Anatomia d’una decisió

Hi ha una felicitat que cap dins la sucrera, fins que cau i es trenca: tot de partícules escampades que encara pots fer-te la il·lusió que t’endolciran la vida si les vas recollint d’una a una amb la punta humitejada del dit. A en Dani i la Marta se’ls ha trencat la sucrera, just l’endemà de saber que ella està embarassada. Una ucronia sobre la imminència o no d’un fill: aquesta podria ser la sinopsi de Dolça introducció al caos, la segona novel·la de Marta Orriols després del seu debut amb els contes d’Anatomia de les distàncies curtes i l’èxit apoteòsic, també a Periscopi, que va suposar Aprendre a parlar amb les plantes. En mans de segons quin narrador, la situació podria haver donat lloc a una comedieta o a un drama grotesc, mentre que en mans d’aquesta escriptora exigent acaba sent una minuciosa dissecció del món d’una parella encara jove, però ja no tant, quan un esdeveniment imprevist els obliga a introduir la gravetat en les seves vides. “És una conversa molt llarga que desgrana tots els dubtes a l’entorn d’una decisió”, ho resumeix l’escriptora, que en cap cas ha volgut presentar-se en un to sentenciós i moralitzant, sinó amb una discreció màxima perquè el dilema es vagi descabdellant en el pensament dels personatges fins al més petit detall.

La literatura de Marta Orriols no proposa mai arguments trepidants (“tinc una espina clavada per la falta d’acció”, admet), sinó que es fonamenta en una atenció meticulosa a les emocions, els detalls, la intimitat, en la línia d’alguns dels autors que admira, com James Salter, Alice Munro o Edna O’Brien. Aquest “to menor”, que podria lliscar perillosament cap a la banda de la sensibleria o el vitalisme babau, és mantingut a la corda fluixa al llarg de 250 pàgines amb un equilibri i una elegància admirables, en què no es descarta ni tan sols alguna pirueta d’escàndol. La primera, que sigui ella, i no ell, qui no vol el fill. “Molts homes projecten en la paternitat una fantasia que els completi, però les dones no poden defugir els efectes físics i terrenals”, opina Orriols, que convé que la maternitat cada vegada s’enfoca des de més angles per superar la imatge “dulcificada i santificada”. En tot cas, en la novel·la, la noia assumeix la veu d’una opció sobre la qual pesen encara molts de prejudicis: “S’ha de poder tractar la no-maternitat com una opció del tot lícita, perquè hi ha molt de tabú i molta recriminació inclús, una culpa que moltes vegades ve donada per la mirada dels altres.”

El soliloqui de la parella, narrat en un present que n’intensifica la càrrega emotiva, tot i que amb breus incursions al passat que il·luminen les seves motivacions, posa sobre la taula, alhora, la radiografia d’una generació i d’un context social, polític i econòmic de crisi, que “acaba travessant les decisions més íntimes”, diu Orriols, a qui “més que reflectir la realitat” l’interessa “parlar d’una veritat, de les nostres veritats, que a vegades costen molt de verbalitzar”. I més encara en una societat sorollosa com la nostra, en què “les xarxes acaben determinant el criteri que tenim sobre les coses”. Però en aquest tancar-se en si mateixos per sospesar la seva situació, els personatges desafien també certs estereotips sobre la joventut, just quan afloren etiquetes per reduir-los a estereotips com ara millenials, que aporten un aire festiu i naïf a una generació que viu en el desconcert i la precarietat. La Marta i en David ja han arribat a la trentena, però en el món occidental aquesta edat no és sinó una prolongació de la infància: “La seva situació econòmica els permetria sostenir la figura d’un fill, però ara racionalitzem molt més el tema, és com una experiència més i es planifica com un viatge d’estiu.”

Marta Orriols diu sentir-se “honorada” de formar part de les anomenades noves narradores, amb Eva Baltasar o Marta Rojals, però no entén per què no existeix una categoria semblant que englobi una hipotètica “nova narrativa masculina”.