Doblement empipat

Juan Madrid (Màlaga, 1947) és un periodista incisiu i un novel·lista prolífic, amb gairebé una seixantena de títols entre novel·les (moltes de policíaques, entre què algunes de dutes al cinema i la televisió), narracions, assajos i llibres d’infantil i juvenil. El 31 d’octubre del 2016, va patir un ictus i la seva última novel·la, Gloria bendita (Alianza), és una victòria contra les seqüeles de la malaltia i, a més, contra el silenci que s’imposa a l’entorn de les clavagueres de l’Estat i de la figura de Joan Carles I, el rei emèrit. Gloria bendita, doncs, obeeix a una ràbia personal per la situació política i social que es viu a l’Estat espanyol. “A la novel·la, mostro com l’aparell de l’Estat, que paguem entre tots, afavoreix els més rics i poderosos.” Madrid dona a entendre que la situació del país li fa fàstic i aquest ha estat un dels impulsos de la novel·la.

María, una exdeportista que malviu a base de feines ocasionals, ha cridat l’atenció de l’emèrit. Una maquinària a l’ombra es posa en marxa per satisfer els desitjos sexuals reials, sota el comandament del comissari Romero (que bé es podria dir Villarejo), que, amb la seva esposa, remena una xarxa de negocis no sempre legals, però sí lucratius. A banda, el periodista Juan Delforo (una mena d’ater ego de Madrid que ja sortia a Un beso de amigo, la primera novel·la de la sèrie del detectiu Toni Romano) es documenta per a un llibre sobre el comunisme i va topant amb les dobles lectures imposades per l’Estat. “M’agrada explicar el món a través d’una història”, afirma Madrid.

Li preguntem pel conflicte català. “El problema de Catalunya se’m fa fals, es pot resoldre fàcilment però amb una mica de seny. Espanya és un país de nacionalitats; mai no ha estat un país ni gran ni lliure. No es pot negar que existeixen nacionalitats amb les seves llengües, com ara el català, el basc, el gallec i el castellà. Cal organitzar aquestes comunitats com a països federals, que ja és pel que apostaven Pi i Margall i els republicans federals en el segle XIX”, explica. “El que s’està fent ara és demonitzar l’enemic, però no ho fa el poble espanyol, ho fan un grup de mandarins que dominen els negocis que s’han enfrontat a un altre grup de mandarins que també dominen els negocis, però de Catalunya”, hi afegeix.

Admet que no té por a les represàlies i amenaces pel que diu en públic i a les seves novel·les. “Soc un vell periodista, periodista abans que escriptor”, i està curat d’espants. “En aquest país, s’està enganyant el poble des de fa tres segles. Això és per escriure unes quantes novel·les i assajos, que ja n’hi ha, tot i que és llegeix poc.”

Durant l’entrevista, es mostra molt contrari als EUA per la jerarquització de la societat que han imposat a la resta del món. Juan Madrid viu (i pateix) la política a tot nivell i està dolgut per les moltes mentides que buròcrates, empresaris, polítics, intel·lectuals i periodistes escampen i defensen com a veritats. “Els intel·lectuals més destacats espanyols, que n’hi ha i molts, són els qui han fet les lloances més grans al rei com a únic responsable de la democràcia.” I amb tot plegat s’ha permès (tancant els ulls de manera constant) que l’emèrit faci tot el que ha fet i que ara va descobrint l’opinió pública.

Pel que fa a la novel·la, diu: “Per primer cop, he mostrat tres generacions de dones, de personatges, i he treballat perquè resulti coherent com parlen, com pensen. És el segon cop [després d’Adiós princesa], en què he intentat analitzar les dones.” La redacció de Gloria bendita va ser una lluita amb final feliç. “Escriure aquest llibre ha estat una victòria d’un home doblement empipat, amb la política del país i amb la malaltia”, conclou.