Una més, Sam

Els espectadors que ronden el baby boom (que van néixer als anys setanta) tenen la sort de coincidir amb els momentums vitals de la dramaturga Carol López. I aquesta autora i dramaturga en va fent retrats generacionals, periòdicament. Després del seu primer gran boom, el 2005 a l’Espai Lliure amb VOS (Versió Original Subtitulada) en què encarnava la frescor dels joves de 30 anys, ara signa una mirada més cínica amb el retrat dels que voregen els 50 anys: Bonus track és el desig de continuar vivint amb intensitat encara que bona part de la biografia ja tingui uns fonaments difícils de moure. En comptes de refugiar-se en la melangia del “Torna-la a tocar, Sam” de Casablanca, si la dramaturga fos Humphrey Bogart demanaria al pianista que en toqués una de reversionada, com si fos un bonus track inesperat. L’obra, que va ser víctima del tancament de teatres la temporada passada, es podrà veure fins al 15 de novembre al Teatre Lliure de Gràcia.

Carol López és una dramaturga que treballa a partir de les improvisacions dels actors. Els presenta idees i van fixant el text i les situacions. Per això cal una complicitat gran amb la companyia, i per això hi ha intèrprets que repeteixen, com és el cas de Dolo Beltran, Paul Berrondo, Andrés Herrera i Vicenta N’Dongo. Enguany s’estrenen en versió teatral Borja Espinosa i Anna Ycobalzeta, que ja hi ha coincidit en altres situacions professionals i que han sabut compartir el mètode de treball. En aquest sentit, Espinosa celebra aquesta forma de treballar perquè “és molt viva”. L’autora va canviant rèpliques i psicologia dels personatges, amb la complicitat de l’intèrpret. Aquest canvi continu, assegura, “ajuda que no ens instal·lem en un perfil conegut”.

D’entrada, la peça parteix que els 50 anys no és una època de declivi com es veia fa poc temps. I ella posa d’exemple el retard de la maternitat (“abans es procurava parir abans dels 40 anys” i ara s’opta per una edat molt més tardana). En aquest sentit, als 50 s’és a temps de reconfigurar la vida. Hi ha menys por que la que tenien els seus pares a aquella edat. Per Carol López, el confinament “ha anat molt bé a la peça”, ja que l’ha transformada en el context, però no tant “en l’esperit”. La possibilitat de refer el perfil familiar, laboral i social hi és, però al costat d’un contrast que ja va prenent consciència: “En el fons, estem sols.” López admet: “Soc fan de la soledat escollida”, però no de la sensació de quedar abandonada quan intentes quedar amb amics o familiars. Els personatges de la directora respiren les seves contradiccions. I per això lamenta que s’hagi perdut l’hàbit de quedar presencialment amb els amics i que sigui tan fàcil anul·lar trobades a última hora. Les presses han degradat la qualitat de l’amistat. Els quatre personatges de Bonus track presenten diferents prototips, que, s’intueix, viuen situacions reconeixibles per a la platea que convoca.

Carol López ha mantingut una àmplia relació amb el Teatre Lliure, tot i el parèntesi en què va ser directora a La Villarroel (del 2010 al 2014). Va ser en aquest període que va presentar la peça sobre la crisi dels 40 anys (Res no tornarà a ser com abans). L’últim cop que va estrenar una obra al Teatre Lliure, el 2018, va ser El sistema solar, amb què pretenia reivindicar la dramaturga peruana Mariana de Althaus amb una comèdia delirant. Bonus track es mou en un to còmic agredolç amb una certa voluntat poètica.