Música

STILL ILL

RAPER. EL MEMBRE DE LÁGRIMAS DE SANGRE PUBLICA "ALLÒ QUE MAI NO MOR"

“Hi ha gent jove que fa molt bon rap en català”

És normal sentir pressió quan tens 20.000 persones al davant escoltant-te i repetint el que dius en un concert És normal sentir pressió quan tens 20.000 persones al davant escoltant-te i repetint el que dius en un concert
La cultura sempre ha estat fotuda, però ara amb la pandèmia està morta, no hi ha res, i això no es pot allargar gaire més La cultura sempre ha estat fotuda, però ara amb la pandèmia està morta, no hi ha res, i això no es pot allargar gaire més

Aprofitant una aturada en l’activitat de Lágrimas de Sangre, el popular grup de rap heterodox i combatiu del qual és un dels vocalistes, Still ill publica el seu primer disc en solitari, Allò que no mor mai (Guspira Records, 2020).

En aquest disc ha fet coses que segurament no podia fer amb Lágrimas de Sangre, pel que fa a la llengua que utilitza o els temes i els sons amb què ha elaborat aquestes cançons.
En la part lingüística segur que és així, perquè LDS és un projecte en què sempre hem utilitzat el castellà, ja des del principi, perquè és el que vam mamar de petits i no se’ns va ocórrer que poguéssim fer rap en català. I pel que fa als temes i les sonoritats dels temes, jo crec que tampoc no hi ha tanta diferència entre LDS i Allò que mai no mor, on simplement només he pogut fer més el que m’ha donat la gana.
Simplificant-ho una mica o molt, LDS no estaria més a prop de Public Enemy i el que fa en solitari té un to més melòdic, en la línia d’uns Arrested Development?
Hòstia, tio! [riu]. A veure, és que Lágrimas té moltes facetes, saps? I al final, jo en aquests dies he tirat més d’un parell d’aquestes facetes en concret, però perquè m’ha sortit així, sense una gran premeditació. Perquè de vegades dins de Lágrimas jo soc el que assumeixo la part més estrictament rapera, i en canvi en aquest disc he apostat per la part més alegre, però també per la més introspectiva. També ha estat així perquè aquest disc el vaig fer en un moment molt concret i en només tres mesos, durant el confinament. Potser si l’hagués fet en una altra situació o al llarg de més temps hauria fet un disc més variat, però en aquests tres mesos el meu estat emocional ha estat molt estable, sense grans moments de mala llet que m’haurien portat a compondre determinats temes. El meu únic objectiu va ser: anem a concretar aquest moment que estic vivint i empaquetem-lo en nou cançons.
Per tant, aquest disc no hauria nascut sense el confinament?
No, aquest va ser un factor sobrevingut. De fet, el grup ja portava cinc anys de gires sense parar i teníem la idea de fer una aturada el 2021 per centrar-nos en els nostres projectes en solitari, sense estar tampoc gaire concretats, però la pandèmia va provocar que aquesta aturada s’avancés al 2020 de manera obligatòria. De fet, la idea de fer aquest disc va sortir d’una manera molt natural, gairebé per una qüestió de supervivència, per no haver-me de plantejar què faig jo sol a casa sense fer res. Tot això m’ajuda a estar connectat amb mi mateix i també amb Rama Lama i Acid Lemon, que són els productors del disc i que, de fet, són els productors habituals de Lágrimas. Amb ells la comunicació ha estat molt fluïda, en l’intercanvi de sons i idees, a partir dels quals anaven sortint els temes.
Amb LDS ni tan sols es van plantejar fer rap en català perquè, quan van començar, gairebé no tenien referents?
Exactament. I, a més, els pocs que hi havia eren ridículs.
Ho diu per coses com ara ‘Jo no soc polac, jo soc català’, d’El Disop?
Sí, va ser la primera cançó que vaig sentir de rap en català i era esperpèntica. Molt de respecte per El Disop, però en aquell moment era una cançó que bàsicament em feia riure.
També va passar el mateix amb les primeres temptatives de rap en castellà, als anys vuitanta, no?
Sí, és cert, sempre sona estrany allò que és completament nou. Aquell primer rap intentava imitar un moviment que no tenia res a veure amb la nostra realitat. Per tant, és normal que sonés ridícul, perquè aquells primers rapers estaven fora de lloc, completament desubicats. Després nosaltres, evidentment, vam mamar molt del rap espanyol dels noranta, de Violadores del Verso, SFDK, Rapsusklei, l’escola de Sevilla i tot això. Potser nosaltres també érem rars quan intentàvem imitar tot allò, però realment aquells grups se’ns feien més propers. També és cert que poc després van sortir aquí els At Versaris i gràcies a ells ja va haver-hi rap en català.
Però tampoc és que At Versaris hagin estat mai gaire ortodoxos del ‘hip-hop’.
És cert que ells sempre han anat molt al seu aire, però també ho és que van obrir el camí perquè ara hi hagi una escena de rap en català, amb molta gent jove que està fent una música d’una gran qualitat. Hi ha tota aquesta escena del Rap de la Terra, que té molt bona salut.
Cuida molt les paraules?
Sí, cuido el discurs. De fet, és el que a mi em preocupa més: quin missatge transmeto, què diré? Evidentment, hi ha també una part estètica que has de cuidar perquè allò que fas agradi a la gent, també des del punt de vista visual, que actualment és molt important. En realitat, davant del discurs l’idioma passa a un segon pla: m’importa sobretot el que dic, no tant en quin idioma ho dic. Sí que és veritat que m’expresso d’una manera diferent en català que en castellà, però és una cosa espontània, que no controlo. No sé si soc una persona diferent quan parlo en català i quan ho faig en castellà. Això ho haurien de dir els altres. Però sí que enfoco d’una manera diferent les lletres de les cançons, les estructures de les frases...
Sembla que l’interessa molt la cuina, com queda palès en un dels temes del disc, ‘Micròfons i fogons’. A quin nivell l’apassiona la gastronomia?
És només una afició. Sobretot m’agrada molt menjar. I sempre m’ha agradat cuinar, ja des de petit, però ha estat ara quan he tingut temps per aprofundir-hi una mica, fins i tot fent alguns estudis, sempre que puc. Però no he treballat mai a l’hostaleria i espero no haver-ho de fer mai, perquè és una feina molt dura. No és el mateix cuinar un diumenge per als amics que dedicar-s’hi professionalment.
Per tant, entre micròfons i fogons, ja té clara la tria, no?
Em quedaria amb els micròfons [riu].
I això que els horaris dels músics també són sovint intempestius.
Sí, sí, però ja m’agrada una mica la canya. A més, per a mi la música és un hobby, però la música és gairebé una cosa espiritual. A mi particularment la música m’ha ajudat molt a entendre el món i és una necessitat que sento des de petit, quan escoltava cançons al cotxe de la meva mare. Quan va aparèixer el Napster i la descàrrega de música, a mi se’m va obrir el món, perquè abans era molt difícil trobar música: havies d’anar a El Corte Inglés a comprar discos. La indústria ha canviat i ara pots tenir un accés immediat a la música que va crear ahir algú a l’altra punta del món.
Ara potser el gran problema és com donar a conèixer la seva música al mig de tanta oferta, no? La selva és immensa.
És un punt negatiu, d’acord, però ens hi hem adaptat. Per a mi, com a oient, hi ha més avantatges que inconvenients.
Una de les coses que comparteixen, malauradament, l’hostaleria i el món musical i cultural en general, és que són dos dels sectors més castigats per la pandèmia.
De fet, la cultura sempre ha estat fotuda, però ara està morta, no hi ha res.
Res tampoc, no?
Comença a haver-hi coses, però percentualment és ínfim respecte a tot el que s’estava movent l’any passat. Ara pots fer un concert per a cinquanta persones assegudes, però així no surten els números, no dona per viure, i evidentment no parlo només dels músics, sinó dels tècnics i totes les persones que hi ha al darrere. Tota aquesta indústria està gairebé aturada i no pot seguir gaire temps així, perquè un any com aquest es pot aguantar més bé o més malament, però la perspectiva que aquesta situació es pugui allargar més és terrible. I parlo de la música, però és extensible a l’economia en general.
En realitat, Lágrimas de Sangre la van encertar amb la perspectiva d’una aturada, que només han hagut d’avançar.
És que el cas de Lágrimas és excepcional, perquè hem tingut accés a uns circuits que ens permeten viure del que fem, fins i tot amb una certa comoditat. Podem decidir parar un any per fer discos, i això per a nosaltres és un privilegi que no tots els grups tenen. Per tant, ara hem pogut gaudir d’aquesta situació de privilegi, però tampoc no pot ser eterna.
I els altres components del grup també estan preparant els seus discos?
Sí, a finals d’any surt el disc del Microbio. I no tinc tanta informació del disc del Neidos, però crec que està previst per a principis de l’any vinent. I quan hagin sortit tots tres discos, la idea és fer també l’any vinent alguna cosa amb LDS, no sé si en format single, potser un disc...
La idea és mantenir les seves carreres en solitari en paral·lel al grup?
Sí, segurament, perquè de fet tots hem fet coses pel nostre compte, ja abans de Lágrimas, però a un nivell més de maquetes. En realitat, l’excepció han estat aquests cinc últims anys, en què hem estat plenament centrats en Lágrimas, fent gires sense parar i publicant tres discos. Com que ara tenim una estructura ja muntada, amb un segell discogràfic propi, Guspires, ho aprofitem per publicar la nostra música d’una manera més professional, per entendre’ns.
Pel que sembla, aquests últims cinc anys han estat una bogeria, no?
Ha estat una etapa molt satisfactòria, però també molt dura, amb molta pressió que anava creixent arran de cada disc que editàvem.
Una pressió que sovint et poses tu?
Sí, però és normal que sigui així quan tens al davant 20.000 persones escoltant-te i repetint el que estàs dient.
En el disc hi ha diverses col·laboracions, com ara l’Autèntic Home Llúdriga, l’Exèrcit d’Alliberament Musical (EAM), l’humorista Adonde Boy, Adala, Senyor Oca i... Lágrimas de Sangre.
Per a mi és un gran orgull que tots ells participin en el meu primer disc en solitari. En el cas de Lágrimas ja era evident que cauria la seva col·laboració i participen a la cançó Ara torno, amb Adonde Boy, que ha estat com la cirereta del pastís.
El disseny gràfic del disc s’allunya força de l’estètica més tòpica del ‘hip-hop’.
Depèn de l’època. Més aviat es desmarca de l’estètica anterior al 2010.
Què és ‘ Allò que mai no mor’ ?
Per a mi és una definició concisa del que és la música. Al final, nosaltres anem i venim i el que deixem en el món són coses d’aquest tipus. Ara continuem estudiant l’art de les civilitzacions antigues, perquè l’art queda, mai no mor, com la música.
A part de la passió per la cuina i la música, què explica aquest disc?
Explica que estic en un moment de la vida en què soc feliç, a pesar d’estar confinat. Però tampoc va haver-hi cap premeditació a l’hora de triar els temes de les cançons: simplement anaven sorgint i, al final, vaig veure que el disc estava agafant una línia determinada, que simplement transmet el moment vital en què em trobo. En definitiva, només pretenia expressar-me, com ho he fet sempre, i dir que estic bé, que el confinament m’ha provat i que l’he aprofitat per darle un poco al tarro [riu].
quim puig
Sí, a finals d’any surt el disc del Microbio. I no tinc tanta informació del disc del Neidos, però crec que està previst per a principis de l’any vinent. I quan hagin sortit tots tres discos, la idea és fer també l’any vinent alguna cosa amb LDS, no sé si en format single, potser un disc...
La idea és mantenir les seves carreres en solitari en paral·lel al grup?
Sí, segurament, perquè de fet tots hem fet coses pel nostre compte, ja abans de Lágrimas, però a un nivell més de maquetes. En realitat, l’excepció han estat aquests cinc últims anys, en què hem estat plenament centrats en Lágrimas, fent gires sense parar i publicant tres discos. Com que ara tenim una estructura ja muntada, amb un segell discogràfic propi, Guspires, ho aprofitem per publicar la nostra música d’una manera més professional, per entendre’ns.
Pel que sembla, aquests últims cinc anys han estat una bogeria, no?
Ha estat una etapa molt satisfactòria, però també molt dura, amb molta pressió que anava creixent arran de cada disc que editàvem.
Una pressió que sovint et poses tu?
Sí, però és normal que sigui així quan tens al davant 20.000 persones escoltant-te i repetint el que estàs dient.
En el disc hi ha diverses col·laboracions, com ara l’Autèntic Home Llúdriga, l’Exèrcit d’Alliberament Musical (EAM), l’humorista Adonde Boy, Adala, Senyor Oca i... Lágrimas de Sangre.
Per a mi és un gran orgull que tots ells participin en el meu primer disc en solitari. En el cas de Lágrimas ja era evident que cauria la seva col·laboració i participen a la cançó Ara torno, amb Adonde Boy, que ha estat com la cirereta del pastís.
El disseny gràfic del disc s’allunya força de l’estètica més tòpica del ‘hip-hop’.
Depèn de l’època. Més aviat es desmarca de l’estètica anterior al 2010.
Què és ‘ Allò que mai no mor’ ?
Per a mi és una definició concisa del que és la música. Al final, nosaltres anem i venim i el que deixem en el món són coses d’aquest tipus. Ara continuem estudiant l’art de les civilitzacions antigues, perquè l’art queda, mai no mor, com la música.
A part de la passió per la cuina i la música, què explica aquest disc?
Explica que estic en un moment de la vida en què soc feliç, a pesar d’estar confinat. Però tampoc va haver-hi cap premeditació a l’hora de triar els temes de les cançons: simplement anaven sorgint i, al final, vaig veure que el disc estava agafant una línia determinada, que simplement transmet el moment vital en què em trobo. En definitiva, només pretenia expressar-me, com ho he fet sempre, i dir que estic bé, que el confinament m’ha provat i que l’he aprofitat per darle un poco al tarro [riu].


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona
Éric Besnard
Director de cinema

“Hem caigut en l’histerisme col·lectiu i no parem a pensar”

Barcelona
MÚSICA

Joan Magrané estrena a Peralada un responsori per a la Setmana Santa del segle XXI

girona
música

Twenty One Pilots actuaran al Palau Sant Jordi l’abril vinent

Barcelona