L’arquitecte mestre

Ahir va morir als 96 anys tot un referent de l’arquitectura barcelonina: Federico Correa, autor, al costat del seu soci Alfonso Milà (mort el 2009), de l’edifici Atalaya i de la reforma de la plaça Reial. El Col·legi d’Arquitectes el va definir en la seva nota de comiat com “un dels arquitectes més influents del segle XX” i “un gran mestre de diverses generacions d’arquitectes”.

També va ser coresponsable de l’ordenació de l’Anella Olímpica de Montjuïc i va participar en la reforma de l’Estadi Olímpic. Sempre al costat de Milà, va modernitzar la seu de la Diputació de Barcelona, instal·lada a la casa Serra de Puig i Cadafalch, i a les acaballes de la seva carrera va signar el Museu Episcopal de Vic.

Nascut el 1924, va forjar la seva manera d’entendre l’arquitectura moderna al despatx de José Antonio Coderch. Amb Milà, companys d’estudis, van fer tàndem a partir del 1953. Es van iniciar a Cadaqués: la Casa Villavecchia és un dels exemples més notables de la seva visió de l’arquitectura, que conjuga racionalisme, història, paisatge natural i, sobretot, calidesa humana. Les dues dècades següents van crear alguns dels espais més emblemàtics de la gauche divine, com ara els restaurants Flash-Flash i Il Giardinetto.

Més enllà de la seva obra arquitectònica, el seu pas com a professor a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (Etsab) va deixar una profunda petjada en els seus alumnes. Va començar a impartir-hi classes el 1959, però el 1966 va ser expulsat per haver encapçalat una manifestació antifranquista d’estudiants. Hi va tornar el 1977 i ja no en va marxar fins que es va jubilar. En una entrevista a l’Avui, el 1995, explicava així la importància que donava a la docència: “Suposa una llibertat i una responsabilitat que t’obliga a reflexionar sobre la professió, a estar al corrent. Jo sempre dic, exagerant una mica, que no m’interessa la joventut, que el que m’interessa és la gent intel·ligent. Aleshores, poder tenir discussions amb joves intel·ligents és molt bo, no perquè siguin joves, sinó perquè són intel·ligents.”

En la mateixa entrevista, Correa defensava la potència arquitectònica de la Barcelona olímpica, i sobretot destacava el paper que hi va jugar l’alcalde Maragall per poder-la desplegar. “La gent no viatja prou per veure el que ha passat amb Barcelona. No ens adonem del que tenim.” I amb el mateix entusiasme defensava el disseny barceloní: “El disseny a Barcelona és molt seriós, no és cap ximpleria. La força del disseny barceloní no és nova. Barcelona tenia quatre escoles de disseny quan a Madrid no n’hi havia cap. És natural que aquí hi hagi dissenyadors de tanta categoria.”