Boris Vian, vida sense mesura

Boris Vian (Ville-d’Avray, 1920-París, 1959) forma part d’aquell grup selecte d’escriptors que la mort ha agegantat; autors com Arthur Rimbaud, Dylan Thomas, John Keats o el nostre Salvat-Papasseit, que van escurar la vida de pressa, multiplicant els seus talents en múltiples direccions, com si sabessin que no els quedava gaire temps. No són tants, però, els que afegeixen, a la mitificació d’una joventut estroncada, un retrat tan vibrant com el de Boris Vian, encarnació del galan i el rufià alhora, tendre i controvertit, melancòlic i obscè, creador ubic que va assumir tots els papers de la modernitat: actor, poeta, novel·lista, cantant, trompetista de jazz. La seva figura sobrevola com un ocellot desmanegat i jovial una època convulsa, com si la vergonya nacional de l’ocupació i la postguerra fossin a penes l’escenari d’un cabaret on ell s’atorga el dret de fúmer-se’n del món i les seves baixeses per tal d’oferir una visió vívida i descarnada de la humanitat atrapada en un present absolut, justament aquell que se li escapava vertiginosament.

A mesura que s’acostava el centenari del seu naixement, les editorials catalanes, que sempre han guardat un raconet afectuós a l’autor de l’himne pacifista El desertor, han recuperat algunes de les seves obres més conegudes, des de L’arrencacors (Club Editor, 2018), en versió de Joan-Lluís Lluís, fins a L’home llop (Viena, 2018), traduït per Jordi Martín Lloret, que ja s’havia afrontat a L’escuma dels dies el 2013, i la polèmica Escopiré sobre la vostra tomba (Comanegra, 2019), adaptada per Adrià Pujol. Recentment, Univers ha publicat la novel·la negra inacabada No te n’escapes, enllestida pel grup de l’Oulipo (també en traducció d’Adrià Pujol), i Llibres del Segle s’ha atrevit a portar per primera vegada al català un dels seus llibres de poesia més reconeguts, No la voldria dinyar. Lluís-Anton Baulenas, que ha assumit el repte de mesurar la llengua pròpia al desafiament que planteja el llenguatge juganer de Vian, ple d’invencions verbals i dislocacions de sentit (“Si fos pohetaú / estaria ebriú / Tindria el nas rotjú / Una gran capsaú / on apilaria / més de cent soneters / On apilaria / la mevo obraú sencer”), recorda que la poesia i el teatre de l’escriptor francès, a diferència de la seva obra narrativa i les seves cançons, popularitzades per Joan Isaac o Guillermina Mota, continuen sent bastant desconeguts entre nosaltres.

D’aquí la valuosa aportació que representa aquest No la voldria dinyar, un llibre “particularment sentimental” de Boris Vian, al parer de Baulenas, “un veritable cant a l’amor, a l’amistat i a la vida” que recorda molt, diu i amb raó, el vitalisme de Salvat-Papasseit. Tot ell pot ser llegit (a cops desafiant, a cops burleta, més sovint vagament enrabiat d’haver-se d’extingir) com un inventari dels dons de ser viu (dons feliços i també macabres), i de l’ànsia, sí, de morir-se, almenys no abans d’haver-ho tastat tot a mans plenes: les gotes de rosada, un camí de sorra, el fustot del seu llit, “els ganxos de ferro on queda un fil de sang”, i tots els petons, i una dona rossa repenjada al mur, i “les cançons de gent que és feliç”, i la mort i tot, “rosegat viu pels cucs” o “cosit a un sac amb fulles d’afaitar”. Com molts dels seus llibres de poemes, també aquest va ser publicat pòstumament, el 1962, potser per mandra, com declara a ‘Ja no em fa alegria’, o perquè ho creia tot dit, com a ‘Un de més’: “Què puc fer / sinó escriure, com els altres / I vacil·lar / I repetir / I explorar / I recercar / I no trobar / I estar avorrit / I dir-se no serveix de res”. Però potser al capdavall aquest no-res és l’únic que compta, com afirma la citació del mateix Boris Vian que obre aquest volum: l’únic que val la pena és l’amor i la música de Duke Ellington; la resta és horrible.