Una llum brillant

La millor manera de tornar el prestigi a un premi literari és la poesia. La manera més adequada per tornar a la cultura la dignitat és anar a les fonts i trobar el vers, connexió essencial amb l’espiritualitat, el carrer, Déu... Després del xou de l’any passat, amb doble guanyador pels escàndols del comitè del Nobel i les seves corrupteles i embolics de llit, els suecs han decidit donar un cop de timó i premiar una poeta com la nord-americana Louise Glück, que el 2017 va ser traduïda al català. El guardonat el 2019, Peter Handke, també ha escrit poesia, però Glück és una escriptora coneguda sobretot per la poesia. Totes les travesses i els Murakami han saltat. La poesia passa, de nou, al davant de les loteries. L’acadèmia sueca ha valorat que, “en els seus poemes, el jo escolta el que queda dels seus somnis i il·lusions, i ningú pot ser més dur que ella per afrontar les il·lusions del jo”.

El llibre Nit fidel i virtuosa va ser traduït per Núria Busquet –notable traductora i poeta que s’acaba d’estrenar en la novel·la– per al petit segell valencià Edicions del Buc. Al suplement cultural del diari, el maig del 2017, Sam Abrams saludava la primera traducció de Glück al català dient que es tractava “d’una de les veus més distintives i més significatives” del panorama actual de la lírica nord-americana: “És la primera vegada que apareix l’obra de Glück en català i es tracta d’un dels seus llibres més potents, subtils i profunds. La traducció de Busquet és un autèntic prodigi, perquè demostra en cada pàgina que el vers lliure no és Can Pixa i rellisca, ni és prosa retallada tal com advertia equivocadament el sermonaire W.H. Auden. Exemplar, modèlic.” Som, doncs, davant d’una veu desconeguda, però exemplar, en alguns moments distant, introspectiva i freda, però potent. Nascuda a Nova York el 1943, va ser la poeta llorejada (2003-2004) per la Biblioteca del Congrés dels Estats Units. Llicenciada el 1961 per la George W. Hewlett High School a la ciutat de He·lett, Nova York, també ha estat vinculada al Sarah Lawrence College a Yonkers (estat de Nova York), i a la Universitat de Colúmbia. El 1993 arriba un dels moments importants de la seva trajectòria, quan obté el premi Pulitzer de poesia pel seu poemari The wild iris (‘L’iris salvatge’). En el seu currículum, cal destacar el National Book Critics Circle Award per Triumph of Achilles (‘La victòria d’Aquil·les’), el premi de l’Acadèmia Americana de Poetes per Firstborn (‘El primogènit’), el premi Bollingen i el premi Wallace Stevens de l’Academy of American Poets. També ha obtingut beques com les de la Guggenheim.

Nascuda al barri benestant de Queens, es va criar a Long Island i actualment viu a Cambridge, Massachusetts. Ha desenvolupat activitats de docència al departament de llengua anglesa al Williams College de Williamstown, Massachusetts. De manera paral·lela, imparteix classes a la Universitat de Yale i va ser professora convidada a la Universitat Industrial de Santander. És un resum d’una escriptora vinculada al món universitari, però que ofereix una mirada original al món, casolana, en què les relacions personals i familiars són constants. En un dels poemes de Nit fidel i virtuosa, escriu: “El silenci m’havia penetrat. / Era com la nit, i els meus records… eren com estrelles / perquè estaven fixats, tot i que, és clar, / si hi poguéssim veure com hi veuen els astrònoms, / hauríem vist que són focs infinits, com el foc de l’infern.” La també poeta Mireia Vidal-Conte va aplaudir la publicació d’aquest llibre excepcional afirmant: “Un llibre de Glück traduït per primera vegada al català no és només un motiu de celebració, sinó un nou repte per al lector de poesia en català, que fins ara seguia la ruta de la poesia exigent, d’abast universal. Ens és igual d’on és Glück, tot i que és impensable la seva veu sense tenir en compte escriptors anteriors com ara Anne Sexton, Adrienne Rich, Muriel Rukeyser i la seva contemporània, per posar-ne només un exemple, Jorie Graham. Parlem d’aquella raça universal de poetes que es donen la mà, més enllà de cap toll, amb Pizarnik, García Valdés, Szymborska, Felícia Fuster, Letitia Ilea i Ingeborg Bachmann... I Cernuda, Rilke, Gelman, Gamoneda, Valente, Màrius Sampere...”

En la més pura tradició de la poesia narrativa, aquí menystinguda per certs sectors del feixisme poètic, Glück representa un sentiment encaixat en una tradició de mirar. Vidal-Conte ho sintetitzava exposant que “la rapsòdia de Glück demostra el seu respecte davant de moltes coses: davant de qui l’ha precedit, del que fa, de la paraula, d’allò que diu i (sí, també, hi som) del qui l’escolta”. En poques paraules, busca l’essència de tota la seva poètica: “Jo era com una llum brillant passant a través d’una cambra fosca.”