Doble exposició del fotògraf a Barcelona
La vida, segons Eugeni Forcano
És molt difícil trobar un paisatge urbà de Forcano sense presència humana
Els títols de les fotos de Forcano volen convidar l'espectador a pensar, diu la seva ajudant
Uns nens s'aboquen a una finestra d'un edifici de Ciutat Vella i conversen divertits, aliens a la seva pobresa. Unes monges miren escandalitzades un aparador que exhibeix un maniquí en biquini. En un dia de partit, hi ha una cua de cotxes impressionant als voltants del Camp Nou. Els hippies, els capellans i els passejants conviuen a la plaça de la Catedral. El Mercat del Born té una activitat febril dins i fora del seu recinte. Els pescadors de la Barceloneta descansen i beuen amb porró i amb càntir. Una dona sense sostre dorm al portal del local del Servicio Sindical de Colocación. Al Somorrostro, els nens juguen entre el fang. Lluny d'allà, a la part alta de la Diagonal, alguns burgesos passegen a cavall.
Són retalls de vida de la Barcelona dels anys 60, en blanc i negre, que diligentment el fotògraf Eugeni Forcano va captar amb la seva càmera. Part de tota aquella vida ciutadana es pot veure en les imatges de Forcano, unes 140 de les quals s'exposen aquests dies repartides entre la seu de l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona i la Sala Ciutat. Són només una part de les 650 instantànies que Forcano va donar l'any passat a l'arxiu municipal.
Eugeni Forcano, que durant dotze anys va ser un dels principals fotògrafs de la revista Destino, es va dedicar de manera intensiva, sobretot entre els anys 1960 i 1972, a fotografiar la vida barcelonina. Als 84 anys, i aquests dies convalescent d'una operació, Forcano no ha pogut explicar in situ aquesta magnífica doble exposició. En aquesta tasca la seva veu ha estat la que ha estat la seva ajudant al llarg dels últims 40 anys, Roser Martínez Rochina, que explica que “el que li agrada sobretot a Forcano és la gent de Barcelona”.
Paisatges habitats
De fet, és molt difícil trobar un paisatge urbà de Forcano sense presència humana. “Ell sempre va buscant la gent. Retrata sempre les persones amb respecte, les estima i té la voluntat expressa de no ofendre el retratat. Les persones poden ser pobres però sempre són dignes”, afirma Martínez. Els detalls són força importants en tota l'obra de Forcano, fins al punt, apunta Roser Martínez, que “en les fotos en què veiem persones conversant, gairebé podem endevinar el que estan dient”.
Un altre dels trets de l'obra de Forcano és que gairebé mai es tracta d'escenes preparades, ni de posats: “Estava convençut que al carrer sempre passen coses. Però no tothom té la capacitat de veure-les. Jo crec que Forcano té una intuïció molt gran, un sentit de l'anticipació a l'hora de disparar que és tot un do”.
Aquesta frescor de l'obra de Forcano, sumades a la fina ironia, recorda l'estil dels neorealistes italians però també està relacionada amb molts dels seus companys fotògrafs documentals catalans. El delegat de Cultura de l'Ajuntament, Jordi Martí, assegura que “el treball de Forcano està a l'alçada de Català-Roca i Xavier Miserachs i incorpora una doble intensitat, tant pel que té de document històric com per la seva mirada del tot genuïna i singular”.
En la doble exposició, el visitant podrà fer-se una bona idea de com era la Barcelona dels anys 60 i comprovar les similituds i els canvis entre aquell moment i l'actualitat. El punt de vista de Forcano és tan modern que res ens sembla completament estrany en aquestes escenes.
Els títols de les fotos, posats a posteriori entre el mateix Forcano i Roser Martínez, volen "convidar l'espectador a pensar". És una opció completament diferent de la de Català-Roca, que “preferia que en els llibres i exposicions de fotografia no hi hagués ni peus ni textos, i en això s'equivocava”, apunta Roser Martínez.
La divisió entre les fotos que s'exposen en una sala i en una altra no respon a cap tall especial, explica el director de l'Arxiu Fotogràfic, Jordi Serchs. Això sí, a la sala Ciutat s'han inclòs alguns retrats de personatges famosos, com els Beatles actuant a la Monumental, Joan Miró davant la seva intervenció a la façana del Col·legi d'Arquitectes, o Josep Pla envoltat de fum. Pla va ser qui va dir de Forcano: “Malgrat ser un gran artista, sembla bona persona”.
La meva Barcelona.
Autodidacte, del blanc i negre al color
Eugeni Forcano va néixer a Barcelona el 1926 però només per accident, ja que ell és de Canet de Mar. Autodidacte, de ben jove ja feia reportatges en aquesta població del Maresme, on va muntar el seu primer laboratori. Als anys 60 la seva fotografia documental va ser molt reconeguda però als anys 70 va començar a treballar també en publicitat i moda i a experimentar amb el color.
