. Encadenava 13 discos fent-ho amb intermediaris i discogràfiques. La gent venia als concerts, es venien discos i hi havia un munt de gent que, després d’un bolo, em deia: “Ostres, molt bé, com ho estàs petant!” Però el cas és que, en cada disc, hi perdia un munt de diners. Vaig arribar a creure que, si en 13 discos no me n’havia sortit, allò no era realment el que hauria d’estar fent, fins al punt que vaig replantejar-me què fer amb la meva vida. Vaig acabar, però, fent un altre disc, perquè vaig veure que fer-los és, de fet, el que m’emociona. Tenia molt clar, però, que no tornaria a entrar en tot aquell merder, sinó que els faria a mà amb un cartró que tenia per casa. Vaig dir a Facebook que, si algú el volia, m’escrivís. No volia fer gira i tenia bastant assumida la condició de ser aquell típic tiet que té un grup al qual els col·legues, de tant en tant, li fan un CD. Però no sé encara si va ser perquè, en aquell moment, la idea de fer un disc d’aquella manera va caure en gràcia, o si tenia més seguidors dels que sempre havia pensat, que, després d’aquell comentari a Facebook, 2.500 persones em van dir que el volien! Vaig acabar autogestionant-me i portant tot el tinglado sol, adonant-me, a més, que encaixava millor amb la meva actitud. I vaig començar a viure de la música molt bé! Abans estava pagant diners de la meva butxaca per poder tocar i publicar discos d’una manera professional i supertop, i és quan vaig començar-me a fer el CD amb cartrons i dur-los jo mateix a Disco 100 [una històrica botiga de discos del carrer Escorial de Gràcia] quan vaig poder començar a viure d’això.
Ha produït el debut de la mallorquina Maria Jaume, una de les ‘sensacions’ de la temporada.
Sí, descobrir-la va ser un enamorament sobtat. Les lletres m’agraden molt, i té una cadència molt personal. És realment bonic i especial, això que fa. Em va sorprendre veure que feia només un any que feia cançons i, en canvi, li sortien aquelles lletres i melodies...

La vida –i la gira– és ara

La seva trajectòria és una de les més insòlites del panorama musical català. Fill de mestres, amb només 10 anys el reclutaven nois majors d’edat per tocar amb les seves bandes. Als 14, amb un grup anomenat Freak Out, ja actuava en el Festival BAM. I, als 17, ja estava tancat durant hores d’estudi a les ordres d’un productor del Canadà. Compositor, també, de bandes sonores per a cinema, televisió i publicitat (al gener va guanyar el seu primer Gaudí), va encarnar un celebrat alter ego humorístic (Estanislau Verdet), va crear un estudi discogràfic i va impulsar una discogràfica amb la qual va editar, per exemple, el debut en solitari de Ferran Palau. Entregat en cos i ànima, des de fa anys, al seu projecte en solitari, Pau Vallvé va començar ahir a Tarragona una gira de presentació de La vida és ara que, aquests pròxims mesos, el durà per tot el país.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Últim i brillant Candel

L’obra pòstuma de Carme Miquel, a Bromera

barcelona
NÚRIA GÜELL
ARTISTA

“Tot l’art és polític”

barcelona

Reformen el Tresor de la Catedral per potenciar el Tapís

Girona

L’Ajuntament de Reus suspèn el Trapezi

REUS
Avinença editorial

Avinença editorial

Barcelona

El COAC rep plànols i croquis de Pericas i Manuel Martín

Girona
Crítica
teatre

Retorn de Cunillé i La Ruta 40 a pauses i ànimes

El sector de l’art, en xoc

barcelona