Un guionista a Hollywood

Hi ha una línia argumental prou clara a Mank que converteix aquesta pel·lícula, dirigida per David Fincher, en una vindicació de Hermann Mankiewicz com l’autor del guió de Citizen Kane. Això seguint la idea (exposada inicialment per Pauline Kael a l’article Raising Kane, el 1971) que Mank l’hauria escrit en solitari amb el compromís de no figurar als crèdits tot posant-se al servei d’Orson Welles, el geni contractat per la RKO després de l’impacte del seu fake radiofònic La Guerra dels Mons. Tanmateix, Mank hauria exigit ser acreditat, amb la consciència d’haver escrit el guió de la seva vida, cosa que va enfurismar Welles, amb el qual, en conseqüència, va haver de compartir l’únic Oscar concedit a Citizen Kane el 1941. Afegim-hi que Mank, molt aficionat a la beguda, hauria estat obligat per la RKO a dictar el guió confinat en una casa apartada de Hollywood després d’un accident automobilístic, com fa present el film recreant tal situació, a partir de la qual configura la seva estructura amb flashback sobre la relació del guionista amb els estudis pels quals va treballar.

La teoria de Kael ha sigut llargament qüestionada pels defensors de Welles, que, de fet, consideren que està provadament desmentida. Com és, doncs, que Mank hi insisteixi? En part podria ser perquè el guió del film va escriure’l fa uns trenta anys el periodista Jack Fincher, el pare del director, que li hauria estat fidel en trobar, finalment, finançament per al projecte a través de Netflix . El que és curiós (o significatiu) és que, mentre que el guió vindica Mank i amb ell els guionistes del sistema d’estudis del Hollywood clàssic, la direcció de Fincher reafirma l’autoria de Welles en la mesura que la seva posada en escena n’és deutora. De fet, tindria la mateixa transcendència Citizen Kane si, més enllà del seu guió, no hi hagués l’estil visual wellesià?

Volent homenatjar un gran guionista, el guió no és ben bé el millor de Mank. A vegades es fa confús (cosa diferent de “complex”, com ho és el de Citizen Kane) en presentar una galeria de personatges del món hollywoodià: no sembla prou ben explicat i és possible perdre’s si no se sap qui és qui. Però, a banda de la línia argumental referida, el film és interessant amb el que apunta de les intrigues dels directius dels estudis, que esclavitzaven els seus assalariats, i el paper exercit per Hollywood contra l’escriptor socialista Upton Sinclair, candidat demòcrata a governador de Califòrnia l’any 1934. La Metro i la Warner van tenir un paper decisiu en una campanya mediàtica mentidera. No és per res que al film hi hagi qui recordi allò que “una mentida repetida es converteix en veritat”. Ho va dir Goebbels, però no cal dir com ressona en el present. Esbossada a Mank, hi ha una pel·lícula interessant per fer: Hollywood contra Sinclair.