El rodatge de ‘Las leyes de la frontera’, a l’Estartit
L’adaptació de la novel·la de Javier Cercas s’acomiada de Girona a la Costa Brava, però encara continuarà durant un parell de setmanes més a Manresa
-
Equip de rodatge i figurants, ahir durant el rodatge a l’Estartit QUIM PUIG. -
Equip de rodatge i figurants, ahir durant el rodatge a l’Estartit QUIM PUIG. -
Equip de rodatge i figurants, ahir durant el rodatge a l’Estartit QUIM PUIG. -
Equip de rodatge i figurants, ahir durant el rodatge a l’Estartit QUIM PUIG. -
Equip de rodatge i figurants, ahir durant el rodatge a l’Estartit QUIM PUIG.
L’equip de la segona unitat de l’adaptació cinematogràfica de la novel·la homònima de Javier Cercas, Las leyes de la frontera, va rodar ahir un accident en què un cotxe es precipita per un penya-segat, una de les escenes espectaculars i, també, dramàtiques que conformaran el film que dirigeix Daniel Monzón. El rodatge va tenir lloc als peus del penya-segat, a la zona del Molinet, a l’Estartit. Dijous una grua de grans dimensions hi va posar un Chrysler 180, que prèviament s’havia fet malbé per representar que havia caigut.
Edmon Roch, productor del film, va voler manifestar l’agraïment de tot l’equip per les facilitats que han tingut per dur a terme el rodatge, en poblacions com ara Girona o Torroella –a l’Estartit, únic punt de rodatge a la Costa Brava–. Per a Roch ha estat una gran experiència per la col·laboració que han rebut. Després d’haver rodat al Pont Rodó, la plaça de la Font o l’antic barri xinès, ara es traslladaran a Manresa –que simularà Girona– per rodar escenes.
LA FRASE
El retorn del cinema ‘quinqui’
Ignasi Cañas, un estudiant introvertit de disset anys inadaptat de Girona viurà, el 1978, un estiu que no serà precisament blau, però que li canviarà la vida. El jove i perdut Cañas coneixerà el Zarco i la Tere, dos joves delinqüents del barri xinès de la ciutat. Cañas es veurà immers en una cursa de robatoris i atracaments que es prolongarà durant tot l’estiu.
Aquest és el marc de la novel·la de Cercas (Ibahernando, Càceres, 1962); un retrat de la Girona grisa dels anys setanta que ell va viure. A la pràctica, però, el film també representa la recuperació d’un tipus de cinema que en aquell moment es va anomenar quinqui i que van saber liderar José Antonio de la Loma o Eloy de la Iglesia, amb prop de vint films.
