Cultura

Crítica

teatre

Cristall nou per a llum tènue

De l’èpica dolorosa de Wadji Mouawad es passa a un sensibilitat també tràgica però amb nous matisos. Oriol Broggi insisteix en l’univers visual, que ja va iniciar a Assedegats. I ho utilitza per tenyir les parets de la sala dels testimonis, encarnats en actrius. La guerra no té rostre de dona és un viatge a la sensibilitat de Svetlana Aleksiévitx, de voler descobrir mirades anònimes (sempre fragmentàries) que han patit la història, escrita pel poder (i pels homes). Broggi manté el seu relat pausat, la seva llum tènue, però ho multiplica amb els cristalls d’aquests testimonis femenins. Una novetat interessant. Com també ho va ser (però no va aprofundir-hi amb nous treballs) aquell moviment coreogràfic de Marina Mascarell a El poema de Guilgameix, rei d’Uruk.

La guerra no té rostre de dona parteix d’un treball actoral molt fi, de contínua mirada, d’una intensitat profunda i amb moments per al plor dels personatges. Clara Segura i Guillem Balart se sumen a un duel que pot tenir un cert aire d’entrevista de jove periodista a una escriptora premiada amb el premi Nobel de Literatura del 2015 (es repeteix una part del seu discurs “no estic sola a la tribuna...” en l’espectacle). Però tot queda obert, sense l’aparatositat de fer veure que es posen càmeres a l’escena. Tot pren un cert aire de conversa amb ganes d’aturar-se en els testimonis (i és quan surten als vídeos testimonis que interpreten Pepa López, Nora Navas, Montse Vellvehí, Màrcia Cisteró...): de donar veu a aquells a qui fins ara mai se’ls ha atorgat. Potser no cal saber a l’extrem què els ha passat, què han pensat, n’hi ha prou d’empatitzar-hi. Segura tanca el quadre amb el cas d’unes noies que demanen que no expliqui res del que els ha explicat, però que les saludi des de la porta del jardí.

Clara Segura brilla amb una nova pàtina de colors (potser és la vegada que se la intueix més). Guillem Balart és una nova descoberta, tot i que hagués actuat amb anterioritat en peces com ara Diari d’una miliciana, en què també es parlava des d’un relat, amb reivindicació femenina, d’una història oblidada de la Guerra Civil. Ara, Broggi, amb la complicitat d’una ferma Clara Segura (espatlles caigudes) i un entusiasta Guillem Balart (mirada cristal·lina), ensenya un nou color, més enllà d’allò conegut i és per celebrar-ho. Perquè la seva sensibilitat encaixa com un guant en aquesta narració dels testimonis passats pel sedàs d’Aleksiévitx.

Aquesta dramatúrgia, feta quasi per accident, referma una relació entre director i actriu, que ja és molt llarga, també dins de la Biblioteca de Catalunya. Per això, aprofiten alguns fragments d’Incendis i d’Antígona (com una picada d’ullet als espectadors més fidels). Com en Cels, la càmera desplega unes possibilitats que, fins llavors, s’havien utilitzat en comptades ocasions. Però la imatge transmet un escalf d’intensitat, ben diferent de la fredor d’aquell text.

Es percep una voluntat de la direcció de fer un canvi de replà (similar al de 28 i mig); d’entrada en construir una dramatúrgia en què la veu de la dona és aclaparadora. En aquest sentit, la presència misteriosa de Violeta Broggi aporta una qualitat preciosa. I, com els altres dos actors, té la paciència d’escoltar, de servir a la paraula dels altres, amb la generositat del silenci.

La guerra no té rostre de dona
Autoria: Svetlana Aleksiévitx
Dramatúrgia: Oriol Broggi, Clara Segura
Direcció: Oriol Broggi Intèrprets: Clara Segura, Guillem Balart, Violeta Broggi
Dimarts, 29 de desembre (fins al 24 de gener) a la Biblioteca de Catalunya.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Cantabile estrena el seu "Cant de lluita"

Barcelona

La cultura és igualitària?

barcelona / girona
Mirador

Un ‘documental’ també pot ser el millor film

La Casa Masó, vista amb els ulls de les seves dones

Girona
MÍRIAM PORTÉ, PRODUCTORA AUDIOVISUAL (DISTINTO FILMS)
.

“Allà on hi ha diners, hi ha dificultats per a les dones”

IOLANDA BATALLÉ PRATS, DIRECTORA DE L’INSTITUT RAMON LLULL
.

“El canvi no és només arribar a dirigir; cal que després treballis a la teva manera”

GLÒRIA CASTELLVÍ, MÀNAGER I PRODUCTORA (RGB MUSIC)
.

“Programar més dones no hauria de ser una moda”

CARLA ROVIRA, AUTORA, DIRECTORA I ACTRIU
.

“El circ mediàtic a l’Institut del Teatre ha estat un reabús”

FRANCESCA LLOPIS, ARTISTA
.

“El món de la cultura és capitalista i patriarcal de manera majoritària”