Cultura

Pere Puig

Director de teatre i director de la Sala La Planeta

“Cal fomentar la xarxa de sales de proximitat”

Durant tots aquests anys hi ha passat gent de tot Catalunya; suposo que ens estimen

La sala La Planeta va ser guardonada amb el premi al millor teatre de Catalunya durant la gala Catalunya aixeca el teló, que organitza Adecta, l’entitat que agrupa les empreses de teatre de Catalunya. Pere Puig (Salt, 1959) n’és el director gairebé des del principi –abans va exercir de tresorer–, una sala referent de les arts escèniques d’aquest país que, tot mantenint l’esperit independent –és l’única sala de teatre privada de les comarques gironines–, ha sabut trampejar les enormes dificultats que això li suposa amb un únic objectiu: ser una plataforma cap a la professionalitat per a les noves companyies, autors, directors i creadors del territori. Un esperit ferm i reeixit –“dins les nostres possibilitats”– que Puig va compartir al recollir el premi amb altres sales alternatives com la seva, el Teatre de l’Aurora d’Igualada, la Sala Trono de Tarragona i el Teatre de Ponent de Granollers.

Contents, suposo, per aquest reconeixement. Fins a quin punt valoreu aquest premi?
Valorem que ens ho hagi premiat un jurat format per diferents representants del sector i el fet que ens ofereixi una major visibilitat. La veritat és que la reacció de la gent ha estat brutal! Durant tots aquests anys hi ha passat gent de tot Catalunya i suposo que és una sala que s’estimen, que saben que hi poden anar a part de Barcelona. La satisfacció és sobretot perquè veus que la gent t’aprecia. I és clar, és un honor compartir el premi amb el taller dels germans Castells (premi a la trajectòria), mestres de l’escenografia. A La Planeta tenim una llibreria impressionant feta per ells que conservem a l’escenari de dalt. També especialment amb Ruta 40 (al projecte artístic singular) que és una companyia amb la qual hem produït espectacles. També per Joan Ribas, que va ser l’impulsor de la nostra sala amb Proscenium.
Orígens, doncs, vinculats a
‘Els Pastorets’.
Sí, Joan Ribas i Anna Donato del Grup Proscenium van reconvertir als setanta aquella antiga nau del garatge d’autobusos de la Sarfa en un local d’assaig per a les companyies gironines. El Talleret hi anava a assajar al principi, però hi havia massa columnes. El primer any, per Fires es van fer titelles per a la mainada, però no deixava de ser un garatge. Tot va canviar quan vam començar a programar la Proposta de Teatre Independent. Aleshores és quan vaig començar a mirar pel territori companyies joves per fer-ne una tria. Recordo que entre els primers a actuar-hi hi havia, entre altres que recordo, Quim Masferrer, Xavier Pujolràs, Pere Box... I d’una etapa més amateur vam ampliar-ho a la professional, amb iniciatives com Estoc de Primavera, precedent del Temporada Alta. Des de l’any 1997 ens vam convertir en empresa per fer temporada estable amb inquietuds similars a l’Aurora, el Ponent...
I ja han passat trenta anys. Ha costat arribar fins aquí?
La lluita és constant, com arreu. La pitjor crisi va venir amb les retallades de les subvencions. La gran sort van ser els ajuts de l’Ajuntament i la Diputació al principi. Si no tinguéssim aquest suport de les administracions gironines i des de fa anys el conveni amb la Generalitat... A la ciutat sempre hi ha hagut grans expectatives quant a projectes i estructures teatrals, iniciatives que no han acabat de fructificar, com el Centre Dramàtic que havia de ser El Canal.
I La Planeta continua...
Sí, i això no sé si es valora prou: un espai que programa tot l’any, que és dinàmic, que fa producció i permet assajar a totes les companyies. I acollim tallers de les escoles de formació, com l’Eram i El Galliner.
Quina creu que és la millor feina feta per La Planeta?
Veure com fructifica l’aposta pels dramaturgs i gent de teatre que sobresurt. Des del 2006 hem produït més d’una vintena d’espectacles, amb directors com Xavier Pujolràs, Jordi Prat i Coll, Xicu Masó, Carles Fernàndez Giua i Pep Vila; companyies com La Mentidera, La Ruta 40, Arcàdia i Teatre de l’Enjòlit, i dramaturgs com Ferran Joanmiquel, Llàtzer Garcia i Josep Maria Miró. També actrius com Meritxell Yanes i Cristina Cervià, que va rebre el premi de la crítica per la seva interpretació a Lúcid i amb qui vam mantenir una col·laboració i una complicitat durant molts anys. O com Marcel Tomàs, que ha assajat i estrenat tot el que ha volgut a La Planeta. Aquestes relacions i sinergies són les que ens agraden i més il·lusió ens fan. Per això apostem i ens enorgulleixen cicles com Primerencs i el de teatre documental o esdevenir seu del Torneig de la Dramatúrgia, que s’adiu de ple a la filosofia de la sala.
Amb què es podria millorar?
La xarxa ens ha anat molt bé! Pel que fa a exhibició va ser molt bona idea el sistema metropolità, coordinant-nos els teatres de Salt, el Municipal de Girona i La Planeta, tots amb un mateix sistema de venda d’entrades i ordenant, segons les característiques de cada espai, la programació. Evitàvem contraprogramar-nos. Ara només ho fem per Temporada Alta i amb la programació infantil.
Com porteu els efectes de la pandèmia?
Crec que, després de resistir, aquesta temporada serà pitjor que l’anterior i sort de l’acord amb les administracions per no haver de tornar els diners de les funcions posposades. Actualment tenim menys públic per la limitació dels aforaments. Som curosos i hem adaptat les sessions al 50% d’ocupació. Deixem espais, perquè hem tret les cadires que no s’utilitzen, i tant el públic com les companyies ho agraeixen. Els actors tenen la sensació que no actuen per a una cadira buida. Jo diria que, des que vam tornar a obrir la programació al juliol, hi ha una comunió més especial entre els espectadors i els artistes.
Què més podria fer el sector?
Fomentar un circuit més gran de sales de proximitat, gestionades per equips productors –no solament exhibidors– que permeti connectar els creadors del país i donar l’oportunitat d’oferir gires més llargues a les companyies emergents, més enllà del mes que poden estar a Barcelona. Per fer més assequibles i coordinats els bolos, i més rendibles les gires. Això generaria més estabilitat al sector, i allargaria les temporades. També cal ampliar la projecció del teatre que es fa des del territori i aspirar, per què no?, a un model com el francès que aposta pels contractes intermitents, que facilita sous més estables i fa que el sistema sigui més viu.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.