El “desig de castedat” del ‘Dogma-95’

Remenant papers per casa, amb la voluntat sempre inútil de fer endreça, vaig trobar dos sobres vermells en què a la part de davant hi ha escrit respectivament 1 Dogme: The Celebration” i 2 Dogme: The Idiots, mentre que a la de darrere es reprodueix el manifest Dogma 95 amb el “desig de castedat” formulat amb les regles que els films havien de seguir per aconseguir el certificat del moviment. Vaig pensar que, com que tot s’aprofita, en podria escriure un article, atès que en aquest tremend 2020 s’acompleix el vint-i-cinquè aniversari del manifest, escrit pels cineastes danesos Thomas Vinterberg (The Celebration) i Lars Von Trier (The idiots) a l’any del centenari del naixement del cinema. Així és que escric tenint a la taula els dos sobres. A dins d’un hi ha el dossier de premsa de The Celebration i a l’altre, el de The idiots, que van ser distribuïts al festival de Canes de l’any 1998, en què van ser presentats els dos films i, així, els primers fruits del Dogma 95. No sé, doncs, si pròpiament el vint-i-cinquè aniversari no seria d’aquí a tres anys; tanmateix, no importagaire: recapitularem què proposava el Dogma 95.

El manifest invoca l’esperit de la nouvelle vague que, l’any 1960, va voler “ressuscitar” el cinema i treure-li la cosmètica que n’havia fet un món d’il·lusions i emocions falses, però hi afegeix que no va ser més que un xipolleig que va transformar-se en fang: “L’onada no era més forta que aquells que l’havien creat; el cinema anti-burgès va esdevenir burgès perquè estava fonamentat en teories amb una percepció burgesa de l’art: el concepte d’autor, nascut del romanticisme, era fals.” El text continua amb l’afirmació que el cinema no és una cosa individual i que les noves tecnologies permetran la democratització suprema del cinema. I que, passats cent anys des de l’aparició del cinema, s’imposa una nova operació desmaquilladora (renunciar a l’autoria, la dramatúrgia, la intriga, la il·lusió) des d’una avantguarda que assumeix les connotacions militars del terme: “La resposta és la disciplina... hem de posar un uniforme als nostres films perquè el cinema individualista és decadent per definició.”

I és així que, amb esperit militar i potser també amb moral protestant, va establir-se un decàleg de regles: el rodatge ha de tenir lloc en exteriors sense decorats i accessoris; el so no pot produir-se separadament de la imatge i a la inversa; la càmera s’ha de dur a l’espatlla; el film ha de ser en colors; els trucatges i els filtres estan prohibits; el film no ha de contenir cap acció superficial; les alienacions temporals i geogràfiques no són permeses: és a dir, el film passa ara i aquí; els films de gènere son inacceptables; el format ha de ser en 35 mm standard; el realitzador no ha d’estar acreditat.

La lectura d’aquestes regles, cadascuna de les quals separadament no van aportar res de nou al cinema, em provoquen un somriure (i a vegades una rialla) que renova aquell que vaig fer en veure els dos primers films del Dogma. The Celebration, a propòsit de la trobada d’una família de la qual surten els draps bruts, està rodada parcialment en interiors i, sobretot, està construïda dramàticament de tal manera que les revelacions són deliberats cops d’efecte que van anunciar que Thomas Vinterberg sigui un dels directors més tramposos del cinema europeu. Pel que fa a The idiots, potser sí que el film té una certa radicalitat formal i un component subversiu perquè presenta un grup de gent que, vivint en una comunitat rural, es fa “l’idiota” pertorbant la societat i qüestionant-li la seva normalitat plena de restriccions, repressions i relacions de profit i domini. Però, encara que no constés en els títols de crèdit, Lars Von Trier va presentar-la a Canes amb l’aureola d’un dels divos del cinema. Ni un ni l’altre van fer cap altre film avalat pel Dogma 95, que consta d’un catàleg de 35 obres. Què en resta? Diria que poca cosa. En tot cas, molt menys que d’aquella nouvelle vague que van bescantar.