Art

Una història de déus

El CaixaForum de Barcelona exposa unes 70 obres del museu del Prado que ressegueixen la irresistible fascinació que han sentit els artistes pels mites clàssics

La peça més antiga data del segle I aC i la més recent, del XIX. Però l’encís mitològic perviu

Sense Hèrcules, Darth Vader no hauria existit mai. El cineasta George Lucas ha estat honest en reconèixer tot el que va pouar de la mitologia clàssica per filmar La guerra de les galàxies. I no és un cas aïllat, ni de bon tros. La cultura occidental fa milers d’anys que beu de les aventures i les desventures dels déus, semidéus i herois que van regir les vides dels antics grecs i dels seus hereus de civilització, els romans, que l’única cosa que van fer va ser rebatejar-los: el seu Hèrcules era calcat a l’Heracles grec, la personificació de la força.

El cinema, la literatura, la música i l’art no han parat de xuclar idees dels mites grecoromans que, centrifugades, no ens transporten a cap planeta extraterrestre sinó ben bé al nostre, el d’avui mateix. El que busca respostes als enigmes de l’existència, sigui el d’on venim o el cap a on anem. Una exposició al CaixaForum de Barcelona, la primera d’aquesta trasbalsada temporada, se cenyeix en l’art, el fil d’emmirallaments més llarg que en podem estirar. A Art i mite, el seu títol, l’obra més antiga és un marbre del segle I aC que representa una festa del gust del déu del plaer sensual, Dionís (d’aquí ve el significat de dionisíac), protagonitzada per un musculós sàtir nu i una mènada que balla frenèticament, no nua però quasi, perquè vesteix una gasa que l’hi transparenta tot. La peça més moderna, del 1842, és una pintura del naixement de Venus, un tema clàssic entre els clàssics, d’Antonio María Esquivel. Havia pertangut al doctor Andreu (el de les famoses pastilles, sí). Avui forma part de les col·leccions del Museu del Prado.

Les prop de 70 obres que llueixen en aquesta exposició en són totes, de propietat de la gran pinacoteca madrilenya. I si s’han desplaçat a Barcelona és gràcies a l’acord de col·laboració que té des de fa gairebé una dècada amb la fundació de l’entitat financera catalana. Al llarg d’aquests anys, les dues institucions han anat coproduint diverses exposicions itinerants a tot el territori dit espanyol. Art i mite es va estrenar el 2017 al CaixaForum de Palma. A la capital catalana s’hi ha portat una versió revisada i ampliada (s’hi han inclòs 19 peces extres). Fins al 2022 farà ruta per tota la geografia catalana.

No tot són obres mestres, però d’un mínim de qualitat no baixen. L’obra estel·lar, col·locada estratègicament perquè el visitant la vegi des de pràcticament tots els angles, és El rapte d’Europa (1628-1629), de Rubens, la còpia d’un quadre que havia fet 60 anys abans Ticià. Europa, filla d’Agènor, va ser víctima d’una violació per part de Zeus, la divinitat suprema de l’Olimp grec. Rapte és un eufemisme, és clar, però el comissari, Fernando Pérez Suescun, convida a no mirar aquests quadres amb “ulls d’avui”. Que costar, costa. Sigui com sigui, aquest imponent Rubens ocupa un lloc d’honor a les sales del Prado. Està exposat al costat de Les filadores, de Velázquez, que té per fons el mal anomenat rapte d’Europa.

Els ulls del poeta Homer, el gran propagador de les epopeies gregues, són els que reben el visitant de CaixaForum. La primera peça del recorregut expositiu és un bust seu esculpit el 50-75 dC. La seva mirada impresa a la Ilíada i a l’Odissea és certament la que ha cisellat el nostre imaginari del món clàssic.

Amb els seus ulls, els pintors i els escultors de tots els temps han evocat aquests mites “tan vigents”, emfasitzava ahir el director del Prado, Miguel Falomir, present telemàticament en la presentació de l’exposició. Per Falomir, molts d’aquests artistes es van aferrar a aquesta temàtica a partir del Renaixement com una via d’escapament a les rígides normes estètiques que els imposava la moral eclesiàstica. La van utilitzar “d’excusa” per poder treballar en un terreny creativament molt més lliure i per poder demostrar el seu virtuosisme. “Els va permetre donar el millor de si”, remarca Falomir. I els col·leccionistes, reis i nobles, ho van apreciar. Per això són als fons del Prado.

La forta càrrega eròtica d’aquests quadres no passa desapercebuda. El nu femení, proscrit en les obres religioses, va trobar camp per córrer. A El judici de Paris (1650-1660), Francesco Albani va pintar les tres deesses que es van oferir al fill del rei de Troia, Juno, Minerva i Venus, despullades per davant (dues) i pel darrere (una). Paris va triar Venus com la més bella de l’Olimp i a partir d’aquí es va desencadenar la guerra de Troia, que a l’exposició de CaixaForum té una sala pròpia.

El CaixaForum tenia previst obrir la mostra el passat 14 d’abril. La pandèmia va obligar a ajornar-la. En un moment en què no podem deixar de preguntar-nos què ens portarà el futur, un projecte que s’encomana als déus sembla gairebé una ironia del destí. Si més no serveix com a experiència d’evasió, que falta ens fa. Que els nostres avantpassats es van passar de frenada amb les seves narracions fantàstiques, també és veritat. Però no sempre inventaven del no res. A Tici, condemnat per haver intentat violar una amant de Zeus, un ocell rapaç li devorava cada dia el fetge. “Els grecs ja sabien que era un òrgan que es regenera”, sosté Pérez Suescun davant de la monumental pintura que va dedicar José de Ribera a aquest mite, que llueix al costat d’una altra tela de les mateixes dimensions sobre Ixió, castigat a fer voltes sens fi en una roda per haver intentat seduir Hera, l’esposa de Zeus. Zeus no estava per bromes.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda