Conte gòtic sobre la maternitat

Ja fa gairebé trenta anys que Juanma Bajo Ulloa (Vitòria, 1967) va irrompre amb força al panorama cinematogràfic amb dos films pertorbadors que parlaven de la maternitat, Alas de mariposa i La madre muerta, i ara torna al tema amb Baby, un conte gòtic sense diàlegs protagonitzat només per actrius: Natalia Tena, Harriet Sansom Harris, Rosie Day, Charo López...

El director basc va presentar el film al Festival de Sitges, on va guanyar el premi a la millor banda sonora (per a Bingen Mendizábal i Koldo Uriarte) i va explicar a El Punt Avui quina era la motivació inicial per fer aquest film: “Volia anar a l’essència, i un dels temes més importants quan la busques, o l’únic tema, en realitat, és la maternitat, la creació de la vida.” En el procés de buscar l’essència, “anava eliminant cada vegada més elements i el que va acabar havent-hi és una pel·lícula amb molt pocs decorats i personatges i sense diàlegs, que parla sobretot de la creació, de la força de la vida. Està molt connectada amb l’amor, amb la capacitat d’estimar-te a tu mateix i a l’altre, i amb la segona oportunitat. L’ésser humà no sol donar-ne, però la natura sí: torna a sortir el sol i comença una nova jornada”Els nostres odis i pors són un altre tema que planteja el film: “L’ésser humà es carrega de motxilles de rancors, de pors, i la pel·lícula parla també de tot això. Hi ha una frase d’un capellà que m’encanta: «La por és la malaltia del futur i el rancor és la malaltia del passat», i aquests dos conceptes impedeixen avançar. Si et pots desfer de l’un i de l’altre, el camí es fa molt més lliure.” La pel·lícula, que defineix com “un conte, una sèrie de metàfores”, és “un viatge iniciàtic d’un personatge que parteix amb una motxilla de temors i rancor, i fa un viatge del temor a l’amor”.Si Alas de mariposa i La madre muerta eren pel·lícules fosques, crida l’atenció la lluminositat de Baby. “Hi ha una recerca de la bellesa, perquè m’he trobat un art, una cultura els darrers anys que busca la lletjor –ho argumenta el director–. Això és perquè la creació surt des de la visceralitat i l’emoció, i no de la ment, la racionalitat. En aquest sentit, les meves pel·lícules han estat viscerals, i resulten terapèutiques.” Això no vol dir que resultin fàcils de fer: “Fer una pel·lícula personal per a mi resulta un esforç dolorós, he de buscar llocs al meu interior que em fa mal descobrir, puc burxar amb la càmera el meu interior; de vegades no sé ni d’on surten algunes imatges.” Però és un esforç que, segons el seu parer, recompensa: “Les pel·lícules que m’han convertit en cineasta són les que m’han remogut, les que m’han deixat pòsit. Però la major part del cinema actual no té pòsit, és consum. I això és el que potencia l’Estat, el sistema, perquè ens converteix en consumidors bulímics. La societat està en aquest consumisme bulímic, en tots els àmbits.”