Cultura

Un home d’acció

La Virreina desempallega l’artista revolucionari sevillà, gitano i barceloní Helios Gómez de tòpics i prejudicis i l’exposa integralment

Ningú s’explica com va poder ser tan ingenu l’artista revolucionari Helios Gómez –sevillà, gitano i barceloní, així se sentia– de pensar que podria dur una vida normal al seu país després de la Guerra Civil. Ell, que havia agafat amb el mateix ímpetu els pinzells i els fusells per combatre el feixisme. Ell, que en la seva fitxa de l’Arxiu de Salamanca és definit així: “Perillós, d’acció i propagador d’idees.”

El cas és que a principi dels anys quaranta, i després d’haver passat per diversos camps de concentració francesos i, el darrer, a Alger, va viatjar a Sevilla i, al cap d’uns dies, es va instal·lar a Barcelona. El 1945 va ser empresonat a la Model; el 1946 en va sortir, però el 1948 ja hi tornava a ser per no sortir-ne fins al 1954. Dos anys després moria.

Per què no es va exiliar com, posem per cas, Carles Fontserè, amb qui va compartir aventura al Sindicat Professional de Dibuixants, fundat el 1936? “Potser perquè es considerava un supervivent. Sempre es va moure en ambients hostils i va ser perseguit i represaliat mantes vegades”, raona l’artista Pedro G. Romero, que s’ha submergit a pulmó lliure en la seva vida i el seu art (inseparables) per crear una exposició a La Virreina Centre de la Imatge que “el posa al lloc de la història de l’art que fins ara se li ha negat”.

“Gómez és un artista molt més important del que el cànon estableix. És una figura clau per entendre la nostra modernitat. La modernitat local, no la d’un Picasso o un Miró que es forgen en el context francès”, sosté Romero, mentre es dol de la seva invisibilitat en els grans museus, el Reina Sofía i el MNAC, i només salva la retrospectiva que li va dedicar l’IVAM a finals dels anys noranta. Una exposició, però, que frenava en sec en la Guerra Civil.

Romero ha espremut la seva recerca fins als darrers dies de Gómez, tot recuperant obres crepusculars com la magnífica sèrie de dibuixos Horrores de la guerra, d’una avantguarda tan viva que diu que prefigura l’imaginari del còmic underground; pintures d’un surrealisme melancòlic que continuen emetent el seu ideari polític i, és clar, la famosa Capella gitana que va pintar en una cel·la de la galeria de la Model en què hi havia els condemnats a mort del règim.

Uns frescos que, just abans de l’entrada a l’any 2000, la llavors consellera de Justícia, Núria de Gispert, va permetre que es tapessin amb una gruixuda capa de calç. Un escandalós atemptat contra el patrimoni. Tècnicament és improbable que siguin recuperables. L’equip de la Virreina està acabant de preparar una sala amb material documental divers i una rèplica de l’estat actual de la Capella gitana. Gómez la va convertir en un manifest de la defensa dels drets dels gitanos: va pintar la Mare de Déu, el Nen Jesús i els àngels amb trets gitanos. “És un precursor dels discursos postcolonials i de les causes dels desposseïts. Va ser el primer a reivindicar el ser gitano com un fet polític, no només cultural o ètnic”, precisa Romero.

Un cas singular

El repte de l’exposició és fer entendre Gómez com “un cas singular dins del panorama artístic europeu” tot neutralitzant els estereotips i els prejudicis que li han fet de paparra. Només subratllant que el 1932 va ser un dels dos únics artistes espanyols que van participar en una exposició mítica d’art socialista a Amsterdam, ja es posen les coses al seu lloc. L’altre artista era Picasso.

El seu periple comença a Sevilla, on havia nascut el 1905, on la brega anarquista dels anys vint es fonia en les nits del cant flamenc, i on amb 17 anys va ser detingut per primera vegada. Continua a Barcelona, on fa il·lustracions per a la premsa d’esquerres i en fa de grosses quan menys s’ho espera ningú, com quan per una diada de Sant Jordi va dibuixar per al diari La Rambla un drac travessat per la seva llança amb la cara d’Alfons III.

I, fugint de problemes, dictadura de Primo de Rivera inclosa, salta de país en país i s’insereix en els moviments d’avantguarda. L’URSS per descomptat, París, Viena, Berlín (on publicarà la seva obra mestra Dies d’ira, que dona nom a l’exposició de la Virreina). Són les “xarxes de complicitats” que va teixint allà on va allò en què Romero posa més l’accent. “Té una profunda convicció comunitarista de la seva feina i l’única cosa que l’importa és que la seva obra circuli. Sovint, gratuïtament.” Romero rebla que a Gómez farem mal fet d’abordar-lo com un utòpic del segle XX que va poder ser. “L’hem d’arrossegar al present perquè la seva actitud d’artista activista va ser visionària del compromís dels artistes d’avui”.

Diu Valentín Roma, el director de la Virreina, que si li pregunten quina és la missió del centre contestarà que “investigar”. En el cas d’Helios Gómez, la seva complexitat. En el de Boris Groys (Berlín Oriental, 1947), protagonista de l’altra exposició que va obrir ahir la Virreina, de títol Pensant en bucle, la seva desconeguda faceta d’artista, eclipsada per la seva condició de gran teòric del postmodernisme.

En la petita Sala Miserachs es presenta una instal·lació dels seus videoassajos sobre la iconoclàstia, la immortalitat i el ritus, a cura de Manuel Fontán del Junco. A finals d’any, el centre publicarà per primera vegada en català una antologia dels seus textos.

La Virreina tanca l’any amb projectes artístics en totes les seves sales. Manolo Laguillo i Tanit Plana van inaugurar fa uns dies. “Ve molta gent”, comenta Roma. Un oasi en el desert cultural d’aquests estranys temps pandèmics.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Ponsa sobre litigi de l’art amb la Franja: “El nostre adversari no és el Bisbat de Lleida, hem intentat treballar bé”

Puigcerdà

El 76% dels espanyols diu que tornarà a les sales de cinema després de la pandèmia, segons un estudi

barcelona

Les dues candidatures que optaven a la direcció general de l’Institut del Teatre hi renuncien

Barcelona

Miquel Abras, de cinc maneres

la bisbal d’empordà

Ombres d’un somni

barcelona

Recolzar-se als pilars

Girona

Cercas carrega contra les elits de Barcelona

Barcelona

La mística en moviment

BARCELONA
MÚSICA

Love of Lesbian, a Pedralbes i a l’Auditori de Girona