“No ho callaré mai”

Amb l’explícit “no ho callaré mai”, Joan Barceló i Cullerés (Menàrguens, 1955-Barcelona, 1980) iniciava Pare de rates, inspirada novel·la, que dissortadament apareixeria pòstuma, després de la desaparició, a causa d’un infart, del poeta quan encara no havia fet els 25 anys. Text evidentment beatnik i de tarannà lisèrgic, ha estat un testament del seu temps i d’un presonatge oblidat. Per aquest motiu és també pertinent la reedició a Comanegra d’aquesta novel·la de provatura, amb pròleg de Max Besora, continuador de la línia trencadora de Barceló, que fa una reivindicació de la novel·la.

Enmig del magma avantguardista i textualista dels anys setanta, l’eclosió d’un gairebé adolescent Barceló va sorprendre, sobretot per la força i valentia dels seus textos. Després d’escapar-se del seminari dels claretians i de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, va entrar com un llampec en els premis i també en la literatura per a joves amb un estil poètic i il·luminat, expressionista. En una entrevista del febrer del 1979, Barceló explicava a Josep M. Figueres per a aquest diari, a propòsit d’Ulls de gat mesquer, que estava content dels dibuixos al·lucinògens d’un llibre que tractava del “cànem que ens ajuda a somiar i de l’astrologia, i de bruixes i d’inquisicions”: “Sí, és literatura infantil, però com tu ja saps això és una etiqueta moral fruit d’un reaccionarisme. Odio, dels llibres programats per a nens, sobretot les pallisses historicopamfletàries que alguns autors massa prolífics publiquen per a nens. Per a quins nens? Per als nens que deuen admirar el Mazinger, potser. D’autors de llibres infantils en tenim ben pocs de bons. Només m’agraden Sebastià Sorribes, Pep Albanell i alguna cosa de Saladrigas.” El retall és el símptoma d’una generació que es revoltava com calia. Quan el periodista li preguntava què pensava de l’entourage cultural català, Barceló no es mossegava la llengua dient que era “una cultura programada per quatre gats”: “Cultura de classe, moral, reaccionària. I faig el joc, és clar, però amagat al meu món del bosc i dels efluvis de cànem. Suposo que quan tots despertem veurem les deixalles de llibres que hem fabricat. Sobre els premis, penso que són un joc d’oca muntat per la burgesia. Ens falten coses populars: literatura, gastronomia...”

Aquesta opinió és extrapolable a la seva obra completa. Autodefinint-se com un “autor poeta” més que narrador, el seu amic Joaquim Carbó el va definir en l’obituari com a “murri, inquiet, sagaç, foteta, herbolari fetiller, proper, cordial, sempre tan savi en l’acumulació, estalvi i ordenació de les paraules, irònic en els comentaris, simulant sovint un distanciament que no era altra cosa que una tímida defensa d’aquella afectuosa cordialitat que vessaves en aquells que connectaven amb la teva manera de pensar, de treballar, de viure”.

Pare de rates és una novel·la d’època, però també actual perquè les coses tampoc han canviat gaire. És una obra d’iniciació a tot: al sexe, a les sectes tan nefastes aleshores –inclòs el catolicisme–, les drogues... Som al bell mig de la tradició generacional dels setanta, en què l’obra s’inscriu més enllà del que diu el prologuista, que no acaba d’afinar en la lectura i rellisca en tòpics, com molts autors de la nova generació, per les lectures limitades i la descoberta continuada de la sopa d’all. En qualsevol cas, formidable notícia l’aparició d’aquest text únic de l’enyorat Barceló.