Art

Un altre modernisme

El Museu del Disseny de Barcelona presenta una exposició amb una tesi nova i “provocadora” del moviment: que va ser l’embrió de la cultura del disseny

“No hem anat a buscar les joies modernistes”, adverteixen Pilar Vélez i Mireia Freixa

El Museu del Disseny de Barcelona tenia un deute pendent amb el modernisme. Sis anys després d’inaugurar-se, hi ha fet front amb una proposta que renova el seu relat permanent i que la seva directora, Pilar Vélez, assenyala que “no és la típica i tòpica exposició de modernisme”. Vélez ha concebut el projecte juntament amb la historiadora de l’art Mireia Freixa, que adverteix del mateix: “No hem anat a buscar les joies del modernisme. Hem fet una mostra de tesi.” Tesi que, seguint amb les advertències, ambdues creuen que “sobtarà” tant al públic com a la comunitat d’estudiosos, “que poden no compartir-la”. “Hem fet un plantejament provocador”, reblen.

I quina és la tesi? El títol, Modernisme, cap a la cultura del disseny, la resumeix. “El modernisme marca l’inici de la cultura del disseny. Hi ha un fil que el connecta amb el noucentisme i l’avantguarda.” I això és el que el discurs de l’exposició intenta demostrar amb una àmplia selecció de peces que travessen tots aquests períodes.

Un conjunt que en un 90% procedeix de les col·leccions pròpies del museu de la plaça de les Glòries. Fins fa molt poc, el seu patrimoni modernista era força limitat, però això s’ha anat corregint els darrers anys gràcies a diferents operacions de donacions i de compres. Una de les incorporacions més rellevants, per no dir la que més, ha estat el fons de la càtedra Gaudí de l’UPC. Amb aquest dipòsit per fi el Museu del Disseny ha integrat Gaudí. Però no ho ha fet, com s’acostuma a fer, per divinitzar-lo. “Hem trencat amb el mantra que els nostres grans artistes han florit en un país d’idiotes. Aquí a Gaudí el presentem en context, dins d’un teixit riquíssim”, etziba Freixa.

Per a l’equip de comissàries era important tot d’una posar en relleu la singularitat del cas català. “Mentre el modernisme a Europa se centra en la peça única elaborada artesanalment, a Catalunya les indústries artístiques van tenir molta importància i van conviure amb l’artesania, hi va haver una hibridesa”, raona Vélez. És a dir, s’havia de rendibilitzar la producció modernista atenent les dimensions petites i la condició perifèrica del país. I, tornant a la tesi, la llavor que planta el modernisme en la cultura del disseny és que “va molt més enllà de l’objecte acabat”. “Dona importància a tot el procés, des que es concep l’objecte fins a l’ús que se’n fa.” Tot i que el noucentisme va repudiar les seves formes, va seguir aquest mateix model. “El modernisme deixa un pòsit que arriba fins a l’actualitat”, insisteixen les expertes.

Amb o sense tesi, l’exposició és un aparador de nombrosíssimes obres en molts casos inèdites. Una de les més impressionants de la primera sala és un escó d’un d’aquests noms que han quedat eclipsats per les celebritats, Josep Ribas. “És un moble parlant”, en diu Vélez, i la prova són les inscripcions que donen compte de l’estat d’ànim entusiasta cultural, econòmic i polític de la classe social que va propulsar el moviment, la burgesia: “art e industria fon la esensia y lo nort dels fills de nostra terra”. Llueix al costat d’un altre escó atribuït a Gaspar Homar procedent de la Casa Lleó Morera del passeig de Gràcia, la crema del modernisme.

També inèdits i exquisits són els dibuixos de la marqueteria per al mobiliari d’aquesta mateixa casa de la famosa Mansana de la discòrdia, fets per Josep Pey, el fons del qual ha estat donat per una de les seves descendents. I, encara que sigui tímidament, la mostra també recupera un nom de dona ignorada, Cristina Ribera, germana del pintor Romà Ribera, amb un refinat brodat.

La paret dedicada a Gaudí reuneix, mobles de la Casa Batlló a part, curiositats com una reixa que va dissenyar per a la Casa Damià Mateu (que ja no existeix) de Llinars del Vallès. El Gaudí dissenyador cal precisar-lo perquè en molts casos són autories compartides amb artesans. “Hi ha tot un ecosistema, Gaudí no és un bolet aïllat.”

A prop seu, s’exhibeix el menjador pràcticament sencer que l’arquitecte Jeroni Granell va gestar per casa seva. És una bona immersió a l’ambient interior d’una llar burgesa. “És el cas clar que, si haguéssim anat a buscar les joies, aquests mobles no hi serien. Els hem triat perquè expliquen l’objecte dissenyat per viure. I, a més, en tenim el projecte i les fonts que el van inspirar.” És a dir, el procés.

L’àmbit de modernisme finalitza amb una pinzellada que donaria per a una altra suggeridora exposició: la popularització de l’estil amb peces d’autors anònims i, per tant, més assequibles. És a dir, el modernisme que no va ser elitista.

Després de la petita secció noucentista; d’unes vitrines de ceràmiques de Picasso i Miró, entre d’altres, que manifesten l’idil·li de l’art amb l’artesania; i de la butaca dissenyada pel GATCPAC per al pavelló de la República de l’Exposició Internacional de París del 1937, el recorregut culmina amb tot de reedicions de peces modernistes que es van començar a fer a partir dels anys setanta, i que es continuen fent. S’obria l’era de la restitució d’aquell moviment que durant dècades no va importar ningú. Peces molt similars de les que hi ha a l’exposició van acabar a les escombraries.

Les dues comissàries van tenir un debat interessant amb aquestes rèpliques, entre les quals hi ha cadires de Gaudí i de Jujol. Freixa era partidària que els visitants s’hi poguessin asseure perquè entenguessin que es van crear “per tenir un ús”. Però Vélez va decidir que no perquè dins un museu “tenen un altre estatus”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona