Cultura

El llegat narratiu de Carlos Ruiz Zafón

Es publica en català i castellà ‘La ciutat de vapor’, un recull d’onze contes amb l’univers característic de l’autor de ‘L’ombra del vent’

“Ell concebia aquest llibre com un reconeixement als lectors que l’havien seguit”

Carlos Ruiz Zafón va morir el 19 de juny passat víctima d’un càncer. Nascut el 1964 a Barcelona, la ciutat que va mitificar a les seves obres, deixa La trilogia de la boira i Marina, en novel·la juvenil i, per a adults, la tetralogia El Cementiri dels Llibres Oblidats, formada per L’ombra del vent, El joc de l’àngel, El presoner del cel i El laberint dels esperits.

El seu llegat encara tindrà un títol més, tot i que pòstum, el recull de relats La ciutat de vapor, que tot just ara surt a la venda en castellà i en català, amb la traducció exquisida, com sempre, de Josep Pelfort, i amb Planeta i Columna, respectivament.

Parlem amb Emili Rosales, director editorial de Grup 62 i amic de Ruiz Zafón, que signa el pròleg com a Émile de Rosiers Castellaine. “Em va semblar que era una manera maca de lligar aquests contes, a través del prologuista, amb l’editor fictici que es diu així i apareix en el quart llibre”, explica.

Tot i que Carlos Ruiz Zafón no va poder participar en l’edició d’aquests contes, sí que era un projecte seu. “Quan va acabar la tetralogia tenia clar que volia fer un recull de contes que tinguessin més o menys relació, a través de personatges, espais o situacions, amb el món literari d’El Cementiri dels Llibres Oblidats. Parlem de la tardor de 2016. En vam reunir alguns de publicats en diferents formats i me’n va enviar d’inèdits. Però vam tenir clar esperar el moment adequat, a prou distància d’El laberint dels esperits i d’una eventual nova novel·la.”

Quan va arribar el moment de gestionar-ho es va posar malalt i no era partidari de fer-ho aleshores. “Ell concebia aquest llibre com un reconeixement als lectors que l’havien seguit al llarg dels 15 anys que va durar la tetralogia.”

Són contes breus, a diferència de la llargada de les seves novel·les, i estan editats a un cos de lletra molt generós. “Són com mostres del perfum de la seva literatura, petites dosis”, matisa Rosales.

“Li agradava molt imaginar com havia sorgit històricament El Cementiri dels Llibres Oblidats, l’espai físic, real, barceloní, la biblioteca secreta que contenia tot el saber del món. En un conte ho lliga a un arquitecte vingut de Constantinoble; en un altre al pas de Cervantes per Barcelona i l’encàrrec d’un editor mefistofèlic que els lectors de Ruiz Zafón coneixen molt bé...”

Per a Emili Rosales, d’entre les moltes virtuts de Ruiz Zafón, una de destacada són els diàlegs. “És un mestre dels diàlegs; n’hi ha de molt breus on, en quatre o cinc frases, caracteritza el personatge, descobreixes la seva rebotiga amb només una rèplica”, comenta l’editor.

Tot i que escrivia en castellà, “s’implicava molt en la versió catalana, tenia molt bona compenetració amb Josep Pelfort, com també amb Lucia Graves, filla de Robert Graves, pel que fa a la versió anglesa”.

Pel fet viure a Los Angeles i no aparèixer gaire públicament, com a persona costa fer-se una idea de com era. Rosales ens en dona algunes claus. “Ens vam conèixer molt i això per a mi és bo i dolent, perquè ara he perdut un amic... Era reservat, un gran conversador, li encantava explicar coses, agafar una anècdota per petita que fos i construir una història amb una teoria darrere; era molt observador, es fixava molt en les coses que passaven al seu voltant, en les persones i els llocs, i construïa tota mena de teories a partir de l’observació, la imaginació i el sentit de l’humor... Era un gran imitador de veus de gent popular; molt divertit... El que el feia més feliç al món era tancar-se a escriure, no la vida social d’escriptor.”

‘La ciutat de vapor’, un bon tast de l’autor

Tres dels onze contes són inèdits (Blanca i l’adeu, Sense nom i Una senyoreta de Barcelona), els altres vuit van ser publicats en format especial o de premsa. Tres dels vuit, ara per primer cop en català (Rosa de foc, El príncep del Parnàs i Apocalipis en dos minuts). I els restants: La llegenda de Nadal, Gaudí a Manhattan, L’Alícia a l’alba, Homes de gris i La dona de vapor.

Totes les narracions mantenen l’aroma estilístic entre gòtic i barroc, ple d’imatges pirotècniques, espais llòbrecs, fantasmes, pors diverses, l’homenatge als llibres i la fantasia característica de l’univers Zafón, aprofitant personatges, en alguns casos, ja pertanyents a les seves novel·les.

També, com sempre, la ciutat de Barcelona, plena de boires, ombres, cels ardents apunyalats per llamps i secrets ben guardats, és la dama silenciosa que els acull. L’autor ens passeja pel barri Gòtic, el Born, el Poblenou, l’avinguda Tibidabo, el carrer Santa Anna, el castell de Montjuïc, la Sagrada Família, el cementiri de l’Est, l’hotel Orient i, és clar, El Cementiri dels Llibres Oblidats, tot comença i acaba a “la més gran de les biblioteques, on anirien a parar totes les obres perseguides o menystingudes per la ignorància i la malícia dels homes, amb l’esperança de tornar a trobar el lector que tots els llibres porten dins”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Una sàtira a flor de pell

barcelona

El MNAC agafa el vol

barcelona
Mònica Randall
Actriu

“Els personatges de la Gürtel són tots a «La escopeta nacional»”

Barcelona

Els premis Valvi reivindiquen la tasca i figura de Joan Ribas

Girona

La banda d’Erik el Belga torna a l’acció

Banyoles
Netflix
Sèrie / Fantàstic

Un volcà islandès desperta un submón a ‘Katla’

Cinema
Drama històric

Sergio Castellitto, un D’Annunzio sota vigilància

Musical

‘En un barrio de Nueva York’, per aixecar la moral

Terror

Cillian Murphy i Emily Blunt, en un lloc gens tranquil