Cultura

Antoni Pladevall i Arumí

Novel·lista

“La novel·la és una al·legoria sobre la fragilitat humana”

‘La clau anglesa’ ambiciona la llengua viva i acolorida

šAntoni Pladevall (Taradell, 1961) ha estat un dels grans al·licients per als lectors de novel·la amb uns últims anys en què ha obtingut guardons tan important com ara els premis Prudenci Bertrana, Carlemany, Pin i Soler i Amat-Piniella. Professor de llatí i grec, la seva mirada contrasta l’univers clàssic amb la cruesa de l’actualitat. La seva trajectòria s’inicia fa gairebé quatre dècades amb el premi Amadeu Oller per a poetes inèdits. Immersos en l’onada de literatura rural publica La clau anglesa (Univers), farcida d’infinitat d’elements.

Em podria situar ‘La clau anglesa’ amb ‘Terres de lloguer’, ‘La papallona negra’ i ‘El dia que vaig fer vuit anys’, les seves últimes novel·les?
Hi ha uns canvis i un cert retorn a llibres anteriors. La clau anglesa recupera el dramatisme més corprenedor de les primeres novel·les (La lliça bruta i Massey Ferguson 35) i, per tant, la mirada crua i descarnada pròpia de la tragèdia grega clàssica, que no em canso d’explicar a l’aula davant dels alumnes de batxillerat, o de la seva actualització moderna a la literatura nord-americana a càrrec d’escriptors de l’anomenada Generació Perduda com ara William Faulkner, John Steinbeck i Erskine Caldwell, que m’estimo molt; però diria que, a diferència d’aquestes primeres obres, l’agror queda rebaixada, amorosida, per una mirada irònica i esperpèntica, no exempta d’un cert humor grotesc, que no havia conreat mai i que ateny, em sembla, el seu punt més culminant a través del personatge femení principal, la Rosa de l’Albereda, quan es passeja per la propietat familiar caminant amb les espardenyes calçades a retaló i brandant amb la mà dreta un enorme vit de bou (penis de toro deixat assecar al sol) per espaordir els passavolants o els masovers que no li donen prou satisfacció.
Busca una dramatització diferent de llibres anteriors.
Sí. La novel·la, doncs, abandona el to elegíac de Terres de lloguer i La papallona negra, concebudes com un díptic narratiu que retrata la desaparició inexorable del món dels masovers, els pagesos més vulnerables de tots perquè no tenen la propietat ni del mas ni de les terres i, davant la crisi galopant del camp, no els resta cap altra sortida que tocar el dos; i, també, la reconversió econòmica dels pagesos propietaris a través de la ramaderia intensiva o la terciarització del camp convertint una antiga masoveria o una pallissa en un negoci de turisme rural o tota la finca en un camp de golf.
L’humor és un dels elements prioritaris també, en alguns moments grotesc.
La cruesa del drama queda rebaixada per una mirada volgudament esperpèntica i, així, algunes escenes queden esquitxades d’un evidentíssim humor grotesc. El biaix dramàtic de la història connecta directament amb l’agror de les primeres novel·les, La lliça bruta (2001) i Massey Ferguson 35 (2003), i deixa ben enrere, de passada, el to elegíac de Terres de lloguer (2006), la novel·la que retrata la desaparició definitiva del món dels pagesos masovers. El conreu de l’esperpent suposa, vistes les obres anteriors, la novetat més clamorosa.
En canvi, el seu llibre anterior, ‘El dia que vaig fer vuit anys’, premi Bertrana, tenia una estructura diferent.
El dia que vaig fer vuit anys està pensat, en canvi, com unes memòries novel·lades de la meva infantesa i primera adolescència (fins als 15 anys) i, doncs, com una mena d’àlbum en blanc i negre del meu viure petit que, si un dia soc prou valent i m’empasso la dosi justa de vergonya, potser continuaré amb la redacció d’un segon volum centrat en la meva primera joventut, cosa que vol dir que el nen que es limita a mirar com funciona el món del seu voltant s’ha de convertir en un jove que necessita actuar i fer-se un lloc, vivències pudoroses incloses.
Quina opinió té sobre tòpics com ara novel·la rural, que han tornat a utilitzar-se per denominar aquest retorn a la natura de certa literatura actual?
L’etiqueta “novel·la rural” em sembla molt simplificadora i injusta perquè en ple segle XXI estigmatitza i empetiteix, involuntàriament o no, la voluntat de creació d’un univers literari personal que, per bé que ambientat en un entorn rural, ambiciona tanmateix abordar les passions humanes més universals: la vida i la mort, l’amor i l’odi, el goig i el dolor, la felicitat i la tristesa, l’ambició, l’enveja i la venjança. Aquesta aposta no impedeix, òbviament, una pintura del paisatge en la línia dels grans autors modernistes catalans que formen part de la nostra tradició, però alliberada del seu simbolisme tan essencial i el seu potencial metafòric. Personalment, em sento còmode en un tractament més aviat naturalista dels comportaments humans i animals i em complauen, alhora, les descripcions de la natura canviant fins al punt de considerar el paisatge un personatge més de la novel·la.
Se sent més a prop de narradors d’ara com ara Irene Solà o dels Jesús Moncada, Isidor Cònsul o clàssics com ara Víctor Català o Verdaguer?
No em sento exactament a prop de ningú. La Irene Solà i jo compartim certament paisatge humà i físic, aquesta plana de Vic tan coneguda pels turons grisosos (que nosaltres anomenem terrers) que collen tota la comarca d’Osona a l’horitzó, i, per tant, podem elaborar personatges de psicologia i tarannà similars, però jo diria que Solà aborda, com a bona poeta que és, les pinzellades dramàtiques de les seves ficcions amb una mirada més lírica i fantasiosa i prescindeix, per tant, del biaix esperpèntic i grotesc, si no tremendista, que defineix la majoria de les meves obres. La diferència radica, doncs, més que en l’assumpte, a voltes també dramàtic, en el to amb què explica la història. En el pla lingüístic, en canvi, és evident que compartim la mateixa llengua viva que hem heretat dels pares i els avis, el mateix vocabulari familiar, si es vol, que en època moderna i en clau literària arrenca amb Verdaguer i continua amb Martí i Pol i els poetes d’ascendència ribiana de l’anomenat Grup de Vic, com ara Antoni Pous, Josep Grau i Segimon Serrallonga, que, a molta gent de la meva generació, va ensenyar-nos grec clàssic i va obrir-nos la finestra magnífica de la literatura universal.
Insisteix en la llengua viva com si fos gairebé un personatge més de la novel·la...
La clau anglesa ambiciona, en la mesura del possible, la recreació de la llengua viva tan sonora i acolorida que avui dia, contravenint una opinió dominant més aviat falsa, encara es parla a molts sectors rurals del nostre país, de manera que el llenguatge pugui convertir-se en el personatge més important de la ficció, en el seu actiu principal.
Són equilibris que resulten difícils de situar en la crematística literatura actual, que queden sepultats per la uniformització.
La idea no ha estat construir un artefacte arqueològic, sinó exercir una diguem-ne sinceritat lingüística ambientant una història situada en un entorn rural amb la llengua que li és pròpia, cosa que pressuposa l’ús dosificat d’un determinat tipus de lèxic i de girs i el tractament de registres diversos que van des de les formes més col·loquials fins a l’exabrupte o el renec, tot d’una manera ben natural.
Ho fa sovint d’una manera ben expressiva.
Sí, per exemple, els pensaments i les expansions verbals col·lectives figuren en cursiva inserits al mig de la narració primordial.
El dolor és ben present a ‘La clau anglesa’.
La clau anglesa funciona, em sembla, com una al·legoria dramàtica i esperpèntica alhora sobre la fragilitat humana. Som febles i vulnerables de mena, és a dir, feribles, i a vegades no podem o no sabem esquivar les mossegades que sovint ens clava la vida.
El condicionen la seva formació clàssica i la seva professió?
Inevitablement. L’obra aborda, així, assumptes prou tractats al llarg de la història de la literatura, des dels tràgics grecs (que no em canso d’explicar a l’aula) fins a alguns autors dels esmentats de la Generació Perduda nord-americana...
Em faria una enumeració per situar-nos?
La fatalitat, que és com dir la vida que no dirigim ni controlem; l’error humà, tan sofoclià, font de dolor i desgràcia; la culpa, que mossega com un corcó insofrible, i el perdó, sovint mendicat fins a l’extenuació, però que a vegades no arriba.
Una de les característiques que destaquen més és haver plantejat la novel·la d’una manera coral, que li dona molta força i amenitat.
La novel·la és coral, perquè entrecreua les peripècies d’una trentena de personatges que habiten el poble imaginari de Cruallops (inspirat tanmateix en el petit i encantador nucli berguedà de Montclar), però l’argument gira, sobretot, entorn de dos personatges solitaris i perdedors que malmenen la seva vida a causa de la fatalitat o de l’error.
Són personatges amb imatges molt dures, aspres o icòniques.
La Rosa de l’Albereda, una dona esquerpa i irascible que clava la mirada esmolada –les ninetes com punxons– a tothom i camina, com t’he dit abans, per la seva propietat brandant el vit de bou enorme amb la mà dreta.
El contrapunt seria el mecànic, una ànima en pena.
Sí. En Tomàs de Bancells és un mecànic trist i alacaigut, fugitiu d’un passat familiar molt misteriós que, com més nega, més alimenta la morbositat dels seus veïns, i que viu austerament en una caseta prefabricada de paleta (10 m²) amb la companyia d’un parell de gossos afamats.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Ponsa sobre litigi de l’art amb la Franja: “El nostre adversari no és el Bisbat de Lleida, hem intentat treballar bé”

Puigcerdà

El 76% dels espanyols diu que tornarà a les sales de cinema després de la pandèmia, segons un estudi

barcelona

Les dues candidatures que optaven a la direcció general de l’Institut del Teatre hi renuncien

Barcelona

Miquel Abras, de cinc maneres

la bisbal d’empordà

Ombres d’un somni

barcelona

Recolzar-se als pilars

Girona

Cercas carrega contra les elits de Barcelona

Barcelona

La mística en moviment

BARCELONA
MÚSICA

Love of Lesbian, a Pedralbes i a l’Auditori de Girona