Cultura

Fina Miralles, art de fruits i llavors

El Macba ressegueix en una exposició molt esperada la trajectòria de l’artista que es va fondre en la naturalesa

“És una obra viva que dona lectures a cada persona que la mira”, exclama l’artista
Miralles ha utilitzat la bellesa com a mitjà de denúncia política

L’exposició de Fina Miralles (Sabadell, 1950) que demà, dijous, obrirà al públic el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba) només té una porta, per on s’entra i per on se surt. Quan arriba al final del recorregut, el visitant es troba una paret i ha de tornar a passar exactament per on ja ha passat i veu de nou les obres que ja ha vist però en sentit invers. És una magnífica decisió que ha pres la comissària i conservadora del museu Teresa Grandas perquè respecta fidelment allò que per a Miralles és el seu art: un tot interrelacionat de principi a fi. Un “teixit”, en diu Grandas. Una constel·lació de peces interdependents que són “fruit i llavor alhora”, en diu Miralles.

Tot i la seva fràgil salut, Miralles va deixar el seu refugi de Cadaqués dimarts passat per revisar el muntatge (ha confiat totalment en l’equip del museu) i ahir va tornar a desplaçar-se per assistir a la presentació a la premsa. Porta bé els confinaments? “Molt, estic entrenada a viure amb mi mateixa.” Se la notava satisfeta, i això és bo. “Aquesta exposició és el reflex d’una pràctica artística de tota una vida”, va subratllar. Sobretot la satisfà adonar-se que aquest magma d’obres que ha fet des dels anys setanta “continuen vives. És una obra viva que dona lectures a cada persona que la mira”. S’hi reconeix en totes. Soc totes les que he sigut és el títol de l’exposició, que es podrà visitar fins al 5 d’abril. “No només soc la que soc ara. Soc totes les que he sigut abans i abans i abans... I no oblido tots els que han sigut abans que jo. Jo no perseguia res. Jo anava fent, i en el fer, em feia. L’important és ser de veritat.” Defenestrem el “jo sublim. Quan més aprofundeixes, més lluny vas”, rebla.

Exposició esperadíssima. Cal recordar-ho tantes vegades com faci falta: els museus continuen oberts. Són els oasis culturals en aquests moments en què els gestors de la pandèmia desconfien (aneu a saber per què) de la seguretat de tots els altres espais que brollen creació. I tal com deia ahir el director del Macba, Ferran Baranblit, el treball de Miralles allotja moltes de les qüestions que avui tant ens preocupen, com la nostra sensació de fragilitat extrema, les fatals conseqüències de la nostra insana relació supremacista amb el planeta Terra i amb totes les formes de vida que hi habiten... “L’home no viu amb la naturalesa, és de la naturalesa, és la naturalesa, és igual de natural, és la mateixa cosa”, va anotar Miralles el 1984 en un dels seus quaderns, esplèndidament ben editats fa tres anys per Maia Creus en la publicació Paraules fèrtils.

Per a Grandas, era important que l’exposició corregís la manera com s’ha abordat l’art de Miralles per etiquetes segons uns suposats temes tipificats. La naturalesa per un cantó, el feminisme per un altre, la crítica al capitalisme depredador al calaix de dalt, l’escriptura al de baix... i així sempre tot ben compartimentadet. I no, sosté Grandas, tot en ella es regeix per un mateix pensament. “Tot s’entrecreua. Calia trencar aquestes divisions que tant limiten la interpretació de la seva obra.”

La primera obra que rep el visitant (que també serà la que l’acomiadarà, quan desfaci el camí) és filla de l’efervescència creativa de la rebel Barcelona dels anys setanta, en la qual Miralles es va inserir com a artista conceptual. Es va tancar en una gàbia durant tres dies i en quatre gàbies més hi va tancar animals. L’acció, de nom Imatges del zoo (1974), va tenir lloc a la Sala Vinçon, i va ser impactant. El material gràfic que n’ha perviscut continua colpint. És viu, certament.

En acabar els estudis de belles arts, Miralles ja va prendre una posició clara en el món de l’art. Una posició “de radicalitat i integritat”, en contra de l’obra tradicional, dels guetos elitistes i de la mitificació de l’artista heroi. A Natura morta (1972), la peça més antiga de la mostra, no va representar un bodegó; directament el va presentar amb elements de la natura: petxines, algues, llenya... A Translacions (1973), va integrar la natura en un espai domèstic, un dormitori en què l’absència humana és suplerta per herba, palla, pedres i un arbre acotxat al llit. El Macba ha reconstruït aquesta instal·lació que Miralles va presentar a la Sala 3 de Sabadell. I altres, com Standard (1976), en què es va lligar de mans i peus en una cadira de rodes mentre veia, emmordassada amb una mantellina, imatges televisives minades d’estereotips sobre la dona. L’equip del museu també ha positivat projectes fotogràfics perduts o que mai havien traspassat el negatiu. Ja fa anys Miralles va dipositar el seu arxiu al Museu d’Art de Sabadell. Tot el que s’ha produït expressament per a l’exposició passarà a formar part de la col·lecció del Macba. Miralles n’ha fet donació. “Mai ha tingut cap interès a comercialitzar la seva obra”, precisa Grandas. Fruits i llavors que vol que s’escampin, i res més.

En el text del catàleg, Grandas parla de “bellesa política” com a concepte que podria encabir tot el que ha creat Miralles. “Els afectes i les emocions que ens causen les seves obres no tenen res a veure amb la sensibleria. No fan concessions i tenen un sentit crític brutal”, subratlla. Per mitjà d’aquesta bellesa, “denuncia i rebutja moltes coses que acceptem. No s’adreça a un espectador passiu, la reflexió que ens fa és com volem ser”. La bellesa d’aquelles obres primerenques en què Miralles fonia el seu cos amb la sorra, l’aigua, la terra, la palla i l’herba és la mateixa bellesa de les seves últimes obres, de fa ben pocs anys, en què va retratar l’onatge que provocava el seu cos cobert de mar. I també la bellesa de l’artista que als vuitanta va pintar sense tocar cap pinzell. Col·locava les teles blanques en posició vertical dins d’unes piscines pigmentades que les acolorien fins a fixar un horitzó. Belles no, bellíssimes.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.