Art

A peu de la realitat

La Virreina obre la nova temporada d’exposicions amb una revisió més completa del treball de Manolo Laguillo i un projecte de Tanit Plana sobre l’adolescència

Laguillo presenta una sèrie inèdita de la Barcelona confinada

Una exposició de Manolo Laguillo (Madrid, 1953) sense ni una sola fotografia de Barcelona. Oxímoron? El cas és que aquesta era la intenció inicial de la Virreina Centre de la Imatge. Era, abans de la pandèmia. Però, és clar, que un dels fotògrafs que més bé ha sabut fer aflorar les veritats íntimes de les transformacions de la capital catalana des dels vuitanta, hagués sortit amb la seva càmera a explorar-la durant el confinament, era massa temptador. I així és com aquest treball, inèdit, s’ha acoblat d’imprevist a la mostra Projectes (1983-2020), que es va obrir ahir i es podrà visitar fins al 7 de febrer.

Però tampoc deixa de ser un projecte més dels 27 que aplega l’exposició, el sentit de la qual sí que no ha variat: reivindicar que Laguillo ha sigut, i és, perquè està plenament actiu, molt més que “un dels millors cronistes fotogràfics de Barcelona”, com l’anomena el director de La Virreina, Valentín Roma. “He procurat fotografiar totes les ciutats que he pogut”, sosté el fotògraf. Una altra cosa és que no hagi tingut ocasió d’ensenyar aquests treballs, i d’aquí que siguin menys coneguts. Podrà sorprendre molt o poc aquesta faceta de rodamón, però gens la seva manera de mirar, que és la seva manera de fotografiar, siguin els afores de Madrid o els solars en què s’havia alçat el mur de Berlín. Aquí i allà, la seva actitud és la mateixa: la d’algú que passeja sense cap idea fixa, esquivant els clixés i les estampes hegemòniques i icòniques de les ciutats; d’aquí i d’allà.

“Les fotografies les faig movent-me.” I a peu pla, recelós dels efectismes dels picats. La visió frontal que tenim tots quan caminem. Però és en allò que no veiem o que no sabem mirar on ell para atenció. Els seus amics, els primers als quals va mostrar la seva sèrie de la Barcelona confinada, van ser incapaços de reconèixer els llocs, “i hi han passat mil vegades”. En la ciutat sense gent, Laguillo també va tenir una oportunitat única per trobar-se a soles amb una de les seves grans passions: l’arquitectura, el que dota “la forma de les ciutats”, i que al seu entendre “condiciona les persones, el seu comportament, els seus estats d’ànim”.

No havia d’arribar una pandèmia i la seva forçosa quarantena perquè Laguillo fotografiés ciutats fantasmagòriques o com a mínim sense orientar l’objectiu en les seves gents, sinó en allò que, insisteix, marca les seves vides, en positiu i en negatiu. Ho va fer a Beirut, serpentejant els seus barris caòtics. A les 10.15 h va fer la primera fotografia; a les 15.20 h, l’última. Subratlla l’hora perquè vol que ens adonem de la importància que dona a aquest recorregut erràtic de descoberta del territori. També ho va fer en les vuit capitals de província espanyoles que va escollir per la seva condició de no estar ni al centre ni a la perifèria de la península. Ho va fer en les enormes instal·lacions de dues centrals nuclears, Vandellòs I i Zorita, conscient, això sí, que “la seva essència és irrepresentable”. I ho va fer també a l’estret de Gibraltar cercant en el paisatge petjades de les friccions polítiques.

“Hi ha molta sensualitat en el seu estil sec i mesurat”, precisa Roma, comissari de l’exposició, una de les dues propostes amb què La Virreina afronta aquest inici de temporada tan interferit per la crisi de la Covid-19.

L’altra dona veu a una fotògrafa d’una generació molt més jove, però s’inscriu igualment en la línia d’aquest centre d’art d’ampliar i d’amplificar el coneixement de la fotografia catalana. Tanit Plana (Berga, 1975) va rebre un encàrrec per als nous espais expositius de La Virreina, situats a l’entrada de l’edifici colonial, els que, just després del confinament, es van estrenar amb un projecte dedicat a Susan Sontag. Plana va trobar l’encaix del lloc (a peu de carrer, amb un gran aparador a la Rambla) i dels seus interessos artístics en un projecte, de nom Puber, sobre l’adolescència, que trenca no pocs prejudicis tan en voga en els temps actuals, per cert.

Com Laguillo, ella també entén la fotografia com un mitjà d’aprenentatge de la realitat que es nodreix d’un treball previ que, en el seu cas, va fer amb els joves que va acabar retratant. Va fer una crida a través de les xarxes socials per fer un càsting, però el cert és que no n’hi va haver cap, de procés de selecció. Tots els que s’hi van apuntar, de condicions d’allò més diverses, van participar en el projecte. “Ells van decidir com volien ser representats. La roba, el pentinat, inclús els objectes, els van triar ells. Jo només vaig escollir el fons, paisatges de l’extraradi de Barcelona que mostren quin món els estem deixant”. Davant de la càmera no podien somriure, però els posats i els gestos eren lliures. “Tots ho van fer a la manera clàssica”. Hi ha més detalls que van sorprendre la fotògrafa, com ara que no volguessin sortir amb els seus inseparables mòbils. I, el que les imatges potser no diuen però que en les converses va aflorar, tenen preocupacions polítiques més desencotillades que els adults. “Per ells, la política vol dir tot el que els afecta. I estan emprenyats. La imatge que es té que són uns perduts és ben falsa”. Uns quants n’haurien de prendre nota.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda